Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan

En general, trobo que els mitjans de comunicació occidentals parlen poc de les situacions d’abusos dels Drets Humans quan les víctimes són cristianes pel fet de ser-ho. Per això he trobat especialment interessant el programa 30 minuts de TV3 d’aquesta setmana (17/07/2011). S’hi ha emès un reportatge produït per Babel Films titulat “La llei negra” sobre l’ús i l’abús que es fa al Pakistan de la Llei de la blasfèmia.

Es tracta d’una llei que permet l’empresonament i l’execució sense proves de qualsevol persona. I s’acostuma a aplicar a cristians que han tingut la mala sort de caure malament a algun veí que s’ha presentat a comissaria dient que el cristià en qüestió ha blasfemat. Amb aquesta simple declaració n’hi ha prou per enviar qualsevol pakistanès a la forca.

Els motius d’aquesta situació d’extrema violència i odi interreligiós són diversos. Però en destaca un de polític que durant la segona meitat del segle XX va donar ales als grups més radicals. A continuació us transcric el text íntegre d’un reportatge que vaig publicar fa un temps a l’Avui que descriu com els dirigents del país han usat els grups islamistes violents com a forces de xoc contra opositors, dissidents i minories.

Vells coneguts i nous enemics d’Islamabad

La crisi de la Mesquita Vermella d’Islamabad és el darrer capítol del combat a mort que enfronta dos antics aliats: els centres de difusió del radicalisme islàmic contra les autoritats pakistaneses, que durant dècades van voler guanyar poder i aliats a base de subvencionar grups protalibans, i ara veuen com aquests moviments es fan grans i amenacen l’estabilitat del propi Estat.

El Pakistan es va fundart el 1947 sobre una base religiosa. Però el fet que pràcticament tots els pakistanesos fossin musulmans no va uniformitzar la població ni va eliminar els sentiments nacionals de les minories, les seves aspiracions com a poble i les diferències entre les tribus i el poder central.

Aquest va ser un dels factors que va fer que, a partir dels anys 70, el dictador Mohammad Zia-ul-Haq introduís l’ortodòxia religiosa en el discurs polític. La intenció del general era guanyar-se el suport dels sectors més conservadors per perpetuar-se en el poder. A partir d’aleshores les classes dirigents pakistaneses, que principalement són originàries del Panjab, van intentar usar les forces de xoc que formen els grups islamistes radicals per tenir sota control les nombroses ètnies i pobles que formen el Pakistan.

A més d’injectar una bona dosi de radicalisme religiós a la política nacional, el president Zia va participar activament en la promoció de les escoles alcoràniques amb l’objectiu de satisfer les demandes dels seus aliats radicals i també per reclutar i formar militarment els voluntaris que després serien enviats a combatre les tropes soviètiques a l’Afganistan.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


El control del país veí era una estratègia d’Estat per guanyar força a la regió davant l’enemic indi que va comptar amb la inestimable ajuda dels 3.500 milions de dòlars que els Estats Units i l’Aràbia Saudita van invertir en la guerra contra l’imperi soviètic. Els serveis secrets pakistanesos (ISI) van jugar un paper clau en el conflicte, ja que van entrenar uns 83.000 mujaidins afganesos entre 1983 i 1997.

En arribar a la presidència el 1999, el general Pervez Musharraf va prendre en certa medura el relleu de Zia i va continuar donant suport a l’Emirat Islàmic d’Afganistan dirigit pels talibans. Només tres països van reconèixer el regim islamista: a més del Pakistan, Aràbia Saudita i els Emirats àrabs Units.

Durant aquell període encara es podia escoltar Musharraf elogiant els terroristes que atempten contra les forces de seguretat índies al Caixmir, als que qualificava de “guerrers de la llibertat”. Per la seva banda, l’ISI mantenia els seus contactes amb els militants islamistes més radicals, com alguns dels responsables que l’11 de setembre de 2001 van perpetrar els atemptats a Washington i Nova York.

Punt d’inflexió
Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Washington i Nova York van marcar un punt d’inflexió en l’actitud del règim envers els grups radicals. A partir d’aleshores, els Estats Units ja no van permetre que un dels seus principals aliats fes el joc als talibans i van forçar el president Musharraf perquè donés un nou rumb a la seva política i se sumés a la guerra contra el terrorisme internacional.

Una de les primeres mesures adoptades per les autoritats pakistaneses va ser la purga dels serveis secrets del membres propers a Al-Qaida i els talibans. Però les dècades de suport oficial havien ajudat als radicals a crear una organització, teixir unes xarxes de poder i guanyar un pes en l’opinió pública que de cap manera poden ser eliminades de la nit al dia.

La corrupció de les autoritats i la pobresa són dos dels elements que també interfereixen en els esforços per eradicar els grups terroristes. El 40% dels pakistanesos viu per sota del llindar de la pobresa, aproximadament la meitat són analfabets i bona part de les àrees rurals no disposen de cap xarxa d’escoles públiques. Aquest fet ha convertit les escoles alcoràniques d’alguns pobles en els únics punts de difusió d’idees i, a més, han atret generacions senceres de joves oferint-los educació, menjar, allotjament i roba de franc. Algunes escoles han arribat a pagar el lloguer de les famílies que els enviaven els fills. D’aquí surt bona part de la mà d’obra de la jihad mantinguda per rics homes de negocis pakistanesos i àrabs del golf Pèrsic.

Reportatge publicat al diari AVUI l’11 de juliol del 2007

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Pakistan i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan

  1. Xavier Roman diu:

    em trec el barret davant del teu bloc. Tens informació sobre la situació dels centres de culte sufí al Paksitan? Les ballen magres ja que els radicals els ataquen tot sovint. I sobre la situació de la secta Ahmaddiya? Molts dels seus membres s’han d’exiliar! Que poc conegut que és l’islam hindustànic!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*