Publicat el 18 d'agost de 2013

Els Estats Units han intervingut en la crisi d’Egipte?

Món àrab Pròxim Orient Egipte Islam Mubarak Germans Musulmans Alcorà
Alguns dels comentaris que ha rebut l’article Els problemes d’Egipte no tenen solució fan referència al suposat suport occidental als militars que han foragitat a trets els Germans Musulmans del govern. Quan, en realitat, tot apunta que la cúpula militar egípcia, per una vegada a la vida, ha actuat de manera independent i ha fet literalment el que li ha donat la gana. Fins i tot, ha ignorat les crides per aturar la violència dels seus aliats i mecenes de Washington.

Com ha anat això? Què volen fer ara els militars a Egipte? I, sobretot, quins han estat els resultats de l’estratègia dels Estats Units a la regió del Pròxim Orient? Us en dono una visió general en el següent article.  [+]

El govern de Barack Obama ha vist en qüestió de poques setmanes com deixaven el poder o podrien estan a punt de fer-ho els quatre líders de la seva nova xarxa d’aliances que havia de protegir els seus interessos i mantenir l’ordre del nou Pròxim Orient. Per tant, Washington haurà d’espavilar-se a reconduir els seus plans si no vol perdre pistonada, sobretot ara que els esdeveniments s’han accelerat pertot. 
Primer. L’home de màxima confiança dels Estats Units al golf Pèrsic dels darrers anys, l’emir de Qatar, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, ha abdicat donant pas al govern del seu fill, el xeic Tamim bin Hamad Al Thani. Amb l’emir, també es retira de la vida política el primer ministre, Hamad bin Jàssim, el pare de l’actual estratègia de política exterior de Qatar basada en el suport incondicional als Germans Musulmans d’Egipte, Palestina i Síria. El nou emir és un líder diferent, amb noves idees i que nomenarà un nou equip de govern al qual Washington haurà de conèixer, i que implementarà noves polítiques a les quals els nord-americans s’hauran d’adaptar.
Segon. El govern del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdo?an, està rebent molts atacs dels opositors i l’ombra de la inestabilitat plana sobre Turquia. Recordeu les violentes manifestacions a la plaça Taksim d’Istanbul del mes de juliol? Ningú no pot assegurar que qualsevol dia d’aquests no l’acabaran fent fora del poder. (Sobre la inestabilitat a Turquia Les lluites pel poder a Turquia es cobren tres víctimes del PKK).

Tercer. L’any passat, gràcies a la mediació dels Estats Units, Israel i Hamàs van signar un alto al foc. (Més informació a l’article Macabre serial palestí a Gaza). Es diu que, des d’aleshores, Hamàs ha patit una fractura interna entre el sector polític, que és proturc i més favorables a tractar amb els Estats Units, i el militar, que és més aviat proiranià. Si aquests rumors són certs i s’imposen els proiranians, els nord-americans poden arribar a perdre poder i capacitat de mediació amb els palestins de Gaza. (Sobre les influències exteriors sobre Palestina, l’article No ajudeu tant els palestins).

Quart. Pel que fa a Egipte, els militars han fet un cop d’estat i han deposat el president Mohammad Mursi, dels Germans Musulmans, que és un grup amb el qual els Estats Units, en la seva follia antixiïta i antiiraniana (durant la gerra freda ja havien patit la febre anticomunista) s’ha entossudit en aliar-se.

Cinquè. Afegeixo una cinquena derrota dels Estats Units a Síria. Amb el pas del temps hem pogut comprovar dos fets. Primer, que els Germans Musulmans no tenen tant de pes entre les files opositores com ens pensàvem. I segon, que les forces del règim no estan perdent la guerra perquè ha consolidat el seu domini sobre les parts del país que ja controla. Aquí, com a Egipte, l’exèrcit té la paella pel mànec i els Estats Units han apostat pel perdedor.

Reprenent el fil d’Egipte, mentre preparava aquest article em demanava si Washington ha fet alguna cosa per evitar el cop d’Estat dels militars contra els seus aliats. La resposta és que no han fet res, perquè no han pogut.

Abans dels sagnant incidents del Caire, els Estats Units van parlar amb alguns caps de l’exèrcit per amenaçar-los que si donaven un cop d’estat, es quedarien sense els mil milions i mig de dòlars d’ajut que els envia Washington cada any. Però no van parlar directament amb l’home fort del país, que és el ministre de Defensa, el general Abdel Fattah al-Sissi. Per què? Perquè sabien que no els faria cas. És a dir, els Estats Units feien les trucades de rigor per a fer el paperot tot i que sabien que el cop d’estat era imminent! De vegades, això de la política no té molt de sentit.

Conclusió: Washington ajuda els Germans Musulmans però, alhora, no considera de cap manera l’exèrcit egipci un enemic i no vol enfrontar-s’hi obertament. Ni a ell ni als seus aliats del golf Pèrsic, que a excepció de Qatar, són enemics dels Germans Musulmans.

Algú n’ha sortit beneficiat de tot plegat? Per començar, el règim de l’Aràbia Saudita ha guanyat una mica més de pes a la regió. Tot i estar controlada per un règim islamista que dóna suport a grups salafistes, no pot veure els Germans Musulmans ni en pintura perquè, a diferència d’Al-Qaida i les organitzacions més radicals, aquests representen una amenaça real per la família reial saudita.

Per això, el mateix dia que a Occident es posen les mans al cap per la massacre provocada pels militars als carrers del Caire, el rei saudita declara que el seu país dóna suport a Egipte en la “seva lluita contra el terrorisme”. Pel que fa a la premsa del règim dictatorial de Riad, ha arribat a comparar el govern del president electe Mursi amb el règim nazi. En el mateix sentit, el rei i el govern de Jordània ha donat suport als “esforços per imposar la llei i combatre el terrorisme”. I, és clar, a Síria també estan contents amb el cop militar.

Què passarà ara a Egipte? Potser en les properes hores es recuperarà la calma. Ja heu vist que dijous surten multituds de persones al carrer i que hi ha més de 600 morts, però l’endemà els Germans Musulmans només apleguen uns pocs milers de manifestants. També existeix un percentatge relativament baix de possibilitats que els Germans Musulmans, armats, contraataquin amb el vist-i-plau de Washington i aprofitant el sentiment de culpa d’Occident, que no ha fet res per a defensar la democràcia a Egipte.

Personalment, crec que el més probable és que l’exèrcit acabi per esclafar qualsevol brot de revolta. Aquesta setmana hem estat testimonis de fins on estan disposats a arribar. En aquest sentit, alguns periodistes àrabs han afirmat molt encertadament que els Germans Musulmans han estat enterrats vius i que no es refaran en dècades.

En un altre front, Egipte té el problema de les bases terroristes de la península del Sinaí. En un Egipte convuls, els grups del Sinaí podien anar fent. Però en un Egipte sota el control ferri de l’exèrcit, potser també hi tenen els dies comptats.

Tornant als Estats Units i la influència que està perdent sobre Egipte. Quines mesures de pressió pot exercir Washinton per forçar l’exèrcit a tornar a ser un titella de la seva política a la regió? De moment, la pressió diplomàtica i l’amenaça de tallar els ajuts no ha sorgit efecte. Aquí, a Occident, ja podem estar enfadats i deixar de finançar projectes a Egipte, que els militars ja han trobat una nova aixeta a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. I mentre tinguin diners, els militars aniran fent.

Alguns rumors assenyalen que el ministre de Defensa, al-Sissi, té com a principal objectiu eliminar els Germans Musulmans de l’escena pública i confinar-los a la clandestinitat. També vol presentar-se a la presidència en unes eleccions que se celebrarien abans de final d’any. Està convençut que els seus plans per recuperar tot el poder per l’exèrcit no són cap experiment i que els podrà tirar endavant amb èxit.

De fet, Al-Sissi no s’inventa res. Egipte ha viscut la mateixa situació amb tots els presidents dels darrers seixanta anys: Nàsser, Sadat i Mubàrak. Veient la determinació d’al-Sissi, podríem dir que, per als militars, el president Mursi no compta. Només ha estat una anècdota en el camí de la història.

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

Els problemes d’Egipte no tenen solució Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central
Proposta de solució a la crisi de Síria Això és el que va passar al Caire


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Egipte per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent