Publicat el 4 de març de 2012

El que no ens expliquen d’Iran

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Teheran Iran Khomeini Ahmadinejad

De vegades, els mitjans de comunicació compren i difonen la història del Pròxim Orient que els sembla més lògica i que dóna una millor resposta als seus desitjos. Però allò que sembla evident no es correspon sempre amb la realitat. Ni allò que els agradaria que passés al món islàmic, és el que hi passa. Sobretot quan la suposada evidència, la notícia, és una història concebuda per importants cercles de poder sotmesos a foscos interessos, que coneixen bé la mentalitat occidental i saben què han de dir i quines fibres han de tocar per a guanyar-se la nostra confiança.

En els darrers anys, hem trobat ben poques excepcions de mitjans que s’atreveixen a informar i opinar en contra del corrent marcat per les traduccions de les agències de notícies, per a explicar i fer entendre què passa en països com l’Iran. Precisament, amb motiu de les darreres eleccions presidencials iranianes, tothom a casa nostra es va posicionar incondicionalment a favor d’un dels candidats [com si escollir el president de l’Iran fos cosa nostra!]. Tothom menys el diari Avui…

El que no ens expliquen d’Iran

Què hi passa a l’Iran? Per què els opositors carreguen contra el procés electoral i titllen el president de dictador, però en canvi no critiquen el règim que li dóna cobertura? Ha començat el compte enrere de la República Islàmica? O bé un grup de persones molt poderoses ha encès la metxa d’un país sempre a punt d’esclatar amb interessos partidistes i no pas amb desig real de canvi?

ENTENDRE QUÈ PASSA AVUI als carrers de l’Iran és fàcil: el poble clama llibertat. En canvi, no estan tan clars els motius dels instigadors de la revolta. D’entrada, la premsa internacional va errar en plantejar la recent escomesa electoral entre el president Mahmud Ahmadinejad i Hussein Mussaví en termes d’enfrontament entre ultraconservadors i aperturistes. Quan en realitat es tracta del xoc de dos grups de poder i dos models de dictadura.

DE VEGADES, DES D’OCCIDENT analitzem la realitat de països llunyans partint del que a nosaltres ens agradaria que hi passés. Potser per això, en les recents eleccions iranianes, la premsa i l’opinió pública de casa nostra han pres partit per un dels candidats en uns comicis opacs i una crisi política i social de les quals no n’acabem de treure l’entrellat.

AHMADINEJAD ÉS LA VEU de la gent humil que creu en la revolució islàmica. És un ultraconservador, un enemic d’Occident, un element desestabilitzador per a tot el Pròxim Orient i un mal gestor dels assumptes polítics i econòmics interns. Però té al seu favor la seva sinceritat i que viu i ordena segons li dicta la seva consciència. Les seves polítiques i el seu discurs generen rebuig a l’estranger, però al seu país li han fet guanyar dues eleccions.

L’ACTUAL PRESIDENT REP el suport del sector més religiós i purista del règim, que està enfrontat al grup de mul·làs i polítics pragmàtics que els darrers trenta anys han governat i saquejant les arques de l’Estat i que ara estan molt preocupats perquè les males relacions del president amb el món els perjudiquen els negocis. El candidat Hussein Mussaví és la cara visible d’aquest grup, que està decidit a recuperar el poder que no han assolit a les urnes a través d’una campanya de desestabilització.

MUSSAVÍ HA ESTAT QUALIFICAT frívolament d’aperturista per la premsa internacional, tot i ser un dels principals responsables de la dictadura islàmica. Va ocupar el càrrec de primer ministre en època de l’aiatol·là Khomeini, un temps fosc, de guerra, execucions massives i partida a l’exili de milers de persones. La confusió és resultat de l’impressionant aparell propagandístic del seu actual valedor, Haixemi Rafsandjani, l’home més ric, poderós i lladre de l’Iran, que fa quatre anys també va fracassar estrepitosament a les urnes, i que ara ens vol fer creure que Hussein Mussaví és l’única alternativa al govern d’Ahmadinejad. Precisament la filla de Rafsandjani és una de les caps de l’equip que ha forjat la imatge de modernitat de Mussaví que ha atret les classes urbanes.

PEL QUE FA A LES manifestacions, l’equip de Mussaví va posar les primeres persones al carrer l’endemà dels comicis i, de seguida, se’ls va sumar la gent contrària al règim islàmic. En aquest moment, entra en escena l’autèntica oposició, que reapareix als carrers, les fàbriques i les universitats després d’anys de silenci. Amb tot, la seva influència és feble en un país eminentment rural, poc format, conservador i islamista. A més, tenint en compte que els mateixos promotors de la revolta són partidaris del sistema, no permetran que els grups contraris al règim islàmic prenguin el protagonisme de la crisi.

L’IRAN AVUI ESTÀ REVOLTAT, però Mussaví no és el líder del canvi ni la persona que ens volen fer creure. L’exprimer ministre dóna suport actiu al règim islàmic i les injustes lleis que veten les candidatures dels veritables opositors. Per això centra les seves crítiques en un possible frau en el recompte de vots. Un reformista, en canvi, atacaria l’arrel dels problemes de l’Iran, que no és altra cosa que el règim dictatorial dels mul·làs que ha omplert de fortunes les butxaques de l’elit religiosa, les presons d’opositors i els diaris estrangers de titulars impactants.

Article publicat al diari Avui el 23 de juny de 2009

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Kuwait, els demòcrates i la democràcia

Això és el que va passar al Caire

Les claus del conflicte a Síria

Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Iran, Periodisme-Opinió | s'ha etiquetat en , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent