El malentès de civilitzacions
No us heu trobat mai que converseu amb una persona i teniu la sensació que no hi ha diàleg, que el vostre missatge i el seu no acaben de trobar-se? Que, de fet, us limiteu a mantenir un intercanvi de paraules que circulen per dues freqüències diferents? I, a més, mentre parleu, us n’adoneu que si poguéssiu prendre les regnes de la vida d’aquella persona li arreglaríeu tots els problemes en cinc minuts? Doncs això és el que passa cada dia de la vida en la nostra relació amb el món àrab. I la sensació que l’altre no ens escolta i s’equivoca és recíproca. Això és el que jo anomeno malentès de civilitzacions.
Com es pot superar aquest malentès per passar a la fase del diàleg efectiu? En el següent article us en dono quatre pistes il·lustrades amb referències al conflicte de Síria.
Aquest és un article escrit especialment per als lectors perspicaços que fa temps que sospiten que els polítics i els tertulians que porten dos anys pronosticant amb insistència la imminent caiguda del president sirià Baixar al-Assad han fet un mal pronòstic de la situació. Aquesta mala punteria pot tenir a veure amb el fet que es limiten a dir allò que se suposa que han de dir de Síria, o bé confonen l’expressió dels seus desitjos amb l’anàlisi de la realitat, cosa que els fa estar més pendents de pressionar l’opinió pública perquè a Síria passi allò que ells volen, que no pas de la seguretat i del benestar dels sirians.
També és un article dirigit a les persones que creuen que la fi de la guerra a Síria i la seva estabilitat futura passa inevitablement pel diàleg i la negociació entre les parts en conflicte. I, finalment, aquest és un article per als lectors sensibles que entenen que l’ésser humà no es pot analitzar només amb periodisme de dades, perquè és una bèstia complexa que s’enfronta a altres individus de la seva espècie per motius que, tot sovint, es basen en sensacions, simpaties i sentiments viscerals que aparentment s’allunyen de tota lògica.
Des del primer dia de la revolta es veia a venir que els modeladors de l’opinió pública occidental adoptarien per a Síria el mateix discurs estàndard que han usat per explicar-nos què havia passat a llocs tan distants i diversos com Sèrbia, Tunísia, Líbia, Bahrain, Pakistan o l’Afganistan. La lògica és la següent: hi ha molta gent que es manifesta contra el règim. Per tant, aquests són els bons.
D’acord amb aquesta lògica, enfront del poble hi ha un exèrcit dolent que no representa ningú i que es dedica exclusivament a defensar els interessos de la família del president. Per tant, l’única sortida de la crisi del país és la renúncia del cap d’Estat i la instauració d’un sistema democràtic. Això sí, les eleccions democràtiques, lliures i transparents només les poden guanyar els partits que nosaltres, des d’Occident, vulguem. Sinó, no valen, com els comicis que van guanyar els islamistes a Algèria el 1991.
Com a conseqüència d’aquesta visió preconcebuda de la política internacional basada en la idea de bons i dolents, ha costat prop de dos anys que els analistes més reconeguts s’atrevissin, finalment, a parlar de guerra civil a Síria. Tot i això, encara se senten declaracions de grups contraris al règim de Damasc que es neguen a acceptar que el seu país està dividit en dos bàndols. En parlo en l’article en què faig la meva Proposta de solució a la crisi de Síria.
Respecte a aquesta proposta, una de les premisses que em vaig imposar a l’hora de raonar-la és que la meva previsió de futur per a Síria havia de tenir en compte el sentit comú i els sentiments dels sirians, però que en cap cas no s’havia de basar en declaracions partidistes i interessades, ni en dades estadístiques poc fiables. Us heu parat a pensar com ens analitzen els estrangers a nosaltres? Us imagineu que algú mirés d’entendre el procés independentista a Catalunya basant-se només en les declaracions dels nostres polítics, en els editorials dels mitjans editats a la nostra capital, que és Madrid, i en dades tan objectives com el fet que, oficialment, gaudim d’una llibertat plena? Pel que fa a Síria, trobareu un exemple de declaracions partidistes difoses per mitjans de comunicació occidentals a l’article La premsa internacional a Síria, al servei de les grans potències.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.Per tant, m’atreveixo a afirmar que no acaben d’apuntar en la direcció correcta les persones que miren d’explicar les revoltes del món àrab sense tenir en compte els sentiments dels seus protagonistes, o bé només tenen presents els sentiments d’un dels bàndols. O pitjor encara, només tenen en compte els seus propis sentiments d’estranger observador. Per això estic convençut que si volem entendre el perquè de molts conflictes, hem d’estar atents a allò que diuen els que escolten els sentiments i les pors dels ciutadans àrabs, i relativitzar les paraules dels que estan massa pendents dels discursos dels polítics àrabs.
Permeteu-me que recuperi una anècdota personal relacionada amb aquesta idea. Fa uns anys, durant la presentació del llibre Per entendre l’Iraq, em van convidar a participar en una conversa pel programa de Catalunya Ràdio L’Oracle, conduït per Xavier Grasset. Un dels tertulians era el director adjunt del País que, en un moment donat, va assegurar que caldria estar atents, molt atents, a les declaracions del rei saudita:
“Un element des del meu punt de vista molt interessant per orientar-se sobre el que està succeint a la zona… la força de la iniciativa de l’Aràbia Saudí, que és una petita esperança de que apareixi un nou factor d’ordre que fins ara no hi era. El discurs que va fer el príncep saudí, es la primera vegada que sento d’un dirigent àrab paraules autocrítiques i buscant la responsabilitat i les culpes a les pròpies classes dirigents dels països àrabs. La manera com s’ha enfocat tota la reunió, la manera com, jo he vist les fotografies, inclús hi ha una gestualitat diferent. Em sembla que ha passat alguna cosa en els últims mesos que ha fet que, finalment, a Aràbia Saudí hi hagués una reacció… Penso que la iniciativa de pau aquesta, la negativa a entrar de nou a les rebaixes que els venien donades novament per les propostes americanes em sembla que es una dada nova que pot donar-nos en les pròximes setmanes algun esdeveniment nou”.
En aquella època jo no sabia molt bé com anava això de parlar en públic i em va fer vergonya replicar que tota la dissertació i l’anunci d’un esdeveniment nou no tenia ni cap ni peus. Sobretot si venia d’una persona que coneixia el Pròxim Orient. Per això ho dic ara: és absurd interpretar com un gest de canvi les declaracions d’un dictador mentider que ha dit quatre tòpics suats sobre la pau i el Pròxim Orient que no es creu ni ell.
En fi, la qüestió és que, en general, tendim a cometre l’error d’abordar la situació del Pròxim Orient tenint en compte els ítems d’anàlisi política que apliquem al nostre entorn més proper, i això només serveix per confondre’ns i obviar alguns dels principals elements en joc. Tot plegat fa que acabem interpretant els conflictes àrabs d’acord amb els nostres desitjos, la nostra ideologia o el nostre estat d’ànim, i no pas amb els dels àrabs objecte de la notícia. El resultat final és una anàlisi basada en les declaracions de líders mentiders i de discursos políticament correctes que no s’adiuen amb l’ambient a peu de carrer, és a dir, amb els principis i les actuacions que brollen del cor dels àrabs en el dia a dia.
Reprenent el fil de Síria, quan exposo tot això dels bons i els dolents que us comentava anteriorment, molta gent em comenta que troba inconcebible que encara hi hagi sirians que donen suport al govern sanguinari i dictatorial d’Al-Assad. Acostumo a respondre amb una història que vaig viure a Damasc i que explico a l’article Síria, l’estreta relació entre religió i política, en la qual exposo la por de molts cristians innocents de morir a mans dels enemics del règim.
Algunes persones troben oportunes les meves observacions i les prenen com un nou element a tenir en compte. També n’hi ha que no comparteixen les meves opinions i consideren que la por a la qual he fet referència no té fonament. No puc evitar pensar que el fet de posar en dubte la legitimitat de les pors dels altres és una manera de menystenir els sentiments de famílies senceres i demostrar que no s’està preparat per analitzar la situació a Síria. En canvi, les persones que fan l’esforç de no jutjar els sentiments dels altres i que comprenen que les pors responen a fets reals, són les que poden arribar a entendre el perquè de conflictes tan enrevessats com el de Síria.
Com podem ser bons observadors o bons mediadors de conflictes si valorem pels altres què és i què no és important en les seves vides? Que potser no són reals, indiscutibles i legítims absolutament tots els sentiments, en qualsevol circumstància?
Sóc conscient que el sentit d’aquests comentaris pot ser polèmic i mal interpretat per les persones que confonen anàlisi i opinió, però m’he decidit novament a escriure sobre la influència dels sentiments, com la por i l’odi, en els esdeveniments que tenen lloc al món àrab perquè volia compartir amb vosaltres algunes de les qüestions sobre les que reflexiono quan preparo un article.
D’entrada intento entendre el perquè dels fets sobre els quals haig d’escriure, perquè estic convençut que les notícies sobre països exòtics i desconeguts que no ens expliquen els motius i el context de les coses, perden el seu valor informatiu. De fet, crec que poden arribar a ser contraproduents, perquè si hem d’interpretar-les pel nostre compte i sense context correm el risc de fer-nos una idea equivocada de situacions i de persones que no coneixem.
Per tant, el primer pas per entendre cap a on va Síria passa per respectar la legitimitat dels sentiments de les parts en conflicte. És evident que s’han de jutjar les persones pels seus actes d’agressió, menyspreu, violència i qualsevol altre adjectiu negatiu que se us acudeixi, però no podem jutjar, ni menystenir, ni obviar els seus sentiments.
Dit d’una altra manera, per poder avançar una mica més en la comprensió d’un conflicte llunyà hem d’eliminar la idea abastament estesa a Occident que sabem amb certesa què passa pel cap de la gent, i que coneixem els sentiments de les persones de les quals parlem millor que elles mateixes. Us sona haver sentit alguna vegada alguna cosa com aquesta: “algunes dones diuen que han triat lliurement portar el vel islàmic, però els ho hem de prohibir perquè elles no s’adonen que estan sotmeses…”. Amplio aquest tema a l’article Molts europeus demostren no actuar d’acord amb els principis que prediquen quan decideixen prohibir el burca.
Tornant a Síria, els analistes que culpen exclusivament el règim de la guerra sectària en la qual està immersa el país, acostumen a oblidar que el règim atia i fa més gran un sentiment i unes pors reals, que ja existien molt abans que s’hi instaurés una dictadura. La por de les minories a morir a mans dels islamistes, la pèssima relació entre alauites i sunnites, el convenciment que les potències estrangeres interfereixen en els assumptes interns… Tot això existeix. És real. La gent que n’està convençuda potser s’equivoca en brandar aquest sentiments per a justificar actes violents, però aquest és el seu sentiment, i no el podem obviar si volem entendre què passa a Síria.
Ja ho sé que els sentiments dels quals parlo són en l’origen de molts crims comesos per les forces de seguretat sirianes. Tot fent el seguiment de l’actualitat m’he trobat coses horroroses. He plorat contemplant vídeos de veritables atrocitats. He hagut de deixar de llegir descripcions d’escenes de tortures aberrants. Tanmateix, tot i la claredat sobre els rols de l’agressor i l’agredit en aquests incidents, del torturador i el torturat, he considerat que, com a periodista, tenia l’obligació de fer un exercici d’empatia i posar-me en el lloc del militar de torn per poder descobrir i entendre a què respon tant d’odi.
Els analistes hem de poder explicar què ha passat, perquè i, si som prou bons, fer una predicció de futur. I això només és possible practicant l’empatia, que consisteix, simplement a mirar d’entendre els arguments d’una persona sense necessàriament estar-hi d’acord. No confongueu empatia amb simpatia, que és posar-se en el lloc d’un altre i estar d’acord amb la seva opinió.
En aquest sentit, si ens limitem a pensar que els crims són inexplicables, no n’entendrem el perquè, i l’endemà ens sorprendrà un nou crim i no sabrem explicar les reaccions de la gent ni dels pobles… A Síria es cometen crims, jo les contextualitzo. De la mateixa manera que els historiadors fan literatura dels crims comesos al llarg de la història però no simpatitzen amb cap dels grans criminals medievals. Amb tot, haig d’admetre que l’anàlisi dels fets a Síria és molt més dolorós i polèmic que la redacció d’una crònica sobre el passat, perquè tractem fets dels quals som contemporanis, que estan passant ara mateix i que afecten gent que coneixem.
Estic convençut que val la pena d’anar contracorrent i fer l’esforç per a comprendre el perquè dels conflictes humans basats en aspectes humans, perquè interpretant equivocadament els conflictes i sense entendre el perquè de les coses, perdurarà el que jo anomeno malentès de civilitzacions, i així no coneixerem mai els nostres veïns del sud, ni l’origen dels seus problemes, ni sabrem què és el que hem de mirar de corregir, millorar o si es dóna el cas, eradicar, per abolir les situacions d’injustícia i de conculcació dels Dret Humans.
Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:
 Per què l’exèrcit egipci no actua contra els islamistes |
 Les minories comencen a fugir de Síria |
 Com analitzen els mitjans el món àrab? |
 Les lluites pel poder a Turquia es cobren tres víctimes del PKK |
Entenc també la teva torbació, però més enllà dels sentiments, en el conflicte sirià hi ha interessos molt forts que fan que es mantingui malgrat tant de patiment, i malauradament aquests interessos pesen infinitament més que els sentiments de la gent.
L’article trobo que pot ser una eina per superar la guerra, per preparar la reconciliació entre els sirians que no ha comès crims de guerra, però no tant per entendre el conflicte. El principal problema de Síria és que té massa a prop Rússia, que vol utilitzar-la com el seu pati de darrere.