Imatge: Noies de religió yazidita es manifesten contra el PDK de Massud Barzani
i mostren un cartell en àrab: "El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar"

Des de la ciutat d’Afrín, a Síria, fins a la ciutat a Sanandaj, a Iran, hi ha mil cent quilòmetres de distància. Només amb aquesta dada podem deduir, sense por d’equivocar-nos, que hi ha una gran varietat de situacions i paisatges que defineixen la vida dels kurds escampats per aquesta regió que travessa quatre estats: Iran, Iraq, Síria i Turquia.

En la majoria d’indrets, els kurds són un poble en lluita pel reconeixement dels seus drets. En alguns entorns relativament favorables, exigeixen el respecte de les autoritats per la seva llengua i cultura. Mentre que, en d’altres, malden per sobreviure i no ser exterminats com a poble. També podem deduir, encertadament, que això pot variar depenent del lloc i del moment històric.

Dos models socials i polítics

Malgrat totes les dificultats a les quals els kurds han hagut de fer front durant les darreres dècades, a l’Iraq ha quallat un projecte polític autonòmic, reforçat per un poder militar kurd, que els garanteix la supervivència com a poble. Es tracta del Govern Regional del Kurdistan. Aquesta illa de llibertat kurda en un Pròxim Orient castigat pels conflictes instigats, principalment, per àrabs i turcs esperonats per l’ultranacionalisme o l’islamisme identitari i racista, ha empès a molts a identificar ‘els kurds de l’Iraq’, així, en general, com els bons de la pel·lícula.

Tanmateix, els kurds de l’Iraq també arrosseguen una ombra terrible de crims contra altres pobles i contra la seva pròpia població. Els dos grans partits polítics que s’han repartit el poder del Kurdistan iraquià (Partit Democràtic del Kurdistan i Unió Patriòtica del Kurdistan) han replicat vells esquemes autoritaris àrabs, han fogacitat les institucions i han parasitat la societat civil, creant al seu voltant una xarxa d’interessos tèrbols i de vassallatge, alhora que no dubten a reprimir amb la violència qualsevol veu discordant.

Pel que fa al tracte a les minories, en època de crisi masses de kurds musulmans enfervorides han practicat tota mena d’abusos contra els seus veïns yazidites, cristians i xabak. Normalment, encoratjats per ulemes racistes. Però també per les autoritats polítiques de la regió autònoma kurda, que alguns consideren els bons de la pel·lícula.

En canvi, a l’altra banda de la frontera, els vents no han estat gens favorables per als kurds. Això ens permet de deduir, encertadament, que el discurs, els objectius i les maneres de fer, així com la relació amb les minories de les organitzacions polítiques i de la societat civil no són els mateixos a l’Iraq que a Síria. Pel que fa als kurds de Síria han bastit en les àrees sota el seu control un sistema assembleari en què totes les comunitats tenen veu i vot i que ha atret l’atenció i la fascinació dels moviments de l’esquerra alternativa de tot el món.

En poques paraules, els principals partits i organitzacions de la societat civil del Kurdistan de Síria lluiten per la llibertat. Mentre que els grans partits polítics del Kurdistan de l’Iraq són organitzacions corruptes que han parasitat les institucions per repartir-se la riquesa del país i no dubten a recórrer a la violència per fer callar les veus dissidents.

La imatge que resumeix millor la naturalesa dels dos lideratges és la reacció d’uns i altres a l’arribada de l’Estat Islàmic al nord de l’Iraq, l’agost de 2014, quan va perpetrar el genocidi contra els yazidites. La resposta a la invasió islamista va permetre de comprovar quins són els principis morals i els objectius de cada partit i va exposar les misèries dels dos grans partits kurds de l’Iraq.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Sinjar 2014

Hem d’iniciar el relat d’aquest desastre humà uns anys enrere, el 2003, quan la caiguda del règim iraquià de Saddam Hussein permet les milícies kurdes de prendre el control del nord de l’Iraq. Des d’aleshores, els kurds controlen el seu país i una franja al sud del Kurdistan poblada per kurds i altres pobles, com assiris i yazidites.

El primer que van fer en assumir el control de les viles assíries i yazidites és desarmar la població. En principi, això no va suposar cap problema, perquè els peixmergues, les forces de seguretat kurdes del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), es van fer càrrec de la seguretat.

Tot va fer un tomb el 3 d’agost de 2014, quan arriben a la plana de Nínive els milicians de l’Estat Islàmic, que en aquella època continuaven ampliant el control sobre un territori amb una extensió equivalent al Regne Unit. Els peixmergues kurds van negar-se a tornar les armes al poble perquè, segons deien, s’encarregarien de defensar la població dels terroristes. Però no va ser així. Van fugir i van abandonar la població civil yazidita desarmada a la seva sort.

Els kurds diuen que van haver de tocar a retirada perquè no podien fer front a la major capacitat logística de l’Estat Islàmic. Això no es pot descartar, però també és cert que el PDK no va preveure ni planificar correctament la defensa de la regió, i que a la capital yazidita, Sinjar, no es va produir cap combat. A més, els milicians kurds fugien, però l’Estat Islàmic va trigar encara dies a entrar en algunes viles. Per exemple, a la ciutat turcmana d’Amerli, no hi van arribar a posar els peus gràcies a l’heroica resistència de tres mesos dels seus habitants.

També és veritat que els peixmergues van abandonar els yazidites i es van retirar fins a arribar a la frontera oficial i internacionalment reconeguda de la Regió Autònoma del Kurdistan. Allà sí que van plantar les metralletes i es van disposar a defensar la terra amb la vida. Per això, cal que ens plantegem fins a quin punt els líders i simpatitzants del Partit Democràtic del Kurdistan consideren els yazidites d’una mica més al sud, de la plana de Nínive, com els seus compatriotes.

YPG vs. PDK

En canvi, la reacció de les Unitats de Protecció Popular (YPG) amb seu a Síria va ser l’oposada. Aquest grup, aliat del PKK turc, que és considerat com un grup terrorista a la Unió Europea, va travessar la frontera per plantar cara als terroristes i salvar de la massacre tants yazidites com poguessin. Mentre els peixmergues del PDK fugien per un costat de la carretera amb els seus uniformes i les seves armes sofisticades, per l’altre costat arribava gent vestida mig de combat mig d’esport amb metralletes per lluitar pel seu poble.

Només els yazidites poden decidir si es consideren kurds o no. El que està clar és que el fet que parlin kurd, a l’Iraq, no els fa kurds mentre els kurds musulmans d’aquest país els considerin una comunitat prescindible. Fins ara, els yazidites només han generat l’interès entre els dos grans partits kurds iraquians per les terres que ocupen.

Els discursos que fan els polítics del Kurdistan iraquià no poden fer oblidar la miserable traïció als yazidites, que va costar la vida de milers de persones i que va abocar més de cinc mil dones i nenes a la pitjor de les tortures. Milers, milers, milers, milers i milers de dones yazidites van ser durant anys esclavitzades pels membres de l’Estat Islàmic. Els relats de les supervivents són estremidors i vomitius.

El 3 d’agots de 2014, els peixmergues no van avisar la població de les viles yazidites que Estat Islàmic s’acostava. Algunes famílies se’n van assabentar quan van començar a sentir els trets a prop de casa. La majoria no van tenir temps ni d’agafar una ampolla d’aigua. Molts d’altres, ni les sabates, abans de fugir. Els que sí que n’estaven informats no van poder anar gaire lluny, perquè la carretera era d’ús preferent pels milicians kurds, que tenien ordres i pressa per fugir d’allà.

La segona part del menyspreu del lideratge kurd per la vida dels yazidites arriba després de l’expulsió dels terroristes de la regió. Durant anys, el PDK ha posat tota mena d’excuses per no permetre la tornada dels yazidites supervivents a casa seva. Prefereix que malvisquin en camps de refugiats al Kurdistan. Si algú sap per què, que ens ho digui.