Democràcia a la kuwaitiana

 

Les tres úniques vegades que recordo que els mitjans de comunicació d’aquí han parlat de Kuwait, d’ençà de la guerra del Golf, ha estat amb motiu de la visita del Barça, del vot favorable del Parlament al reconeixement dels drets polítics de les dones, i de la recent entrada d’un grup de manifestants a la cambra de diputats. No us crida l’atenció que els mitjans, amb l’excepció del partit de futbol, només s’hagin referit a Kuwait per parlar de fets relacionats amb el seu Parlament?

Amb tot, aquest fet no ens hauria de sorprendre tant, perquè la democràcia i el Parlament són els principals fets diferencials de Kuwait amb la resta de socis del Consell de Cooperació del Golf. De fet, en tot allò que tingui a veure amb el diàleg i la llibertat d’expressió van molt per endavant, sobretot, de l’Aràbia Saudita, el país al qual se l’acostuma a associar equivocadament.  [+]

Democràcia a la kuwaitiana

Els kuwaitians estan orgullosos de pertànyer a la societat més oberta dels Estats del golf Pèrsic i aprofiten qualsevol ocasió per recordar que el seu país va ser escenari de les primeres eleccions democràtiques a la regió i que gaudeixen d’una llibertat de premsa envejada pels seus veïns. Per tant, no és casualitat que un dels fets més característics del petit emirat tingui a veure amb les llibertats. En concret amb la llibertat per expressar les pròpies idees sense por de represàlies. L’indret on això és possible s’anomena diwaniya.

Pràcticament tots els homes kuwaitians pertanyen a una diwaniya, una peça fonamental de la societat kuwaitiana, un punt de trobada de parents i amics on es discuteixen els més diversos temes sense censures ni tabús, i l’excusa per no perdre el contacte amb les amistats de tota la vida. Kuwait compta amb centenars d’aquests locals socials on només es pot accedir a través de la invitació d’algun dels seus membres.

Les diwaniyes són el baròmetre de l’opinió pública, el centre d’informació i entreteniment de la població local. Diuen que si 20 persones que han sentit una informació en una diwaniya el mateix dia en visiten d’altres, en una sola nit unes 8.000 persones coneixeran la notícia, un nombre gens menyspreable en un país tan petit com aquest.

Hi ha diwaniyes de tota mena: per als familiars i amics que es troben per desconnectar de la feina o per jugar a la videoconsola, però també les dedicades als negocis i als contactes professionals. També n’hi ha de matinals per als jubilats. Els darrers anys han sorgit diwaniyes per a dones i altres especialitzades en professions o negocis.

L’escenari de la trobada també és ben divers: des de simples tendes situades en un descampat fins a luxosos salons, passant per patis oberts, reminiscència de les antigues diwaniyes.

Molts socis hi van cada dia. Però la majoria s’hi presenten dimecres al vespre, vigília del cap de setmana i dia en què els seus membres poden portar amics a la trobada. Aquest corresponsal ha estat convidat a visitar la diwaniya de Badr Khalifa al-Jàssim, un dels empresari més prominents del país. La diwaniya Al-Jàssim, com la majoria d’aquests centres, és un edifici de planta baixa i soterrani construït i decorat a l’estil àrab. El primer pis consta d’una gran estança vorejada de sofàs, de cuina i bany. Quan hi arribem no hi ha ningú.

“Aquí hi ha llibertat”
A poc a poc arriben cosins, veïns i vells amics, i s’inicien les més variades converses. La que centra l’atenció de més gent és la polèmica legal relativa a si han de ser considerats com a violació els abusos d’un pertorbat a diverses dones en un hospital kuwaitià.

Abdul·lah al-Eidan se’ns presenta com a inventor d’idees que revolucionaran el món, i ens recorda que aquesta mateixa reunió a la veïna Aràbia Saudita seria interrompuda al cap de cinc minuts per la policia i que ens tancarien a tots a la garjola. “Aquí hi ha llibertat”, afirma. Mentre els dos cambrers indis ens ofereixen sucs, cafè i pastissets.

Badr ens diu que, l’any que ve, el seu fill de sis anys ja començarà a assistir a les trobades setmanals de la diwaniya, perquè s’acostumi a sentir parlar els grans i se li obri la curiositat per les coses del món. I assegura convençut: “La diwaniya és una escola de costums i tradicions” pròpies del petit emirat.

Quan es fa tard i el cuc de la gana ataca, ens descalcem i baixem al soterrani, on ens espera un variat bufet de plats àrabs. Després de sopar, és el moment de l’oci i la gent es distribueix a la sala segons les seves preferències. L’oferta que hi ha en aquest particular local social kuwaitià és força àmplia: televisió, Internet, cartes, fumar la pipa d’aigua o simplement seure al sofà i xerrar. Jo em decideixo per fer un atac a les postres mentre parlo amb un arquitecte enamorat dels treballs d’Oriol Bohigas, que afirma que un dels problemes del seu país és que hi ha massa diners i poques ganes de treballar.

A poc a poc els més grans van deixant la reunió i marxen a casa seva. Ha arribat el moment d’acomiadar-nos i agrair als membres de la diwaniya Al-Jàssim l’hospitalitat per obrir-nos les portes del seu club. És tard, però alguns s’hi quedaran fins a la matinada. Tenen temps, tot just comença el cap de setmana.

Reportatge publicat al diari Avui el 4 de setembre del 2005

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Kuwait, els demòcrates i la democràcia Els reis del golf Pèrsic tremolen
“Sóc del Barça perquè sóc libanès i m’agrada la resistència” Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia
Aquesta entrada ha esta publicada en Kuwait. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Democràcia a la kuwaitiana

  1. elena diu:
    Considero un gran valor aquesta capacitat del poble kuwaiti per trobar-se i expresar-se de moltes diferents questions envers la seua vida i/o societat.
    Quina pena que no puguem aprendre tantes coses bones d’altres cultures i religions diferents al món occidental i per contra tenim que estar tragant-se tota la “merda” que ens llançen els mitjans de comunicació i sempre sobre els mateix assumptes i la seua música monocorde, ensordidora i anorreadora.
    Jordi, m’encanta el teu escrit i t’agreixo les teues línies que conviden a compartir tot alló que ens dignifica a les persones, siguin d’on siguin.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*