Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 2a PART

Aquesta és la segona part de la meva intervenció en la presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels Drets Humans al món 2011 d’Amnistia Internacional Catalunya. Cada any hi conviden un especialista en algun tema d’interès o d’actualitat, i com el 2011 ha estat l’any de les revoltes àrabs, van pensar en mi. La presentació de l’Informe es va celebrar al maig al Col·legi de periodistes de Catalunya, en un acte restringit a la premsa.

La conferència reflexiona sobre la lectura que fem del que passa al món àrab, i la necessitat d’entendre i interpretar correctament les actuals revoltes, abans de posar-nos a discutir sobre les possibles solucions als conflictes.

Segona part de la conferència pronunciada al Col·legi de Periodistes de Catalunya el 13 de maig de 2011 (llegiu la primera part aquí)

Un segon element de reflexió relacionat amb la tasca dels mitjans de comunicació que han transmès i interpretat el què passa al món àrab i el Pròxim Orient és el fet que, sovint, interpreten la voluntat i els sentiments dels àrabs en clau occidental. És a dir, que els analitzen segons els seus principis, oblidant que les actuacions de cada poble responen a una escala de valors i conceptes diferents.

Us donaré un exemple força proper d’això que us explico: els catalans ens fixem i ajudem, quan podem, les minories lingüístiques del món perquè nosaltres donem molta importància a la nostra llengua. Per això estem al cas de l’actualitat de les minories lingüístiques del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Però el fet que per a nosaltres la llengua sigui important, no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura.

En canvi, aquí no tenim una estructura social basada en les tribus i, en general, es valora que el fet religiós és una opció personal i privada, i pràcticament ja no és un fet social, de grup i d’identitat. Per tant, la nostra valoració del fet religiós i tribal és molt diferent de la que fan els pobles del Pròxim Orient i, de vegades, ens oblidem de donar-li la importància que té per aquests pobles. Al final, la mala selecció dels factors d’anàlisi a tenir en compte ens impedeixen completar el trencaclosques que ens ha de permetre entendre molts dels conflictes del Sud.

En relació a això, us vull comentar el cas de Síria, que és potser, des del meu punt de vista, un dels que té més difícil solució.

Els darrers dies m’he fixat que molts amics sirians han posat el retrat del president Baixar al-Assad com a fotografia del seu perfil personal de Facebook . I molts amics d’amics també han fet el mateix. També han penjat vídeos i fotografies d’homenatge a les forces armades.

Això m’ha produït una sèrie de sentiments contradictoris perquè, d’una banda, tinc molt clar els crims que està perpetrant el règim i que les coses han de canviar dràsticament en aquell país. Però, de l’altra, no puc passar per alt que amics molt propers, que aparentment no treuen cap benefici de la dictadura, l’hi donen suport, ara més que mai.

Tots aquest amics són cristians i diuen que tenen por que si el règim cau, el proper govern descarregarà tota la ràbia acumulada sobre les minories religioses. És a dir, alawites, cristians i drusos, com ha passat a l’Iraq.

Per tant, aquests dies me n’he adonat que, en paral·lel a la pressió diplomàtica i social per mirar d’aturar el bany de sang i per mirar de fer caure el dictador i el seu règim policial, potser hauríem de treballar per eliminar allò que fa que una comunitat sencera doni suport a un dictador en unes circumstàncies tan extremes com les que viu avui Síria.

Sóc conscient que el sentit d’aquests comentaris pot ser polèmic i mal interpretat, però volia compartir amb vosaltres algunes de les qüestions sobre les que reflexiono quan preparo un article. D’entrada intento entendre el perquè d’aquells fets sobre els quals haig d’escriure. De fet, sóc de l’opinió que sense entendre el perquè, moltes notícies perden el seu valor informatiu i, de fet, no serveixen ni ens aporten res.

Una de les qüestions sobre el que més he pensat darrerament és el fet que hi ha coses que un poble accepta com la cosa més natural del món, però que a l’altra extrem del planeta són motiu de vergonya o indignació. Potser un dels dos pobles s’equivoca, o potser no. Però crec que hem de fer l’esforç per a comprendre el perquè d’aquest contrast, perquè interpretant equivocadament els conflictes i sense entendre el perquè de les coses, perdurarà el que jo anomeno malentès de civilitzacions, i així no coneixerem mai l’origen dels problemes, ni sabrem mai què és el que hem de tractar de corregir, millorar o si es dóna el cas, eradicar, per abolir les situacions de conculcació dels Dret Humans.

Gràcies”.

Segona part de la conferència pronunciada al Col·legi de Periodistes de Catalunya el 13 de maig de 2011 (llegiu la primera part aquí)

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 1a PART

Síria: conflicte polític o de religions?

El primer genocidi del s.XX

Molts europeus demostren no actuar d’acord amb els principis que prediquen quan decideixen prohibir el burca

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.