Com analitzen els mitjans el món àrab?

Publicat el 22 de setembre de 2011

Massa sovint tinc la sensació que els mitjans de comunicació, en comptes d’explicar el perquè dels conflictes i les notícies internacionals, dediquen el seu temps i els seus diners a cercar proves que confirmin que l’opinió pública local, és a dir, la seva audiència, ha fet un pronòstic encertat del que passa en el país escenari de la notícia. Dos dels casos més recents són els de Líbia i Qatar.

En el primer cas veiem per la televisió un grup d’homes armats que combaten un dictador i, automàticament, i sense demanar-nos qui són ni què volen, els donem suport perquè suposem que si lluiten contra un dictador, és perquè els agrada la democràcia. Mentre que en el segon, veiem per la televisió una dona musulmana coberta per un vel i, automàticament, i sense demanar-li com és la seva vida, donem per fet que és un ésser humà desgraciat.

Uns dies després, quan la rebel·lió i la dona del vel han aparegut unes quantes vegades en les cròniques d’agència, els mitjans locals decideixen que ha arribat el moment de l’enviat especial, que hi anirà i, sobre el terreny, confirmarà el que tots ja sabem: qui lluita contra un dictador és un demòcrata i les dones que es cobreixen el rostre amb un vel tenen una existència trista.

Potser els occidentals tenim una mentalitat forjada de tal manera que, sense voler-ho ni ser-se conscients, classifiquem el món en categories absolutes amb el seu contrari corresponent. Les coses són bones o dolentes, maques o lletges… Algunes situacions permeten l’existència d’un terme mig, però, en general, i a diferència d’altres cultures com la hinduista, per exemple, ens costa entendre i acceptar que una cosa bona consti alhora de maldat, o que una de dolenta impliqui bondat.

Aquesta construcció mental aplicada als nostres intents de comprendre el món àrab, que és el que mirem de fer en aquest bloc, són l’origen de les grans preguntes plantejades aquests dies pels mitjans de comunicació: el règim de Qatar és democràtic i, per tant, bo, o antidemocràtic i, per tant, dolent? El vel és l’opressió o la llibertat de la dona? Per tant, crec que el que reclama el gran públic no són grans anàlisis, sinó la resposta a la seva curiositat verbalitzada en la pregunta del sí o no: els rebels de Líbia són bons o dolents?

Els que volen anar més enllà, i mostren interès per comprendre els matisos del món àrab, topen amb el problema que, en general, les informacions que ens arriben venen de la mà de persones amb una mirada que no acaba mai de travessar el filtre de l’exotisme. I, tot sovint, si fan l’esforç per trencar-lo, aterren tan de cop al món àrab que, la velocitat amb que hi arriben i les presses amb les que en surten, no els permeten captar els matisos de colors, olors, dialectes i ideologies d’aquelles terres. La manca de capacitat de veure amb claredat allò que passa abans de transmetre-ho a l’audiència té molt a veure amb el fet que, massa sovint, analitzem l’actualitat d’altres països segons criteris i interessos locals i particulars.

M’explico: una cosa és elaborar les idees de tal manera que el lector del teu país entengui de què li parles, i una altra és interpretar una altra cultura d’acord amb la moral, la llei, la tradició, les il·lusions i les pors de la teva terra. Per il·lustrar el què vull dir us posaré un exemple que no té res a veure amb el món àrab: una cosa és informar els lectors que a Corea hi ha gent que menja gos, i una de ben diferent és titllar en un article el poble de Corea de cruel perquè s’hi menja carn de gos.

En fi, totes aquestes reflexions al voltant de la interpretació que fan els mitjans de comunicació dels fets que tenen lloc al món àrab que he compartit amb vosaltres, han sorgit arran de les diverses consultes que he rebut els darrers dies referides al Pròxim Orient i l’islam, i l’anàlisi dels articles més visitats durant els primers sis mesos d’Interpretant el món àrab i l’islam. Trobo que molta gent té ganes d’aprendre coses del món àrab, però que no troben el canal que els satisfaci la curiositat. Suposo que, per aquest motiu, els dos textos més llegits d’aquest bloc, amb certa diferència sobre la resta, parlen de dos grans perquès: expliquen el perquè de les reaccions a les dues ribes del Mediterrani sobre un cas ben comentat per tothom aquests dies: Perquè França ha reconegut els rebels libis i Els motius de la revolta líbia.

A la llista del més llegit també hi apareixen dos textos que tracten tres conflictes des d’un punt de vista que, corregiu-me si m’equivoco, no ha tractat cap altre mitjà del país Síria, l’estreta relació entre religió i política, L’islam i els interessos de França a l’Àfrica i Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia.

Aquesta és la llista dels dotze textos més llegits per ordre descendent.

Per cert, en el mapa de la imatge que acompanya aquest text no apareix la República Àrab Sahrauí Democràtica. Els àrabs acostumen a ignorar-la perquè no és membre de la Lliga Àrab, ni manté relacions diplomàtiques plenes amb cap estat àrab, a excepció d’Algèria.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:

Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia	Qui tracta el món àrab amb objectivitat?
Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 1a PART	Síria: conflicte polític o de religions?