Fa 48 anys, el 14 de novembre de 1975, es van firmar els Acords tripartits de Madrid, on tres països (l’Espanya, encara plenament franquista; el regne del Marroc, una teocràcia liderada per un descendent del profeta, i Mauritània una dictadura herència del passat colonial francès), d’esquenes a la legalitat internacional es repartien el territori de la colònia espanyola del Sàhara: el Marroc i Mauritània es quedaven el territori, les seues riqueses i la població; Espanya es quedava un percentatge sobre els beneficis de l’espoli de les riqueses naturals del territori. A banda del mèrit de patrocinar un genocidi que encara està en marxa. A banda d’altres detallets -pecuniaris o en espècie- ocults.
Amb al signatura d’aquests acords, Espanya tornava a incomplir la seua responsabilitat com a potència administradora (cosa que no ha deixat de ser) d’un territori colonitzat, ara era amb el Sàhara Occidental. En comptes de posar en marxa tots els mecanismes que havien de permetre l’autodeterminació, la independència de la població colonitzada, com demanaven reiteradament les resolucions de l’ONU, l’administració espanyola no va acabar ni d’establir el cens de la població que hauria de ser convocada en aquell referèndum.
En aquells moments, la classe política espanyola -els del règim franquista, els que estaven tornant i els arribistes, estaven més preocupats -ves que curiós- per les cadires (la que tenien i la que volien fer seua!). Mentre uns diplomàtics enviats a l’ONU afirmaven que Espanya faria el referèndum, uns altres visitaven el territori ocupat per assegurar que Espanya no deixaria de complir amb les seues obligacions de “destino en lo universal, exigides por nuestra misión en el mundo y nuestra historia”, uns altres visitaven els campaments de refugiats per a “comprometre’s amb la història” ell i el seu partit “hasta la victoria final”… uns altres negociaven d’amagat amb els enviats del rei del Marroc per assegurar-se beneficis en la nova situació de l’atado y bien atado.
48 anys després, encara veiem els mateixos moviments repetits i agreujats. Moviments de traïció d’una classe polític, de l’arc parlamentari que no és coherent amb els seus postulats, amb els seus ideals. Des d’una vicepresidenta del govern pertanyent a l’esquerra que “sempre” ha estat amb el poble sahrauí, però que no se’n recorda a l’hora de firmar pactes amb un feble, i necessitat, PSOE/Pedro Sanchez Pérez-Castejón; una esquerra, un altre vicepresident, que només va ser capaç d’emetre un tuit queixant-se del “canvi” de postura del Sr. President del Gobierno más progressista del mundo mundial, on reconeixia obertament el seu suport al genocidi que el Marroc duu a terme al Sàhara Occidental. El PSOE, el partit d’aquell “socialista” Moratinos que va creure que podia engalipar la Sra. Aminetu Haidar oferint-li la prebenda de la nacionalitat espanyola per (motiu no confessat) desactivar la potència d’una activista dels drets humans als territoris ocupats! (Una nacionalitat que ella, com a filla d’una senyora que la té, podria obtenir en qualsevol moment! Una nacionalitat que no li interessa, però).
O una ministra d’exteriors que deia que ignorava allò que ocorria al Sàhara ocupat! I que considerava que Espanya estava lliure de tota responsabilitat en el Sàhara.
El PSOE d’un altre que considerava allò de l’autodeterminació dels pobles com un concepte del segle passat. Sí ell que té el seu poble autodeterminat! O un altre que mentre era president de l’Audiència Nacional espanyola sentenciava contra el Marroc que ara condecora per la seua actitud al Sàhara Occidental.
D’altra banda, els governs del PP, liderats pel Sr. José Maria Aznar, que per motius diversos era més pròxim a Algèria, mai tampoc no va fer res més que contemporitzar sense entrar a les arrels de la qüestió. Fer que el Polisario alliberara tots els presoners de guerra que tenia, ignorar mantes violacions de l’alot el foc, com el pas del ral·li París Dakar per territori de conflicte. Sense l’acord del Polisario… Fer servir la crisi humanitària del poble sahrauí en benefici polític propi…
Finalment, uns altres polítics que no són capaços de fer valdre el seu (minso, però imprescindible) pes, escó, escons, per forçar que el govern espanyol repare, definitivament, o pose les bases per a la resolució definitiva de la injustícia que afecta el poble sahrauí
En el nostre món virtualitzat i empantallat, i immediat i caduc, allò que no surt a la tele (xarxes, pantalles del mòbil) no existeix. O si no dóna vots…
Estem comprovant-ho en la carn de les víctimes de les guerres que assolen el món. En primer lloc, hem vist com la invasió de Gaza per l’exèrcit d’Israel ha silenciat la guerra que hi ha a Ucraïna, amb la qual ignoràvem, ens feien ignorar, entre moltes d’altres, la guerra del Sàhara, una guerra que té lloc en territori que és encara responsabilitat de l’administració, del govern espanyol (Marlaska també dixit) a pocs quilòmetres de les Canàries.
Hem de reconéixer que la capacitat de pressió del moviment de solidaritat amb el Sàhara ha conegut moments millors, de més força. Va haver un moment que una ministra havia sigut membre de l’associació d’amics del poble sahrauí de la Marina Baixa, quan va ser Secretària d’estat de cooperació venia el seu treball com el seu govern donava més diners als campaments de l’exili sahrauí que el govern anterior (almoines en comptes de resoldre el conflicte). Actualment hi ha una altra ministra provisional que va visitar els campaments de refugiats, i en entendre que podia arribar al cel de Madrid va congelar la seua passió, el seu enamorament per la causa dels sahrauís.
D’altra banda, no és cap secret que la política interior i exterior dels governs espanyols està condicionada des de Rabat. I això des de molt abans que existira Pegasus (no és la marca espanyola quadrúpeda i alada de camions!). Les herències dictatorials que el colonialisme europeu ha deixat al continent africà coneixen les intimitats i els secrets inconfessables dels “líders” europeus, perquè les han possibilitades (algunes). No és estrany que ningú no investigara l’abast de l’espionatge marroquí, denunciat públicament, vox populi, a telèfons de membres del govern espanyol? Ni una comissió d’investigació parlamentària. No res. És clar, els afectats ja sabien què se sabia d’ells, i què no havia de ser ventilat.
La història del poble sahrauí en Espanya és la d’un poble traït continuadament pels diferents governs i per les diferents confluències que els fan possibles.
Per acabar. No puc deixar de dir que em sembla fastigós, vomitiu, veure determinats personatges que assisteixen a manifestacions on els amics dels sahrauís denunciem la injustícia que comesa -entre d’altres- pels governs de què formen part, ells o el seu partit.
Des de l’arc solidari amb el Sàhara hem promogut la visita de polítics als campaments de refugiats i als territoris ocupats perquè aquests conegueren de primera mà la situació del poble sahrauí. Lamentablement, després d’un primer enamorament, d’un primer colp emocional, ha vingut el còmput, el càlcul electoral, la pressió del Marroc… i han passat, molts, a engreixar el lobby que defensa els interessos marroquins (i les pròpies butxaques).
Mireu els historials de negocis dels ocupants de la Moncloa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!