Gàlim

No la coneixia de res. La mirava vindre de lluny, i quan va poder vore-li els ulls se li van embeure tots els adjectius que duia damunt. Es va sentir incapacitat, o era només discapacitat? Les frases que hauria volgut escriure tenien cada volta els rastells més alts i els signes d’admiració duien el punt absurdament inadaptat.

– Posa-me’n un altre, va dir, mentre es regirava el cervell per si
trobava on havia deixat l’esperança malapta de recuperar el valor que
ja no recordava que no tenia. El nom de les coses se li diluïa entre
l’alcohol i els enunciats disfuncionals, que no sabia si feien més por
o més pena. Igual té. Va pagar amb menuts, se’n va anar, i en eixir per
la porta es va arrecerar en l’oblit.

Fins ara. Però és l’hora de dinar.