Molts mitjans de comunicació han titllat erròniament de tramposos els Germans Musulmans egipcis pel fet d’haver instal·lat taules de propaganda electoral a les portes dels col·legis el dia de les eleccions generals, i per haver organitzat serveis de seguretat al marge de la policia. Efectivament, i segons la llei electoral, això pot ser frau, pot ser delicte. Però cal tenir molt en compte que els Germans Musulmans no se salten la llei amb la mala fe del trampós. De fet, consideren que calia fer-ho perquè, per a ells, l’estat natural de les coses és que a Egipte hi governin els islamistes. Així, segons el seu criteri, s’han limitat a ajudar que les coses tornin al seu lloc.

Quan anunciïn, a la fi del procés electoral, la seva victòria i el possible pacte de govern amb els salafistes del Partit de la Llum, els mitjans d’aquí analitzaran els fets en termes de trencament i revolució: gran sorpresa, canvi, nou cicle… mentre que ells ho interpretaran com el simple restabliment de la normalitat.  [+]

Aleshores es molt probable que es faci visible la gran paradoxa o esquizofrènia de l’Occident neocolonial, que és el fet de negar-se a acceptar o, si més no, criticar els resultats d’unes eleccions instigades per nosaltres mateixos. No és lògic, ni democràtic, ni saludable, que lamentem que, amb Mubàrak, les eleccions no eren lliures (a TV3 s’ha arribat a dir que “amb Mubàrak només votaven uns quants privilegiats”), i que, alhora, quan els comicis són lliures, ens queixem del que vota la gent. Amb tot, un dels grans problemes de la democràcia a Egipte i molts altres països no és el que la gent vota o deixa de votar, sinó el fet de concebre l’acció de dipositar la papereta a l’urna com l’únic mecanisme vàlid i acceptable d’exercici de democràcia i sobirania popular.

Aquesta obsessió nostra pel vot és darrera la marginació i l’oblit al que hem sotmès els impulsors de les revoltes i el canvi democràtic a Egipte. Els demòcrates egipcis, després de ser capaços d’atraure la nostra curiositat amb l’organització de la protesta que va foragitar el president, han tornat, de cop i volta, a la marginalitat política del seu país. Quina paradoxa més cruel: a Egipte, com al Marroc, els impulsors del canvi, la veu que ha desfermat el clam per la democràcia, són precisament els únics que en queden al marge. En tots dos països han optat pel boicot a les eleccions i això, automàticament, els fa invisibles als ulls dels polítics i els periodistes occidentals, obsessionats pel vot i l’urna. Els mateixos analistes que van sobredimensionar fa uns mesos el pes en la societat egípcia de la classe mitjana culta, anglòfona, poc religiosa i internauta, ara es passen a l’altre extrem i els ignoren. Ara ja no els entrevisten.

Tan se val que els grups prodemocràtics argumentin que el moment, la data i les condicions per a anar a votar les hagin acordat els militars, que són els responsables de la dictadura, i els Germans Musulmans. Durant tot el període de manifestacions a la famosa plaça Tahrir, els Germans Musulmans hi van ser absents. Mentre uns rebien les garrotades de les tropes, els altres hi pactaven la seva pròpia transició. La transició cap al punt de partida, on els que figura que són els grans enemics, islamistes i soldats, es reparteixen el poder per, al final, deixar el país on era.

Autor: Jordi Llaonart