Ahwaz, una nació sense estat ni aigua potable

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Iran
Imatge: L’aire d’Ahwaz és un dels més irrespirables del planeta.

Khuzestan és una província iraniana que disposa d’importants recursos naturals i on hi ha l’únic riu navegable del país. Tanmateix, és un dels llocs més inhòspits del planeta. Els darrers anys, mitjans de tot el món s’han fet ressò dels greus problemes mediambientals que l’amenacen: les altes temperatures i els nivells de contaminació són extrems i, per això, està considerada la regió més calorosa i una de les més insalubres del món.

La situació és dramàtica, però les autoritats perses no fan tot allò que haurien de fer per a corregir-la perquè, entre d’altres coses, la regió està habitada per una minoria ètnica sotmesa a un pla de marginació i repressió per part de l’Estat. Es tracta dels ahwazis àrabs, que anomenen el seu país Ahwaz.


Imatge: L’estiu de 2017 els termòmetres van assolir el rècord mundial de 54 ºC. La sensació tèrmica era de 61,2 ºC a causa de la humitat.

Província àrab

Khuzestan està situada entre la serralada Zagros, la costa del golf Pèrsic i la fronterera amb l’Iraq. Té el doble d’extensió que Catalunya i hi viuen quasi 5 milions d’habitants, 1,5 dels quals a la capital, la ciutat d’Ahwaz. Bona part d’aquesta regió està habitada per població que té l’àrab com a llengua materna.

Ara fa 100 anys, la regió gaudia d’autonomia i estava governada per clans locals. La part poblada per àrabs més propera a l’Iraq, per clans àrabs, mentre que la resta la controlaven els clans del poble bakhtari. L’identitat àrab era tan important i tan reconeguda per totom que la regió era coneguda com Arabistan.

Tot va canviar als anys 20, quan el xa va imposar-hi el control de Teheran. Des d’aleshores, el tracte de les autoritats vers la població local, especialment l’àrab, ha estat discriminatori i repressiu. Per la seva banda, els àrabs han replicat l’Estat amb successives revoltes, enfrontaments amb la policia i atemptats contra les autoritats, amb més o menys intensitat, depenent de l’època.

Teheran té un enorme interès a mantenir sota la seva autoritat aquesta regió i desactivar qualsevol brot de revolta per a evitar el possible èxit dels moviments autonomista o independentista. Una sola dada fa palès l’atractiu de la regió: segons fonts locals, al voltant del 85 per cent de totes les reserves de petroli d’Iran i el 60 per cent de les de gas són a la província de Khuzestan.

Expropiacions forçades de terres

La població àrab d’Ahwaz ha estat reprimida durant dècades pels diversos règims que han governat Iran. Això no va canviar el 1979 amb la caiguda de la monarquia. De fet, els responsables de la República Islàmica han encetat una política de canvi demogràfic a través de l’atracció de població persa originària d’altres regions del país. La població persa que s’hi desplaça rep les terres expropiades a famílies àrabs o aconsegueix feina en la indústria del petroli i ocupa els llocs de treball que les autoritats no ofereixen a la població local autòctona.

El govern de Rafsanjaní va implementar als anys 80 una llei que permet a l’Estat a assumir la titularitat de qualsevol terra on s’hi trobin recursos. Qui s’oposa a aquest procés és acusat de lluitar contra el govern i ha d’afrontar dures represàlies. Aquesta llei s’ha usat per a expropiar terres a preu de mercat o a canvi de res per a lliurar-la als perses i per ampliar els conreus de canya de sucre.

Llegiu aquí qui era Akbar Haixemí Rafsanjaní, que TV3 ha definit com a “líder reformista”, mentre el New York Times qualificava sense cap mena de vergonya la seva desaparició de “cop pel moviment reformista iranià”

L’extensió de terres dedicades a aquest conreu s’amplia constantment, tot i que la canya requereix grans quantitats d’aigua i genera molts fums derivats de la crema de les plantes que es fa durant la collita. A més, totes les substàncies químiques i contaminants que es deriven del fabricació del sucre van a parar íntegrament al riu. Algunes fonts asseguren que la expansió del negoci de la canya no és rendible, cosa que fa sospitar que podria anar lligada a la política de canvi demogràfic dissenyada per Teheran.


Imatge: Antic palmerar en procés d’esdevenir desert.

Sense aigua

Les autoritats han construït nombroses preses riu Karun amunt, abans del seu pas per Ahwaz, i fent importants transvasaments cap a altres regions del país habitades per perses, reduint-ne significativament el cabal que arriba al mar. Això ha propiciat la salinització i l’assecament dels aiguamolls de la costa, on els àrabs hi pescaven, i ha accelerat el procés de desertització de la regió.

La zona és molt rica en jaciments petrolífers però l’extracció dels hidrocarburs no es fa en les millors condicions possibles. Les infrastructures estan antiquades i no hi ha prou plantes adequades pel tractament del gas, cosa que els porta a cremar fins al 40% del gas que surt espontàniament en l’extracció del petroli, segons dades del mateix govern iranià. Això provoca unes emissions de milions de tones de diòxid de carboni que se sumen a les grans quantitats de sorra i pols que sempre hi ha a l’aire a conseqüència de l’accelerat procés de desertificació de la zona.

Resumint la situació a l’Ahwaz, podem dir que augmenta la pol·lució de l’aire, es redueixen dràsticament els recursos aqüífers, tot plegat accelera la desaparició de zones humides i la desertització en general de la província. Actualment, les tempestes de sorra són freqüents i l’accés a aigua potable ha esdevingut un luxe a l’abast de ben pocs.


Imatge: Aigua que raja d’una font en el pati d’una escola d’Ahwaz.

De fet, l’aigua que surt de l’aixeta a Ahwaz és tan fosca i espessa que la gent diu que, en comptes d’aigua, de l’aixeta en raja batut de xocolata. Els àrabs denuncien que, en canvi, la qualitat de l’aigua és notablement millor en les noves zones residencials destinades a la nova població persa que s’estableix en la regió.

Cal sumar a tot això, les partícules radioactives portades pel vent procedents dels projectils amb urani que els Estats Units van utilitzar durant la invasió del veí Iraq, el 2003.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Els perses miren els àrabs amb arrogància. Potser per això la repressió d’aquesta comunitat passa per alt o bé no interessa molts iranians. Les prohibicions de fer l’ensenyament en la seva llengua i les detencions i tortures de militants ahwazis no afecten els perses. A més, moltes famílies perses s’han beneficiat de l’expropiació forçada de terres de la que són víctimes moltes famílies àrabs d’Ahwaz.

L’objectiu de les autoritats és explotar una terra que Iran sent que li pertany tot empenyent la població autòctona a la marginalització i a una eventual desaparició.

Les detencions de qualsevol veu sospitosa o dissident són una de les armes repressives de l’estat. Una de les darreres a patir-ho ha estat una noia de quinze anys que ja porta dos mesos a la presó, acusada d’incitar a la violència a través de la seva poesia. L’adolescent ha escrit coses com, per exemple:

“Resisteix, la meva pàtria, no en queda molt de tu. Aviat escoltaràs en el teu cel el so dels somriures i la crida de l’alliberament”.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.



  1. Molt interessant l’article, havia sentit a parlar d’aquesta regió i del conflicte amb l’estat iranià, però no coneixia ben bé quines problemàtiques l’afectaven.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, economia, General, Iran | s'ha etiquetat en , , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent