TERRITORI AMORTITZAT 39N2E

Quan els meus professors em deien «Roca, ets a la Lluna!» no podia imaginar-me que un dia realment hi seria, a la Lluna.

Respir dins un casc hermètic amb total naturalitat. La terra que trepitj, perquè no sé de quina altra manera puc anomenar-la, té el color i la textura de l’arena mesclada amb pólvores de talc i els peus se m’hi enfonsen. El cel és negre, amb la Terra de mida descomunal i esquitxat de puntets lluents en la part enfosquida. No sé on vaig. No es veu ningú a prop meu. No sé què hi faig aquí ni com hi he arribat. El vestit d’astronauta no em permet massa llibertat de moviments, però no pesa gaire. Veig un reflex en el vidre semiesfèric del casc i la meva mirada cerca l’origen. No sé d’on ha arribat. El silenci és absolut. Fa por estar en un lloc així, tan gran i sense ningú amb qui xerrar, sense sentir cap soroll, trepitjant una superfície nova i estranya, i amb la sensació de ser observat per l’ull enorme que és la Terra. Què deu passar allà dalt, al meu planeta? La vida deu seguir el seu ritme normal, amb mig planeta despert i l’altra meitat dormit, amb el moviment constant de l’aigua de la mar i dels núvols, amb persones que neixen, que fan feina i que baden. Potser algun habitant de la Terra ara mateix mira cap aquí i fins i tot es possible que em vegi. El saludaré. Torn a veure altre cop un reflex al vidre del casc i ara sí he descobert d’on ve: de darrere d’una gran roca. He de saber qui hi ha allà. Acceler el pas sense fixar-me on pos els peus i acab redolant costa avall per l’interior d’un cràter. He quedat bocaterrossa i sense el casc. No sé com és possible, però puc respirar en el fons d’un cràter no gaire profund. Pens que moriré emmetzinat respirant una atmosfera que no sabia que existís, però no em passa res. He de sortir del forat, agaf el casc i començ a pujar pel pendent arenós. L’esforç és gran i avanç molt lentament perquè l’arena es desplaça sota els meus peus. No sé el temps que he hagut de menester fins que he aconseguit arribar dalt de tot, on som el centre d’atenció d’un nombrós grup de banyistes que prenen el Sol, neden o juguen en una gran platja desconeguda.

Camín entre els banyistes. Els peus em costen de moure perquè duc un parell de quilograms de pes a cada bota per compensar la minsa gravetat lunar. La gent riu quan pas amb el meu vestit lluent i argentat. «Deu ser el reclam d’alguna discoteca», diu un. «Això deu ser algun programa de televisió amb càmera oculta», afirma un altre. Vull fugir de la gent i em pos el casc per ignorar mirades i rialles. Arrib fins a unes roques. Un grupet de nins em segueix i em diu impertinències. De tant en tant em tiren pedres. Fent equilibris, intent fugir caminant per damunt les roques. Not que algú em dóna una empenta i perd l’equilibri. Caic a l’aigua. Les botes pesen i fan que vagi directe al fons.

Puc caminar pel fons de la mar i respirar perquè duc posat el casc. La superfície del terra aquàtic s’assembla molt a la lunar i em moc amb la mateixa lentitud. Decidesc anar mar endins. Veig peixos, algues, crancs… desenes de llaunes, dotzenes de vidres i innombrables plàstics. A poca distància hi ha una fragata de la segona guerra mundial, que no va ser enfonsada per cap torpede en acció de guerra, sinó per la dinamita que li posaren sota la línia de flotació perquè servís d’atractiu a turistes bussejadors. Per les seves obertures entren i surten peixos i algun pop. El gran forat fet per l’explosiu em permet d’entrar i caminar per l’interior. Les escales em duen fins una coberta on hi ha una butaca metàl·lica. M’hi assec, tanc els ulls i quan els obr estic assegut en la butaca d’un tren.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…