TERRITORI AMORTITZAT 39N2E

L’habitació és gran i té les parets empaperades amb dibuixos d’aire modernista i colors pastel. No hi ha cap moble, sols una làmpada antiga, una aranya de vidre que il·lumina suaument amb llum càlida. Veig una porta, l’obr i entr en una altra habitació que resulta ser exactament igual a l’anterior. Intent tornar enrere, a l’altra cambra, però la porta ha desaparegut. Enfront meu veig una altra porta i l’obr. Entr en una habitació exactament igual a l’anterior i la porta, quan l’he tancada, també ha desaparegut. Veig una altra porta, l’obr però aquesta vegada som en un lloc conegut: cal meu barber. Em rep un jove de cabells en punta que no conec de res.

– Bon dia, senyor, assegui’s per favor -em diu.

– On és en Perot? -li deman mentre m’assec en la butaca que em recorda amargament la del dentista.

– S’ha jubilat i ara l’amo som jo -em contesta el jove de cabells eriçats.

– Jubilat? Però si encara li quedaven devers deu anys per jubilar-se!

– Això no és cosa meva, senyor, és possible que s’hagi prejubilat.

– Prejubilat? No sabia que els barbers poguessin prejubilar-se deu anys abans…

El jove de cabells híspids no fa cas del meu comentari.

– Què serà, senyor?

– Què serà què? -li pregunt una mica empipat.

– Què voleu que us faci en els cabells?

– Home, el tall de sempre.

– No sé quin és el tall de sempre, senyor. Si voleu us puc tenyir els cabells de ros.

– De ros? Que em veus cara de ros a mi?

Encara no he acabat de fer la pregunta i ja em veig en el mirall tenyit de ros.

– Què has fet, insensat!

– No us preocupeu -em contesta ben tranquil el jove dels cabells espinosos- és un tenyit virtual.

– Virtual?

– Sí, i com és evident que no us ha agradat així com ha quedat la cabellera ja he llevat el tint.

Efectivament, els meus cabells tornen a ser del color de sempre.

– Voleu que ara els vos tenyeixi de color negre?

– Quina obsessió tens amb el tint! Deixa’m tranquil i talla’m els cabells d’una vegada!

El jove de cabellera erta em talla els cabells ben tallats, fins al punt que no me’n deixa cap ni un.

– Bé -dic tranquil-, supòs que m’has fet un tall virtual, perquè no m’agrada gens així com m’has deixat de despoblada la closca.

– No, senyor, el tall és ben real -em diu el jove dels cabells verticals.

– Vols dir que no pots tornar enrere aquesta pelada?

El jove dels cabells d’eriçó fa que no amb el cap. M’aixec de la butaca molt enfadat, amb ganes de pagar aquell barber amb dues bones bufetades, però me’n vaig directe a la porta.

– Si m’haguéssiu dit exactament què volíeu… -em diu ell mentre espolsa el pentinador.

– No em tornaràs a veure mai més el pèl -dic sense poder evitar somriure lleugerament per l’expressió tan enginyosa que m’ha sortit espontàniament.

Surt de la barberia fent una bona portada, però no som al carrer, sinó altre cop a cal barber. Ara em rep un jove de cabells arrissats a qui tampoc no conec de res.

– Vol que li tenyeixi els cabells?

– Cabells? Quins cabells si m’han deixat pelat?

– Idò li tenyiré una perruca -em proposa el jove de cabells cargolats.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…