TERRITORI AMORTITZAT 39N2E

Ser enmig d’un desert càlid i sorrenc sense saber com he arribat és una sensació molt desagradable. Mir a totes bandes i sols veig un mar d’ones d’arena groguenca. El Sol crema i no tenc on amagar-me. Una insolació pot matar-me, però també puc morir de set, per la picadura d’alguna bestiola verinosa o engolit per l’arena. Camín d’esma i tenc la gargamella i els llavis ressecs. Veig un grup de tres homes vestits amb roba de tuareg asseguts sota un tendal improvisat.

– Que em podríeu ajudar? -els deman gairebé sense veu.

– És clar que sí -em respon un d’ells-, la gent del desert som molt hospitalària.

Em donen aigua, dàtils i ombra.

– Sou mercaders?

– No, bandolers.

– Aleshores estau fora de la llei!

– Depèn de com ho miris, nosaltres pensam que seguim una tradició.

– No és una feina gaire honrada…

– De vegades no queda altre remei. A tu mateix, per exemple, no et queda més remei que triar entre unir-te al nostre grupet i fer-te bandoler o quedar-te aquí fins morir-te.

– No podeu fer-me això…

– Vés si podem! Ja estàs triant.

No hi ha massa opcions i accept unir-me al trio.

– Veus que a vegades triar no és escollir la millor opció? -em diu qui sembla ser el cap del grup.

Caminam en fila fins que arribam a un oasi. Anam a una caseta d’atovons on hi trobam un home vell.

– Arribau tard! -ens diu, enfadat.

És una mena de taverna i aquell home ens té la taula parada. Menjam, bevem i després baixam a un soterrani on hi ha una parada de metro.

– Un metro aquí? -exclam.

– Què té d’estrany?

– Home, enmig del desert resulta si més no una mica sorprenent.

– No sé per què, si precisament aquí és molt més fàcil excavar els túnels.

Pujam a un dels vagons i és allà on el trio interpreta escenes d’assalts a passatgers amb una mica de comicitat.

– En acabat, quan comencin a aplaudir -em diu un d’ells-, els passes el plat. Faig el que em manen i mentre estic passant el plat de llauna un dels passatgers m’agafa del braç.

– Et conec, tu em vas robar la cartera la setmana passada!

– No, senyor, vostè es confon, ni jo li he robat cap cartera, ni era aquí la setmana passada.

– Això ho aclarirem a la prefectura de policia -em contesta ell.

Aconseguesc amollar-me i fuig corrents pel vagó. Els meus companys han desaparegut. L’home em ve darrere.

– Policia! Policia!

Trenc un vidre amb un extintor, em llanç per la finestra i caic a l’aigua. El metro, o el tren, o el que sigui, ha desaparegut i he caigut en un estany d’aigua dolça. Al cel hi ha núvols negres que comencen a tapar el Sol. Tot just arrib a la vorera de canyissos comença a ploure. No gaire lluny veig una caseta d’eines amb la porta oberta. Hi entr amb la intenció d’esperar que deixi de ploure. A l’interior trob una escala que duu a un soterrani. Baix els esglaons amb precaució. És una altra parada de metro.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…