El conte de la quinzena: contes onírics 13
No sé com he arribat a l’interior del gran col·lisionador d’hadrons, aquest que han construït per conèixer les interioritats del Big Bang primigeni. M’acompanya un tècnic. Ambdós anam amb bata, gorra, guants i sabates, blancs com la neu, caminant per l’interior d’un cilindre metàl·lic i lluent que sembla no acabar mai. No ens intercanviam cap paraula, simplement caminam. El silenci és total, ni tan sols se senten les nostres passes, i l’aire és fred; a cent metres sota terra deu ésser normal sentir fred, o potser el responsable és l’heli que permet de funcionar aquesta maquinària tan complexa? L’interior del cilindre és llis, molt llis, i em sent com si fos un projectil dins el canó d’una enorme peça d’artilleria sense boca de sortida visible. No sé què he d’inspeccionar, però és evident que si som aquí deu ser perquè alguna cosa no funciona així com toca. Quan vaig a preguntar al meu company me n’adon que ha desaparegut i que estic sol. Una mica d’angoixa claustrofòbica em provoca un cert sentiment de por. «Que hi ha algú?» crid fort, però ningú no respon. Silenci absolut. On deu ser la sortida? Per força ha d’existir una porta, almenys la mateixa per on he pogut entrar. Camín lleuger, observant si detect algun forat de sortida. Si és ver el que he llegit, tenc per davant o per darrere vint-i-set quilometres de tub lluent. Ara ja corr per dins el túnel. Sent els batecs accelerats del cor i not la boca resseca. Després de córrer una bona estona em deix caure a terra, desanimat i cansat. Per què m’han deixat sol? L’estranya i artificial claror que havia il·luminat fins ara les meves passes ha desaparegut de cop i la foscor és total. Em sent indefens, insegur, poruc. De sobte m’arriba un soroll que va en augment i el tub comença a vibrar lleugerament. El renou, semblant al d’una centrifugadora, cada cop és més fort i la vibració també. Veig una claror que s’apropa talment com el fanal d’un tren que circula per l’interior d’un túnel, però més intensa encara, molt més intensa, exageradament més intensa. La claror xoca contra el meu cos i m’encega. Tot esdevé blanc, molt blanc, i sent el cos lleuger, com si ja no pesàs. No sent res, ni fred, ni calor, ni angoixa, ni por. Em veig voltat per miríades d’espurnes de llum i qued com embambat fins que descobresc que jo mateix som una espurna de llum. Ja no som ni en el túnel ni en cap lloc conegut o concret, de fet és un no-lloc on som ara, i tenc una certa consciència i convicció que tampoc hi ha temps. Ni em desplaç ni em transporten simplement som, i el passat, el present i el futur ara no tenen cap significat per a mi. Em sent com dins d’un trebolí d’espurnes que es desplaça lentament cap a un lloc imprecís, indefinit, llunyà. Espurnes? No, estrelles! És com una gran galàxia. D’estrelles? No, de protons, de quarks, d’electrons, de barions, d’hadrons, de gluons, de fotons, de… milions de milions de milions de coses minúscules o, segons com es miri, gegantines, enormes, immenses, gairebé infinites. Not que a poc a poc se’m van esvaint de la consciència els records, sentiments, vivències i experiències; desapareixen lentament, gairebé d’un en un, però no em sent malament ni patesc. Finalment s’esborren del tot i em sent tranquil, en pau. «Bi-bi-bip». Què és aquest soroll que em torba?. «Bi-bi-bip». D’on ve?.
Bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…
És el despertador.