TERRITORI AMORTITZAT 39N2E

.Som en un circ de pista rodona i gran envelat. Hi ha molt públic. Surten pallassos i fan beneitures que fan riure. El director de pista em diu que l’acompanyi. Va vestit com tots els directors de pista: botes de canya negres, camisa i calçons blancs, levita negra, copalta negra i l’imprescindible corbatí, també negre. Em du a veure els animals. En una gàbia hi ha lleons, tigres, hienes i llops.

– No es barallen? -li pregunt.

– No, són vegetarians -em contesta ell.

Hi ha corrals amb girafes, elefants, zebres i dromedaris.

– Veig que aquest circ té molts animals.

– En teníem molts més, però van fugir i no els hem pogut recuperar. Probablement ara deuen viure en estat salvatge a la serra de Tramuntana.

– On anam ara?

– A veure el mag.

Una mica més lluny, en un tendal, hi ha un home amb turbant i un llarg i lluent vestit talar de color verd, que està clavant espases en una caixa de fusta.

– Hi ha algú dins la caixa? -pregunt al mag.

– Vés si hi ha algú: la meva dona -em diu.

– Supòs que això té truc…

– De truc res -em contesta el mag una mica ofès-, però ella ja està avesada. Quan acaba el número de les espases obre la caixa i la dona surt amb dues ferides que li travessen un braç i una cuixa.

– Està ferida, senyora!

– No és res –em diu ella–, això amb una mica d’aigua oxigenada estarà curat.

– Per què m’ha duit a veure el mag? -pregunt al director.

– Per si et feia il·lusió aprendre números de màgia.

Quan em gir per xerrar amb el mag resulta que ja tornam a ser a la pista circular, just en el moment que uns malabaristes es retiren.

– Ara et toca a tu -em diu el director.

– A mi?

– Sí, tu faràs de trapezista.

– Jo de trapezista? Però si tenc vertigen! Em mareig amb les altures! Ni tan sols puc guaitar des d’un balcó!

– Va, ara no és el moment adequat de posar excuses, et prens una pastilla per al mareig i assumpte resolt.

Dues trapezistes bessones, vestides amb malla blanca i capa vermella, m’acompanyen fins a una escala de corda. Faig esforços per pujar però no puc, les cames no em donen.

– Això és molt difícil! -exclam, per dir alguna cosa.

Em sent ridícul. Les bessones tenen mal caràcter i em renyen:

– Com es pot ser tan poruc i tan bleda?

No sé com ho he fet però ja som dalt de tot, a gran altura, acompanyat per les dues trapezistes bessones.

– Si caus –em diu una d’elles, no sé quina perquè són idèntiques– procura no molestar el públic.

M’agaf a la barra del trapezi. Què se m’ha perdut a mi aquí dalt?.

– Quan compti tres –em diu l’altra trapezista, o la mateixa d’abans– prens impuls, et llences i després t’engronses, entesos? -dic que sí amb el cap- Un… dos i… tres!

Em deix anar amb el trapezi però qued clavat, frenat, just a meitat de camí, quiet, immobilitzat, tot i que faig esforços per donar-me impuls.

– No t’he dit que s’engronsassis? -em renya cridant una de les bessones.

El públic riu.

– Ets un inútil! -em diu l’altra, o potser és la mateixa?

El públic espera que faci alguna cosa.

– No et queda altre remei que deixar-te caure! -em diu el director de pista des de baix.

No hi ha xarxa. Els pallassos s’han disfressat de bombers i van d’una banda a l’altra de la pista amb caçapapallones i paletes matamosques. El públic riu. M’he de deixar caure, no em queda altre remei. Provaré de fer-ho en el centre de la pista, on em pens hi ha més arena. Em deix caure. Ara som conscient que el cop serà mortal. Qui em manava pujar al trapezi? Ah, sí, les bessones!

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…