TERRITORI AMORTITZAT 39N2E

Fa vint anys que em dedic a l’anàlisi de productes químics amb aplicacions comercials o industrials. He trobat de tot investigant fórmules que aparentment eren inofensives. Fa dues setmanes que analitz deu mostres de tintes que es fan servir únicament per fer tatuatges. Totes són de marques diferents i de procedències geogràfiques diverses. He arribat a la conclusió que les tintes són innòcues. Totes estan compostes dels mateixos elements, amb petites variacions sense importància, i totes amb una petita quantitat de components que m’han costat d’identificar. Una cosa que em crida l’atenció és que totes les tintes, sigui quina sigui la marca o l’origen geogràfic, són fabricades per la mateixa empresa, «Femipol Co», amb seu al desert del Gobi. Sols em queden un parell de proves més, rutinàries, i podré redactar l’informe final on certificaré que són inofensives. Les rutines finals inclouen comprovar la reacció dels productes davant determinats components químics d’ús quotidià, especialment de neteja, tant del cos com de la casa. En total són quaranta els productes per fer el test corresponent. L’experiment no aporta cap informació negativa, però hi ha un component que seguesc sense identificar i que m’intriga. Això no afecta els resultats, sols és pura curiositat.

Aïll l’element i el sotmet a diferents proves. Res d’especial, però l’estructura molecular és peculiar. Consult altres col·legues però estan en blanc, com jo. Finalment descobresc, per pura casualitat, què tenc davant meu. Es tracta d’un aminoàcid no essencial. Un aminoàcid he dit? He de revisar les proves però sí, es tracta d’un aminoàcid. Seguesc investigant i arrib a descobrir que es tracta de la sal sòdica de l’acid glutàmic, el conegut glutamat monosòdic, un additiu alimentari potenciador del sabor. Què fa un additiu alimentari en la tinta de fer tatuatges?

Han passat mesos i enormes naus procedents de l’espai exterior aterren en diferents llocs de la Terra. D’elles surten enormes humanoides de deu metres d’alçada, ciclops d’un sol ull enmig del front, que respiren i es mouen com nosaltres. Vestits amb lluenta roba semblant al paper de plata, es comporten com salvatges. Són molt agressius i primitius, i provoquen el pànic de tothom, més encara quan es comprova que són antropòfags. Amb la seva enorme presència i força, agafen homes i dones i se’ls mengen com si fossin bunyols. Observ que trien les peces. En descarten uns i se’n mengen uns altres. Per què? Aviat ho entenc: es mengen els que van tatuats, perquè el glutamat monosòdic potencia el sabor. Es veu que ja fa anys que s’estaven preparant l’àpat… i els malparits es llepen els morros!

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

Em pens que som funcionari d’algun organisme públic o públic concertat o públic de gestió privada, que és l’hora del cafè i que estic amb altres companys i companyes en una sala que compta amb una tauleta metàl·lica i cadires de plàstic. Una cafetera de filtre fa cafè aiguat i caríssim per a tothom i totdon. El tema de conversa són els viatges realitzats les passades vacances estiuenques.

– El meu home i jo -diu na Puri- vam decidir d’anar de viatge fins a una illeta de l’arxipèlag de Vanuatu, a la Polinèsia. És un lloc molt tranquil, retirat del món, preciós, on sols hi viu de manera permanent el personal de l’únic hotel que hi ha, de cinc cocos per cert, que disposa de discoteca, internet, restaurant multiètnic… A la illeta, amb sols dos-cents cotxes que circulen per una única carretera, hi ha unes platges meravelloses amb palmeres i una arena finíssima que renoven cada any amb la que duen expressament de platges del Carib.

– La meva companya sentimental i jo -diu n’Asdrúbal- ens vam decidir per anar a un centre hoteler de cinc camells que hi ha a l’oasi de Murzuq, al bell mig del desert del Sàhara, que compta amb aire condicionat, balneari, pista de gel, sauna finlandesa, restaurant xinès-colombià… Vam fer excursions guiades a dunes vives, mortes i semi-mortes, i a pous d’aigua abandonats o enverinats, i, així mateix, a un centre d’interpretació del desert on conserven els galons d’un caporal que va conèixer Lawrence d’Aràbia i la boina d’un soldat gal·lès que serví sota les ordres del general Montgomery. Una meravella!

– El meu amistançat i jo -deixa caure na Patri- ens decidírem per anar a la Terra de Baffin que, com ja sabeu, és a prop del sud del pol nord. És un lloc preciós, tot i que feia una més mica de fred del que ens havien dit a l’agència. L’hotel, que era de cinc glaçons, estava molt ben equipat, amb una calefacció excel·lent, piscina climatitzada, pista de tennis coberta, sala de ball, restaurant de fusió tèrmica… i un centre de documentació de les zones polars, amb ossos blancs dissecats, fragments d’icebergs i un aquari de peixos polars, congelats és clar. Hi vam quedar convidats de tornar-hi.

– La meva esposa i jo -diu n’Amílcar- vam passar uns dies de vacances a la selva de l’Amazonia, en un hotel de cinc guacamais que hi ha a la vorera d’un riu que no té nom perquè encara no figura en els mapes. Un hotel preciós, tot s’ha de dir, amb piscina, bany turc, restaurant vegetarià-neandertal… Practicàrem el tir amb arc, ens ensenyaren a recollir plantes medicinals i vam fer excursions dirigides. Les excursions incloïen passar una nit en un poblat típic, menjar insectes torrats i un lot d’antídots variats per a possibles picades d’animals verinosos. Va ser emocionant.

– I tu -em diu n’Asdrúbal- on has passat les vacances?

No contest, no sé què he de contestar.

– Que no penses dir-nos on has estat aquest estiu?, em pregunta na Primi.

Començ a suar i les mans em tremolen. Tots em miren.

– El cas és que jo…

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

Uf, salvat pels pèls!

Quan els meus professors em deien «Roca, ets a la Lluna!» no podia imaginar-me que un dia realment hi seria, a la Lluna.

Respir dins un casc hermètic amb total naturalitat. La terra que trepitj, perquè no sé de quina altra manera puc anomenar-la, té el color i la textura de l’arena mesclada amb pólvores de talc i els peus se m’hi enfonsen. El cel és negre, amb la Terra de mida descomunal i esquitxat de puntets lluents en la part enfosquida. No sé on vaig. No es veu ningú a prop meu. No sé què hi faig aquí ni com hi he arribat. El vestit d’astronauta no em permet massa llibertat de moviments, però no pesa gaire. Veig un reflex en el vidre semiesfèric del casc i la meva mirada cerca l’origen. No sé d’on ha arribat. El silenci és absolut. Fa por estar en un lloc així, tan gran i sense ningú amb qui xerrar, sense sentir cap soroll, trepitjant una superfície nova i estranya, i amb la sensació de ser observat per l’ull enorme que és la Terra. Què deu passar allà dalt, al meu planeta? La vida deu seguir el seu ritme normal, amb mig planeta despert i l’altra meitat dormit, amb el moviment constant de l’aigua de la mar i dels núvols, amb persones que neixen, que fan feina i que baden. Potser algun habitant de la Terra ara mateix mira cap aquí i fins i tot es possible que em vegi. El saludaré. Torn a veure altre cop un reflex al vidre del casc i ara sí he descobert d’on ve: de darrere d’una gran roca. He de saber qui hi ha allà. Acceler el pas sense fixar-me on pos els peus i acab redolant costa avall per l’interior d’un cràter. He quedat bocaterrossa i sense el casc. No sé com és possible, però puc respirar en el fons d’un cràter no gaire profund. Pens que moriré emmetzinat respirant una atmosfera que no sabia que existís, però no em passa res. He de sortir del forat, agaf el casc i començ a pujar pel pendent arenós. L’esforç és gran i avanç molt lentament perquè l’arena es desplaça sota els meus peus. No sé el temps que he hagut de menester fins que he aconseguit arribar dalt de tot, on som el centre d’atenció d’un nombrós grup de banyistes que prenen el Sol, neden o juguen en una gran platja desconeguda.

Camín entre els banyistes. Els peus em costen de moure perquè duc un parell de quilograms de pes a cada bota per compensar la minsa gravetat lunar. La gent riu quan pas amb el meu vestit lluent i argentat. «Deu ser el reclam d’alguna discoteca», diu un. «Això deu ser algun programa de televisió amb càmera oculta», afirma un altre. Vull fugir de la gent i em pos el casc per ignorar mirades i rialles. Arrib fins a unes roques. Un grupet de nins em segueix i em diu impertinències. De tant en tant em tiren pedres. Fent equilibris, intent fugir caminant per damunt les roques. Not que algú em dóna una empenta i perd l’equilibri. Caic a l’aigua. Les botes pesen i fan que vagi directe al fons.

Puc caminar pel fons de la mar i respirar perquè duc posat el casc. La superfície del terra aquàtic s’assembla molt a la lunar i em moc amb la mateixa lentitud. Decidesc anar mar endins. Veig peixos, algues, crancs… desenes de llaunes, dotzenes de vidres i innombrables plàstics. A poca distància hi ha una fragata de la segona guerra mundial, que no va ser enfonsada per cap torpede en acció de guerra, sinó per la dinamita que li posaren sota la línia de flotació perquè servís d’atractiu a turistes bussejadors. Per les seves obertures entren i surten peixos i algun pop. El gran forat fet per l’explosiu em permet d’entrar i caminar per l’interior. Les escales em duen fins una coberta on hi ha una butaca metàl·lica. M’hi assec, tanc els ulls i quan els obr estic assegut en la butaca d’un tren.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

Som jutge i per això duc toga, però no és negra sinó blanca com les dels senadors romans. El secretari m’anuncia i em toca sortir a la sala, segurament amb el mateix estat d’ànim que devia sentir el gladiador quan sortia a l’arena del circ.

– Ma senyoria -em diu el secretari amb veu ben alta perquè tothom el senti-, el primer cas del dia és el d’un ciutadà acusat de bigàmia. Una de les perjudicades, la senyora Alsàcia, reclama que sols a ella li sigui reconegut el matrimoni, que és exactament el mateix que reclama l’altra perjudicada, la senyora Lorena.

– Com es declara l’acusat? -pregunt.

– Culpable, ma senyoria -em contesta.

– Les evidències són inqüestionables i si es declaràs innocent cometria un greu delicte -dic en veu alta per als que m’escolten-. Cadascuna de les seves dues mullers demana conservar el vincle matrimonial, però jo em veig en l’obligació de prendre una decisió justa. Senyor, quin dels dos matrimonis voldria conservar?

– Els dos, ma senyoria.

El públic riu.

– Aquesta és la seva opinió, però ara faré una hipotètica proposta a les seves dues esposes -dic, dirigint-me a elles-. Senyora Alsàcia, senyora Lorena, que s’estimarien més, anul·lar els dos matrimonis o bé compartir el seu marit un mes cadascuna?

– Un mes per a cadascuna -diu la senyora Alsàcia.

– Anul·lar els dos matrimonis -afirma amb contundència la senyora Lorena.

– Aleshores -dic jo- ja he pres la meva decisió: anul el matrimoni de la senyora Alsàcia i conserv el de la senyora Lorena, perquè a la senyora Alsàcia sembla que li seria igual compartir el seu marit amb una altra cònjuge, mentre que la senyora Lorena voldria l’anul·lació dels dos matrimonis abans de compartir el seu marit amb una altra dona. Dit i sentenciat, senyor secretari.

L’acusat surt de la sala acompanyat de la seva esposa legal, Lorena.

– Ma senyoria -em diu el secretari-, el segon cas és el d’aquest ciutadà acusat pel banc on treballava d’haver fet perdre cinc-cents euros a l’entitat.

– Com es declara l’acusat?

– Innocent, ma senyoria, em vaig confondre en el recompte, com ja ho vaig explicar a l’interventor del banc -em contesta ell.

– El declar culpable d’haver fet malament la seva feina i per això haurà de lliurar la quantitat de cinc-cents euros a l’entitat bancària i fer cinc-centes hores de treballs en favor de la comunitat. També condemn l’entitat bancària perquè, abusant de la seva superioritat en recursos econòmics, ha fet passar per aquest mal tràngol el seu empleat, quan l’errada en el recompte s’hagués pogut resoldre fàcilment sense necessitat d’arribar aquí. Per tant condemn l’entitat bancària a pagar al seu antic empleat cinc-cents mesos de sou pels danys morals ocasionats. Dit i sentenciat, senyor secretari.

– L’acusat surt de la sala acompanyat per un agutzil.

– Ma senyoria -em diu el secretari-, el tercer cas és el d’aquest ciutadà, regidor de l’ajuntament, acusat de canviar de partit polític a meitat de legislatura, provocant canvi de majoria municipal i probablement de batlle.

– Com es declara l’acusat?

– Innocent, ma senyoria -contesta ell.

– El declar culpable per mentider, perquè evidentment diu que es considera innocent quan sap perfectament que és culpable de deslleialtat al seus votants, al seu antic partit i als seus companys regidors. És per això que dict una ordre d’allunyament, per la qual l’acusat no podrà estar a menys de tres quilometres de qualsevol dels regidors del seu anterior partit polític fins la finalització d’aquesta legislatura.

– Però ma senyoria… -diu l’acusat, atabalat- això suposa que no podré assistir als plens municipals, ni anar a l’oficina de la meva regidoria, ni assistir als actes oficials, ni votar el nou batlle…

– Aquest és un problema que vostè haurà de resoldre amb els seus actuals amics polítics. Dit i sentenciat, senyor secretari.

El tercer acusat surt esmaperdut de la sala.

– Ma senyoria -em diu el secretari-, el quart cas és el d’un ciutadà acusat d’usurpar el càrrec de jutge, sense haver opositat i ni tan sols tenir la carrera de dret.

Sona el despertador, bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

L’habitació és gran i té les parets empaperades amb dibuixos d’aire modernista i colors pastel. No hi ha cap moble, sols una làmpada antiga, una aranya de vidre que il·lumina suaument amb llum càlida. Veig una porta, l’obr i entr en una altra habitació que resulta ser exactament igual a l’anterior. Intent tornar enrere, a l’altra cambra, però la porta ha desaparegut. Enfront meu veig una altra porta i l’obr. Entr en una habitació exactament igual a l’anterior i la porta, quan l’he tancada, també ha desaparegut. Veig una altra porta, l’obr però aquesta vegada som en un lloc conegut: cal meu barber. Em rep un jove de cabells en punta que no conec de res.

– Bon dia, senyor, assegui’s per favor -em diu.

– On és en Perot? -li deman mentre m’assec en la butaca que em recorda amargament la del dentista.

– S’ha jubilat i ara l’amo som jo -em contesta el jove de cabells eriçats.

– Jubilat? Però si encara li quedaven devers deu anys per jubilar-se!

– Això no és cosa meva, senyor, és possible que s’hagi prejubilat.

– Prejubilat? No sabia que els barbers poguessin prejubilar-se deu anys abans…

El jove de cabells híspids no fa cas del meu comentari.

– Què serà, senyor?

– Què serà què? -li pregunt una mica empipat.

– Què voleu que us faci en els cabells?

– Home, el tall de sempre.

– No sé quin és el tall de sempre, senyor. Si voleu us puc tenyir els cabells de ros.

– De ros? Que em veus cara de ros a mi?

Encara no he acabat de fer la pregunta i ja em veig en el mirall tenyit de ros.

– Què has fet, insensat!

– No us preocupeu -em contesta ben tranquil el jove dels cabells espinosos- és un tenyit virtual.

– Virtual?

– Sí, i com és evident que no us ha agradat així com ha quedat la cabellera ja he llevat el tint.

Efectivament, els meus cabells tornen a ser del color de sempre.

– Voleu que ara els vos tenyeixi de color negre?

– Quina obsessió tens amb el tint! Deixa’m tranquil i talla’m els cabells d’una vegada!

El jove de cabellera erta em talla els cabells ben tallats, fins al punt que no me’n deixa cap ni un.

– Bé -dic tranquil-, supòs que m’has fet un tall virtual, perquè no m’agrada gens així com m’has deixat de despoblada la closca.

– No, senyor, el tall és ben real -em diu el jove dels cabells verticals.

– Vols dir que no pots tornar enrere aquesta pelada?

El jove dels cabells d’eriçó fa que no amb el cap. M’aixec de la butaca molt enfadat, amb ganes de pagar aquell barber amb dues bones bufetades, però me’n vaig directe a la porta.

– Si m’haguéssiu dit exactament què volíeu… -em diu ell mentre espolsa el pentinador.

– No em tornaràs a veure mai més el pèl -dic sense poder evitar somriure lleugerament per l’expressió tan enginyosa que m’ha sortit espontàniament.

Surt de la barberia fent una bona portada, però no som al carrer, sinó altre cop a cal barber. Ara em rep un jove de cabells arrissats a qui tampoc no conec de res.

– Vol que li tenyeixi els cabells?

– Cabells? Quins cabells si m’han deixat pelat?

– Idò li tenyiré una perruca -em proposa el jove de cabells cargolats.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

Ser enmig d’un desert càlid i sorrenc sense saber com he arribat és una sensació molt desagradable. Mir a totes bandes i sols veig un mar d’ones d’arena groguenca. El Sol crema i no tenc on amagar-me. Una insolació pot matar-me, però també puc morir de set, per la picadura d’alguna bestiola verinosa o engolit per l’arena. Camín d’esma i tenc la gargamella i els llavis ressecs. Veig un grup de tres homes vestits amb roba de tuareg asseguts sota un tendal improvisat.

– Que em podríeu ajudar? -els deman gairebé sense veu.

– És clar que sí -em respon un d’ells-, la gent del desert som molt hospitalària.

Em donen aigua, dàtils i ombra.

– Sou mercaders?

– No, bandolers.

– Aleshores estau fora de la llei!

– Depèn de com ho miris, nosaltres pensam que seguim una tradició.

– No és una feina gaire honrada…

– De vegades no queda altre remei. A tu mateix, per exemple, no et queda més remei que triar entre unir-te al nostre grupet i fer-te bandoler o quedar-te aquí fins morir-te.

– No podeu fer-me això…

– Vés si podem! Ja estàs triant.

No hi ha massa opcions i accept unir-me al trio.

– Veus que a vegades triar no és escollir la millor opció? -em diu qui sembla ser el cap del grup.

Caminam en fila fins que arribam a un oasi. Anam a una caseta d’atovons on hi trobam un home vell.

– Arribau tard! -ens diu, enfadat.

És una mena de taverna i aquell home ens té la taula parada. Menjam, bevem i després baixam a un soterrani on hi ha una parada de metro.

– Un metro aquí? -exclam.

– Què té d’estrany?

– Home, enmig del desert resulta si més no una mica sorprenent.

– No sé per què, si precisament aquí és molt més fàcil excavar els túnels.

Pujam a un dels vagons i és allà on el trio interpreta escenes d’assalts a passatgers amb una mica de comicitat.

– En acabat, quan comencin a aplaudir -em diu un d’ells-, els passes el plat. Faig el que em manen i mentre estic passant el plat de llauna un dels passatgers m’agafa del braç.

– Et conec, tu em vas robar la cartera la setmana passada!

– No, senyor, vostè es confon, ni jo li he robat cap cartera, ni era aquí la setmana passada.

– Això ho aclarirem a la prefectura de policia -em contesta ell.

Aconseguesc amollar-me i fuig corrents pel vagó. Els meus companys han desaparegut. L’home em ve darrere.

– Policia! Policia!

Trenc un vidre amb un extintor, em llanç per la finestra i caic a l’aigua. El metro, o el tren, o el que sigui, ha desaparegut i he caigut en un estany d’aigua dolça. Al cel hi ha núvols negres que comencen a tapar el Sol. Tot just arrib a la vorera de canyissos comença a ploure. No gaire lluny veig una caseta d’eines amb la porta oberta. Hi entr amb la intenció d’esperar que deixi de ploure. A l’interior trob una escala que duu a un soterrani. Baix els esglaons amb precaució. És una altra parada de metro.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

He anat a queixar-me a l’oficina recaptatòria d’imposts després d’haver rebut una notificació on se’m comunica que tenc vint imposts contributius d’un bé immoble impagat, tots a nom de l’anterior propietària del pis que vaig comprar l’any passat al carrer del Porc Senglar. No faig comptes de pagar res. Vaig directament a un funcionari mig amagat darrere un finestró amb forma de capelleta.

– He rebut aquesta notificació d’impagats a nom de l’anterior propietària del pis que vaig comprar fa un any.

El funcionari mira els papers que li he lliurat.

– Sí, són imposts endarrerits i si vostè és el propietari actual els ha de pagar.

– Però si són anteriors a la meva compra!

– És igual, senyor, vostè ara n’és el propietari i ha de fer front a aquesta situació de morositat.

– Com és possible que s’acumulassin vint imposts sense pagar?

– Això no ve al cas ara, sols li puc dir que si vostè no els paga haurem d’embargar-li el pis.

– Embargar ca meva? Què s’ha pensat vostè! Vull xerrar ara mateix amb el seu superior!

– Molt bé, però no en traurà res de net i igualment haurà de pagar.

– Això ja ho veurem!

M’envia al despatx del seu cap.

– Bon dia, vostè dirà -em diu el funcionari assegut darrere d’una taula plena de papers.

Li repetesc la història que he explicat a l’anterior funcionari, el del finestró.

– Em sap molt de greu, senyor, però vostè és ara el propietari de l’habitatge i ha d’assumir les obligacions tributàries pendents.

– Però com és possible que no reclamassin res a l’anterior propietària… en vint anys!

– Perquè era la meva tia -em contesta, amb total naturalitat, el funcionari.

– La seva… tia?

– Sí, la tia Bel, germana de mon pare, una dona fadrina i entranyable.

– Això justifica la inacció de l’administració? Que no sap que ha prevaricat i que això és un delicte molt greu?

– No es queixi, senyor, ja veu que no li hem carregat ni interessos ni despeses de mora.

– Sap que puc denunciar-lo per això?

– Pot denunciar-me, és clar, però no li servirà de res perquè el delegat d’imposts és germà meu.

– Idò el denunciaré directament als jutjats! -li dic exaltat, perdent la paciència i els estreps.

– Als jutjats hi tenc molts jutges amics, fins i tot un d’ells és cunyat meu i un altre cosí prim.

– Però… això és increïble! No puc creure’m això que em diu, això que m’està passant!

– Li recoman que pagui els imposts endarrerits i que es deixi de coverbos.

– Em sent indefens. No és just que hagi de pagar uns imposts que hauria d’haver pagat la seva tia.

– Senyor, està acabant amb la meva paciència. Si avui mateix no paga el que li reclamam, demà signaré un ordre d’embargament del seu domicili. Ara vagi-se’n o avisaré el guàrdia de seguretat, que és cosí del germà d’una de les meves cunyades.

Surt humiliat del despatx. No pot ser que passin aquestes coses, aquests abusos d’autoritat. Són ells, els funcionaris, que han d’estar al meu servei, però és evident que entre ells han format una teranyina que els protegeix. Estic pensant que em convé consultar tot això amb un misser, però abans passaré per caixa i pagaré els imposts endarrerits, no fos cosa que…

– Ja veig que finalment ha decidit de pagar… -em diu amb to burleta el funcionari que es protegeix darrere el finestró amb forma de capelleta.

Una altra humiliació més.

– Vull pagar per després poder reclamar! -afirm, molt digne.

– Sí, sí, com vostè vulgui, però finalment paga, com tothom. Si m’hagués fet cas de bon començament ara no estaria tan malhumorat, ni tan alterat.

– Però qui s’ha pensat ser vostè?

– Som funcionari de l’estat i si no em guarda el respecte que em meresc el denunciaré per maltractaments de paraula i obra, i a més som nebot del sots-delegat.

Surt de l’edifici amb la convicció que he estat tractat injustament i que a més he hagut de pagar la beguda. En arribar al cotxe observ que un municipal m’ha posat una multa, tot i que encara em quedaven cinc minuts de temps a la zona ORA. No recorreré la multa, no sigui cosa que el municipal sigui gendre d’algú que em cerqui puces i polls.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

.Som en un circ de pista rodona i gran envelat. Hi ha molt públic. Surten pallassos i fan beneitures que fan riure. El director de pista em diu que l’acompanyi. Va vestit com tots els directors de pista: botes de canya negres, camisa i calçons blancs, levita negra, copalta negra i l’imprescindible corbatí, també negre. Em du a veure els animals. En una gàbia hi ha lleons, tigres, hienes i llops.

– No es barallen? -li pregunt.

– No, són vegetarians -em contesta ell.

Hi ha corrals amb girafes, elefants, zebres i dromedaris.

– Veig que aquest circ té molts animals.

– En teníem molts més, però van fugir i no els hem pogut recuperar. Probablement ara deuen viure en estat salvatge a la serra de Tramuntana.

– On anam ara?

– A veure el mag.

Una mica més lluny, en un tendal, hi ha un home amb turbant i un llarg i lluent vestit talar de color verd, que està clavant espases en una caixa de fusta.

– Hi ha algú dins la caixa? -pregunt al mag.

– Vés si hi ha algú: la meva dona -em diu.

– Supòs que això té truc…

– De truc res -em contesta el mag una mica ofès-, però ella ja està avesada. Quan acaba el número de les espases obre la caixa i la dona surt amb dues ferides que li travessen un braç i una cuixa.

– Està ferida, senyora!

– No és res –em diu ella–, això amb una mica d’aigua oxigenada estarà curat.

– Per què m’ha duit a veure el mag? -pregunt al director.

– Per si et feia il·lusió aprendre números de màgia.

Quan em gir per xerrar amb el mag resulta que ja tornam a ser a la pista circular, just en el moment que uns malabaristes es retiren.

– Ara et toca a tu -em diu el director.

– A mi?

– Sí, tu faràs de trapezista.

– Jo de trapezista? Però si tenc vertigen! Em mareig amb les altures! Ni tan sols puc guaitar des d’un balcó!

– Va, ara no és el moment adequat de posar excuses, et prens una pastilla per al mareig i assumpte resolt.

Dues trapezistes bessones, vestides amb malla blanca i capa vermella, m’acompanyen fins a una escala de corda. Faig esforços per pujar però no puc, les cames no em donen.

– Això és molt difícil! -exclam, per dir alguna cosa.

Em sent ridícul. Les bessones tenen mal caràcter i em renyen:

– Com es pot ser tan poruc i tan bleda?

No sé com ho he fet però ja som dalt de tot, a gran altura, acompanyat per les dues trapezistes bessones.

– Si caus –em diu una d’elles, no sé quina perquè són idèntiques– procura no molestar el públic.

M’agaf a la barra del trapezi. Què se m’ha perdut a mi aquí dalt?.

– Quan compti tres –em diu l’altra trapezista, o la mateixa d’abans– prens impuls, et llences i després t’engronses, entesos? -dic que sí amb el cap- Un… dos i… tres!

Em deix anar amb el trapezi però qued clavat, frenat, just a meitat de camí, quiet, immobilitzat, tot i que faig esforços per donar-me impuls.

– No t’he dit que s’engronsassis? -em renya cridant una de les bessones.

El públic riu.

– Ets un inútil! -em diu l’altra, o potser és la mateixa?

El públic espera que faci alguna cosa.

– No et queda altre remei que deixar-te caure! -em diu el director de pista des de baix.

No hi ha xarxa. Els pallassos s’han disfressat de bombers i van d’una banda a l’altra de la pista amb caçapapallones i paletes matamosques. El públic riu. M’he de deixar caure, no em queda altre remei. Provaré de fer-ho en el centre de la pista, on em pens hi ha més arena. Em deix caure. Ara som conscient que el cop serà mortal. Qui em manava pujar al trapezi? Ah, sí, les bessones!

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

antic i emblemàtic, una referència del barri i per al barri de fa més d’un segle: Ca sa Camena. Unes quantes generacions hem gaudit i gaudim dels productes d’aquest forn més que centenari, entre els quals ensaïmades, brioixos, llonguets, panades, cocarrois, crespells, rubiols, coques de verdura i de trempó…

Sembla que en el segle XIX ja existia el forn, però no en el mateix lloc on és ara ni dels mateixos propietaris, sinó en les cases de Son Antic, molt a prop. El seu servei era coure el que les mestresses li duien. Més tard, el forn es mudà on és ara.

L’origen del nom del forn, que tantes alegries dolces i salades ens ha ofert i encara ens ofereix, està filològicament demostrat, de quan era a les cases de Son Antic, però a mi mestre Mateu Portell, barber, que ja era vell quan el vaig conèixer fa mig segle, em contà una història, una rondalla que, com totes les rondalles, són contarelles populars moltes de les quals pretenen explicar l’origen de fets, situacions, llocs o el d’un nom, com és el cas. L’origen del nom del forn podria haver estat aquest:

«Això va passar fa molts i molts d’anys, quan es forn que coneixem encara no era aquí on és sinó a ses cases de Son Antic, que estaven devers on ara hi ha es carreró 34. En es forn de ses Cases, que amb aquest nom el coneixia sa gent, ses madones de Santa Catalina, barri que no era -ni de bon tros- tan gran com és ara, hi duien a coure tot allò que no podien coure a ca seva, perquè es forn de ses Cases era un forn moresc, gran, que cremava pi i coïa esplèndidament tot allò que li ficaven per sa boca.

Per Nadal hi duien pollastres i indiots per rostir; per Pasqua me i porcella; també hi havia qui hi duia pa i panades, coques dolces i salades, i peixos de tota mena. Es forner era un tros de pa beneït que duia per nom Quelet, casat amb una dona molt feinera i de fort caràcter, madò Maria. En Quelet era petit i magre, i na Maria alta i robusta. Sa Ventura no havia volgut que tenguessin fills, fet que havia entristit sa senzilla vida.

Resulta que, a trenc d’alba, en Quelet treia del forn tot allò que havia cuit durant sa nit. Sempre estava tot sol fent aquesta feina, perquè en aquella hora primera sa dona donava blat de les índies i pa mullat mesclat amb segó a ses gallines, i munyia ses vaques. Si a aquella hora se li presentava madò Rita per demanar-li si diumenge li podria coure es llobarro que es seu fill pescador li duria, ell contestava:

– Demanau-ho a sa que mana.

Si se li presentava madò Úrsula per demanar-li si li podria coure deu panades de carn de xot i deu cocarrois pes Diumenge de s’Àngel, en Quelet li contestava lo mateix que a madò Rita:

– Demanau-ho a sa que mana.

Si madò Petra li demanava si li podria fer una ensaïmada gran per anar a la romeria de Sant Bernat, es forner li contestava lo mateix que a madò Úrsula i a madò Rita:

– Demanau-ho a sa que mana.

Sa que manava era, evidentment, sa seva dona Maria. Era ella qui decidia si es podia coure per a aquell dia o no o, simplement, si es podia coure allò que volien.

Es cas és que, a poc a poc, es forn de ses Cases va començar a ser conegut amb es nom des forn de «sa que mana» i, repetint i repetint es nom acabà mudat en ca «sa quemena» i després a ca «sa camena», nom que s’endugué en es lloc on ara és».

Així és com acaba la rondalla que em contà el barber mestre Mateu, que no sé si l’encerta o no quant al nom del forn, però en tot cas, referenciant l’antic aforisme italià: «ma se non é vero é ben trovato»

que hi ha dalt d’un edifici d’habitatges de la plaça de Santa Eulàlia, es pot veure la Mort apunyalant una dama. A sota dels personatges, gravat en la pedra, diu: «Cada hora fer, sa darrera mata».

La present llegenda no passà en aquest lloc. L’única relació entre ella i el rellotge solar és l’expressió gravada en la pedra de marès, que ningú no pot llegir tan alta com està.

Els fets succeïren en el barri del Jonquet, on vivia un rufià conegut pel nom de Vicenç Malànima.

Durant la Gran Guerra i els anys posteriors, en Malànima -a qui no li molestava gens el malnom que li havien posat- havia fet fortuna amb el contraban, que controlava absolutament en el Jonquet i Santa Catalina, no dubtant d’eliminar aquell que li feia la competència, fins i tot acudint a la violència i a l’assassinat, per a la qual cosa llogava sicaris. També es dedicava al préstec, que en realitat era usura pels alts interessos i les garanties que exigia. No tenia escrúpols ni miraments de cap mena quan havia de cobrar deutes, ni tampoc remordiments pel mal que feia als altres.

Vivia sol i era ric però, de gusts senzills, sovintejava bodegues i tavernes de portuaris, pescadors, corders i carreters, una de les quals era la bodega de Can Sopes, en el carrer Gran. Era donat a convidar sovint per donar-se importància i cercar l’agraïment. Els parroquians acceptaven i agraïen a parts iguals les convidades, sobretot per por que en Malànima s’enfadàs si el menystenien. Ell solia beure fent sempre el mateix brindis mentre alçava el tassonet de gin, conyac o aiguardent: «totes fan mal, però no maten».

D’horabaixa, després de dinar, anava a mirar com els més vells jugaven a dòmino mentre bevien xicoira, i els dissabtes convidava els treballadors que havien cobrat la setmanada a jugar a les cartes amb ell. Més d’un tornava a ca seva sense cap cèntim i amb deutes.

L’amo de Can Sopes va ser un dels seus deutors. Ell i la seva germana eren dos supervivents la gran pandèmia de grip de l’any 18. La resta de la família, llevat d’un germà més gran que se n’havia anat a Cuba a fer fortuna, era morta.

En Miquel de can Sopa s’endeutà amb en Malànima quan li demanà doblers per enviar al seu germà, arruïnat a l’illa caribenya, perquè pogués pagar-se el passatge de tornada. La mala fortuna volgué que el vaixell amb què el germà tornava a Mallorca s’enfonsàs davant la costa portuguesa, però això no ablaní el cor d’en Malànima, qui reclamà el deute i els interessos corresponents.

La quantitat era important, puix un viatge transatlàntic era car. En Miquel pagava quinzenalment al creditor, però arribà un moment que no pogué seguir fent-ho.

– Escolta, Miquel -li va dir un capvespre en Malànima-, seu i t’explicaré la manera com podràs saldar el teu deute. És ben bo de fer, deixa que em casi amb la teva germana petita i estarem en paus.

– La meva germana? Però si encara no té edat per casar-se!

– Qui ho diu que no té edat? Ja deu haver fet els desset anys, no és així?

– No, de cap manera, vostè no es casarà amb n’Elvireta!

– Seríem cunyats, que no ho veus? Endemés ella viuria en una casa on no li mancaria de res.

– No! -cridà en Miquel mentre s’aixecava de la cadira deixant-la caure a terra.

– Pitjor per a tu, perquè d’avui en vuit hauràs de pagar-me tot el que em deus més els interessos, i si no ho fas un dels meus missus et farà una visita que no oblidaràs.

Passaren els dies i el que feia vuit en Malànima reclamà el que considerava que era seu.

– Miquel, hauràs de pagar-me el deute si saps què et convé.

– Ja sé què em convé -contestà el taverner-, per això avui convidaré tothom a beure.

– Em sembla bé -digué en Malànima.

Eren mitja dotzena els parroquians que, repartits entre el tasser i les taules, passaven el capvespre a Can Sopes. En Miquel digué en veu alta que tothom era convidat a una copa de cassalla i començà a servir-la en tassons, amb alegria de tothom. L’últim en ser servit fou en Malànima.

– Totes fan mal però no maten! -exclamà en veu alta, en Malànima, com sempre feia abans de beure’s el tassó d’una tirada.

– Però la darrera mata -hi afegí en Miquel.

Uns minuts després, en Malànima deixava caure el cap damunt la taula, la cara morada com una albergínia i la llengua inflada i fora de la boca.

Tothom va ser conscient del que havia passat, però ningú digué res. Un per un s’acomiadaren d’en Miquel com si no haguessin vist res i quan el darrer sortí al carrer el taverner tancà les altes portes.

A mitjanit, quan sentí sonar la campana de llauna del Consolat, en Miquel es carregà al muscle el cos inert d’en Malànina i, pels carrerons foscos del Jonquet, arribà fins a la vorera del talús, que s’alçava a vint metres sobre la mar. Des d’allà llençà el cos de l’usurer que caigué damunt les roques.

L’endemà fou trobat el cos, però les autoritats, coneixedores de qui era, no trescaren massa en el fet i conclogueren aviat que en Malànima anava gat i s’havia precipitat accidentalment a la mar. Ni tan sols constà a l’informe el color que tenia la seva cara o tengués la llengua inflada com un botifarró. Vicenç Malànima fou enterrat l’endemà en la fossa dels que no tenien ni parents ni amics.

enfront del Seminari Vell, hi ha un carreró que no passa que ha per nom carrer de la Dragona. Hi ha qui pensa que el nom li ve d’algun drac mitològic, a l’estil del drac de na Còca, però no és aquest el cas. Diu la llegenda que a començaments del segle XVIII, en un dels portals que hi havia en el carreró que aleshores anomenaven del sabater Martí, hi vivia una dona d’una trentena d’anys que tothom coneixia per madò Margalida, vídua d’un baster sicilià anomenat Russo Ferretti, qui va perdre la vida a Menorca en plena guerra de Successió. Madò Margalida era Marguerita Ferri, corsa de naixença, que arribà a Mallorca amb un grupet de refugiats procedents de Menorca, tot just ocupada pels britànics. Marguerita volgué quedar a viure a la ciutat de Mallorca, llogà una planta baixa en el carreró del sabater Martí i obrí un taller de costurera que cosia roba per a dones.

Madò Margalida no es tornà a casar mai, tot i que tengué alguns pretendents, i amb la seva feina de costurera es guanyava dignament la vida. A una seixantena d’anys va morir d’un atac de feridura. Va ser llavors, quan el propietari de la casa on havia viscut retirà les seves pertinences, quan es va conèixer la veritable identitat d’aquella dona.

Segons els papers que es trobaren dins un bagul de teix, el seu nom no era Marguerita Ferri, ni era vídua, ni corsa. El seu nom autèntic era Marcelline Mercier i va néixer al poblet de Randa, al cantó suís de Valais, però el més gros de tot va ser el que van trobar en un fons dissimulat del mateix bagul. Allà, al costat dels papers groguencs d’un tal Marcellin Mercier, del 4t regiment de Dragons del rei Louis XIV de França, hi trobaren un uniforme militar de dragó. Els regiments de dragons eren unitats tàctiques de cavalleria lleugera, que tant podien combatre a cavall com a peu. La carta de serveis prestats, signada per diferents oficials regimentals francesos, deia que el suís Marcellin Mercier entrà a servir el rei francès a setze anys en el 12è regiment de Dragons i que després passà al 4t que fou traslladat Menorca.

La llegenda assegura que Marcellin i Marcelline Mercier eren la mateixa persona, que madò Margalida va ser de jove un valent i condecorat dragó del rei de França, que a Menorca desertà del seu regiment poc després de ser descoberta, i que es va amagar sota identitat falsa a la ciutat de Mallorca, al carreró del sabater Martí, que després seria conegut amb el nom de carrer de la Dragona.

feia poc que el Call de la ciutat de Mallorca havia estat assaltat per gent violenta. Els centenars de morts ja havien estat sepultats, però les cases saquejades o cremades continuaven essent testimoni del desastre. Els jueus ja no se sentien segurs entre els murs del que havia estat la seva ciutat dins Ciutat. El rei Joan els havia promès protecció però, de fet, s’havia demostrat amb els fets que no havia estat capaç de defensar-los. Alguns supervivents s’havien fet cristians per estalviar-se més violències; la majoria intentaria refer la seva vida tot i haver quedat gairebé en la ruïna més absoluta; finalment, uns quants decidiren anar-se’n de la ciutat i l’illa després de segles d’estada contínua.

Les famílies dels joves Jacob i Graciosa eren dues que havien decidit d’anar-se’n. Els dos joves es coneixien de menuts i, en fer-se més grans, es prometeren en matrimoni després de comptar amb l’aprovació de les famílies. El pare de Jacob es dedicava a la confecció de portolans, mapes medievals molt apreciats a tot Europa per la seva precisió i qualitat. El pare de Graciosa exercia de metge i gaudia de molt prestigi tant per part de la comunitat jueva com de la cristiana. Tanmateix les dues famílies haurien de separar-se en el seu exili, anant a cercar familiars que estaven establerts en altres ciutats i que els podien ajudar a refer la seva vida i a integrar-se en les noves comunitats. La família de Jacob se n’aniria a la ciutat italiana de Liorna i la de Graciosa a Tetteguin, al nord d’Àfrica.

Els dos joves no podien donar passada que havien de separar-se i no tornar-se a veure mai més. El seu amor era vertader i no postís com en altres parelles que es maridaven seguint ordres i convencions familiars. Ells s’estimaven de bon de veres i volien seguir fent-ho, però el destí -ai, el destí!- havia fet altres comptes. Els dos partirien el mateix dia però en vaixells diferents des de la rada de Portopí, un cap a mestral i l’altra cap a llebeig.

Els joves es trobaren per darrer cop en el portal de la sinagoga saquejada i cremada. L’edifici tenia les portes destrossades i del seu interior sortia una penetrant olor de fum i de fusta cremada. Ja no hi eren ni la Torà amb el rodets coronats pels rimmonin, ni el canelobre de set braços, ni el gran llantoner, ni l’estrella daurada de David que ho presidia tot. Tot havia estat robat o destruït. L’entrada a la sinagoga estava en un atzucac que acabava en el mur que separava el Call de la ciutat cristiana. Mentre Jacob i Graciosa eren allà, gairebé sense dir-se cap paraula, sense saber què dir i amb els ulls humits per les llàgrimes. A l’altra banda del mur els cristians començaven a tomar-lo, amb la intenció que allò fos un carrer obert per on hi podrien entrar lliurement els cristians i així poder anar a l’església en què feien comptes de convertir l’antiga sinagoga.

Circul en cotxe per una autopista molt ampla i desconeguda. És de nit. El compta-quilòmetres marca 300 per hora. Si els radars de la policia em detecten no em lliuraré de la multa. Em sorprenc de la velocitat. No pot ser mai que circuli a tanta en un cotxe que sembla normal i per una carretera també normal. Els fars il·luminen totalment el camí amb una potència extraordinària. No sé on som ni cap a on vaig. Veig una àrea de servei i m’atur a fer benzina. Surt i estir les cames. Ara sé que el meu cotxe és de ratlles blanques i negres, com una zebra. L’empleat de la benzinera em demana si pagaré en monedes o en bitllets. Li consult si puc pagar amb targeta de crèdit i em contesta que sols les accepten els dies de Quaresma. Ara no som a Quaresma i pag la benzina amb monedes de deu cèntims. Quan he acabat de pagar decidesc anar a beure alguna cosa a la cafeteria. Tenc set.

– Un cafè i un tassó d’aigua -deman.

– El cafè l’hi puc posar, però d’aigua no en tenim -m’explica el mateix empleat que m’ha servit la benzina.

– Què vol dir que no tenen aigua? -deman estranyat.

– Només tenim ginebra.

– Vol dir que aquí beuen ginebra en comptes d’aigua?

– Sí, la treim de la font de Santa Ginebra i serveix per moltes coses: per beure, per escurar, per rentar la roba, per posar al seu cotxe…

– Al meu cotxe li ha posat ginebra? Però si jo he demanat benzina!

– Aquí no tenim més que ginebra, vostè hauria de saber-ho.

– Per què hauria de saber-ho, jo?

– Perquè és mallorquí.

L’empleat em serveix ginebra en un tassó llarg i bec un glop, desconfiat. No fa gust de ginebra, fa gust d’aigua.

– Vol dir que això és ginebra? –l’empleat em fa que sí amb el cap- Però si fa gust d’aigua!

– Depèn, de vegades fa gust d’aigua, però també fa gust de tònica, de suc de llimona, de benzina…

– De què depèn, el gust?

– No ho sé perquè no som mallorquí.

Surt de l’àrea de servei i seguesc el meu camí. Pens en el motor del cotxe i en el mal que li pot haver fet la ginebra que m’han posat a la benzinera. De moment va bé, però al cap d’una estona fa un renou estrany, perd força i acaba per aturar-se. Encara és de nit. Surt del cotxe. Ja ho sabia jo que la ginebra no podia ser bona per al motor.

Passen un parell de cotxes que no s’aturen, tot i que els he fet senyals. Ara el meu cotxe és vermell; no comprenc com ha pogut canviar de color. S’atura un motorista. És un policia de trànsit que em saluda i em demana la meva documentació i la del cotxe. Li mostr la meva documentació, però no la del cotxe perquè no la trob.

– No pot circular sense documentació! -em diu, seriós.

– No sé on l’he deixada.

– En aquest cas ja sap que li he de cremar el cotxe.

– Però què diu?

L’agent encén un misto.

– Ha fet carburant a l’àrea de servei? –contest afirmativament amb el cap- Millor, perquè amb la ginebra cremarà més aviat.

Sona el despertador: bi-bi-bip… bi-bi-bip… bi-bi-bip…

que mira a tramuntana, on comença el carrer de l’Argenteria, hi ha un caparrí esculpit. La seva història s’ha perdut en la nit dels temps. No sabem qui el va esculpir ni per què i, menys encara, a qui correspon aquest cap de marès. Sols podem treure el net entrant en el món de la llegenda.

Era l’any de 1350 i la ciutat, l’illa i el regne de Mallorques patien l’assot de la pesta negra, la pitjor que s’havia vist mai d’ençà que es tenia memòria. El mal s’escampava arreu i res no l’aturava. Els que podien ja havien fugit de la ciutat per refugiar-se a les muntanyes, pensant que fins allà no arribaria la falç exterminadora. Uns altres, ingenus ells, havien partit per mar cap a altres llocs sense ser conscients que no els deixarien desembarcar en cap port. La ciutat estava tancada amb pany i clau, i els vigilants tenien ordre del virrei de matar tot aquell que intentàs entrar o sortir, tant si era home o dona, jove o vell, ric o pobre. La malaltia no podia seguir entrant, ni tampoc podia sortir i escampar-se encara més. En algunes cases de la ciutat, els que hi vivien havien emmalaltit i mort, i les autoritats havien decretat de cremar tots els estris i mobles, llençols i teles dels difunts; fer foc en els habitatges per purificar l’aire i, finalment, segellar l’entrada amb morter. Els morts, recollits cada dia per carros arrossegats per sacrificades mules, eren enterrats en els cementeris, al costat de les esglésies, però quan ja no hi hagué lloc ho eren en els camps de la ciutat i, quan aquests ja no foren suficients, fora portes en fosses comunes. La ciutat feia olor de fum i de mort, i sols se sentien laments i plors, i els planys de les campanes. Semblava com si tot s’hagués aturat i ni tan sols els ocells cantaven.

Na Jacina era una al·lota que feia de criada a cals comtes de Montcortès, en un casal situat prop de l’església de Santa Eulàlia. Els comtes i els seus cinc fills, encara infants, vivien aquells dies confinats en el seu casal, amb l’esperança de poder esquivar la pesta. Una part dels criats havien fugit quan començà la plaga, sortint esperitats de la ciutat. Al casal sols havien quedat na Jacina i mitja dotzena de criats que no tenien on anar. Ella era qui sortia cada dia als carrers infectes, amb la cara tapada, per intentar aconseguir queviures, tot i que els doblers començaven a tenir poc valor, i els que els acceptaven els agafaven amb recança, purificant-los amb aigua beneïda, amb sal o amb cendra.

Sense saber com, els dos menuts dels comtes emmalaltiren i la desesperació s’apoderà del casal dels Montcortès. Feren cridar el millor metge que coneixien, el jueu Salomó ben Levi, qui no els donà gaires esperances, afegint-hi, a més, que la malaltia s’encomanaria a tota la casa i que el millor que podien fer els que encara estaven sans era fugir de la ciutat. Lloc per anar-se’n en tenien els comtes, a les seves terres entre muntanyes, però com podien deixar els dos menuts malalts en el casal? Davant d’aquest dilema, la comtessa decidí quedar-se, però na Jacina li prengué la iniciativa i s’oferí a tenir cura dels infants fins que calgués. Els comtes agraïren la seva generositat i se n’anaren cap a la Serra amb els altres fills i els criats.

Els malalts miraculosament es recuperaren al cap de tres setmanes i immediatament foren enviats amb els seus pares, però na Jacina no pogué acompanyar-los, malalta com estava. Morí dues setmanes després i fou soterrada en una fossa comuna, fora portes.

Passada la terrible epidèmia, que delmà com a tants altres llocs la població de Mallorca, els comtes tornaren al seu casal i, sense possibilitat de poder agrair a qui havia tengut cura dels seus fills, ni tan sols retent-li homenatge en la seva tomba, manaren esculpir en marès, com a mostra de respecte i reconeixement pel seu impagable sacrifici, el cap de na Jacina en el mur del cementeri de l’església de Santa Eulàlia.

observaven astorats que a la part baixa dels murs del magnífic edifici de la Llotja havien aparegut unes estranyes ratlladures. Sols feia cinquanta anys que l’edifici havia estat acabat, per això pensaven que era impossible que aquells solcs fossin conseqüència de la degradació dels bons materials que mestre Sagrera havia fet servir en la construcció. Alguns asseguraven que eren una bretolada de bergantells desenfeinats i uns altres que eren de xurma pagada per fer mal al gremi propietari de l’edifici. Tanmateix, la ronda de nit no havia vist res que fos sospitós, i això que havia extremat la vigilància a petició de l’honorable gremi de la Mercaderia, constructor i propietari de l’elegant edifici.

Passaven els mesos i, de tant en tant, es veien més i més ratlles ben marcades i profundes en el marès. La Universitat i el gremi de la Mercaderia publicaren conjuntament un ban en què oferien una substanciosa recompensa a tot aquell que denunciàs els malfactors, i aprofitava per recordar les penes a què serien condemnats els culpables. No serviren de res els advertiments amenaçadors, ni tampoc la tinta i el paper emprats en la publicació dels bans, penjats en les quatre parròquies de la ciutat i llegits en veu alta i clara pel saig, perquè les misterioses ratlles seguiren apareixent.

El misteri no es resolia i el gremi de Mercaders estava molt enfadat. La Universitat consultà gent experta que tanmateix no trobava explicació a allò, més enllà de pensar que tant podia ser una vilesa com una venjança, però sense saber cap a on dirigir la mirada.

Molts mesos després, el mostassaf s’adonà que ja no hi havia més solcs que els que tenia registrats i comptats, i així ho comunicà als mercaders i a la Universitat. Però el mostassaf també estava intrigat per una gàrgola trencada en la part de la façana propera a la imatge de santa Clara. No era pel fet que s’hagués romput, cosa que podia succeir, sinó perquè a terra no hi havia cap rastre de la gàrgola, ni tan sols una pedra.

A prop de la Llotja, al carrer de la Mar, vivia el savi persa Turan Zal que cercava, com tants altres, la pedra filosofal. Era savi en astrologia -ciència apresa en el seu país d’origen- i també exercia la medicina. Traduïa o copiava llibres antics, que encarregava li duguessin mariners de confiança que embarcaven cap al Llevant, i per completar aquell ventall de coneixements, inquiet com era, elaborava portolans de gran qualitat. La gent admirava i respectava la seva saviesa, però no sabia que també tenia coneixements de màgia i el que havia fet amb ells era donar vida a una gàrgola de la façana principal de la Llotja. La gàrgola era un drac alat que el savi persa feia servir per viatjar a terres llunyanes i obtenir, des de les altures, detalls geogràfics que incorporava a les seves cartes nàutiques. Això sí, cada cop que el drac era tornat a

la vida pel mag, el mític ésser s’esmolava les urpes en els murs de la Llotja, després de setmanes o mesos d’immobilitat forçada. Un cop acabat el motiu del viatge, el drac tornava al seu lloc a fer de gàrgola.

Turan Zal viatjava molt lluny, a terres ignotes, però un dia, sobrevolant les feréstegues aigües de la mar Oceana mentre anava cap a ponent on intuïa que hi havia terres encara mai vistes, un llamp travessà una de les ales del drac i tant ell com el savi caigueren a les traïdores aigües, d’on ja no sortiren mai més. El drac no tornà a fer de gàrgola, per això la que es pot veure en la part del cantó de santa Clara no és que estigui rompuda, és que el drac que hi havia esculpit no tornà mai del seu viatge.