Per camins i carreteres
bloc d' Antoni Rigol Ginebreda
En homenatge al Rei Jaume I el dia que fa 800 any que va néixer, seguint la recomanació d’en Vicent. A continuació, elegit a l’atzar, el capítol 244 del Llibre dels fets, primer en el Català antic de l’original, i després la traducció lliure que hi he fet. Aquesta traducció, pot ser que no sigui gaire bona, ja que no soc entès en això, però he fet el que he pogut perquè s’entengui. A l’esquerra, el Penó de la conquesta de València.
244. E quant nos hoim aço que els nos dixeren plach nos molt, e atorgam ho, car diu •I• exemple antich: qui no da ço que dol, no pren ço que uol. Ab tant pregam los quens desfen dia quan aquesta cosa porien complirr. E dixeren que parlarien ab lurs amichs priuadament primer, e endreçarien lo feit en tal manera que dins •VII• dies els nos farien saber lo dia en lo qual nos uinguessem. E sobre aço nos nos partim dels, e denant lo castel Dalmenara a uista daquels qui hauien parlat ab nos qui eren en la colla, prenem vna grua aixi con nos uoliem ques preses, alta e ben presa: e nos fom dels primers acorredors que hanc hi foren, e no lexam occir la grua, ans la tolguem als falcons, e faem los paxer en galina, e enuiam la grua tota uiua a aquels •II• ab qui nos hauiem parlat nostre pleyt: e enuiam los dir que per estrena Dalmenara menjassen la grua, e que nos lals enuiauem tota uiua perço quan sabiem lur custuma que no la uolien morta. E els hagren ne gran alegria, e dixeren a nostre missatge a la oreyla: Digats al Rey que haia bon cor, que ço que desija Dalmenara ueura en breu. E nos fom molt pagats de ço quens enuiaren a dir, e tornam nosen la nuyt al Pug.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fora símbols nacionals genocides
JAUME I ASSASSÍ
Resulta sorprenent el respecte i
consens que desperten certs símbols nacionals al País Valencià. Això,
malgrat les divisions i odis que hi han al voltant de les qüestions
nacionals, polítiques i lingüístiques. Tant se val… catalanistes o
blavers, peperos o sociates, espanyolistes o
independentistes, nacionalistes o regionalistes… Tots s’identifiquen
amb certs símbols nacionals i patriòtics.
Aquest article vol trencar aquest
estrany consens… De segur que hi haurà a qui li semble una provocació
i un sacrilegi el que anem a dir, però des d’ací ens sembla que ben
mirat la provocació està en celebrar el 9 d’Octubre, utilitzar la
figura de Jaume I o passejar senyeres (de tot tipus: quatribarrades,
blaveres, estelades…).
Arriba el 9 d’Octubre, de sobte ens
adonem que l’estrany consens funciona. Institucions com la Generalitat
i l’ajuntament de València fan els seu actes
commemoratius. La TV i la ràdio fan alguna cosa per a recordar el dia
dels
valencians. Als col•legis es fa festa i els dies previs s’ha fet alguna
activitat, fins i tot s’arriba a pintar murals amb el “Penó de la
conquesta”
o es disfressa de Jaumets I als xiquets. Els sindicats i els polítics
fan
discursos sobre la democràcia i l’Estat autonòmic. Els “blavers” ixen
al
carrer a reivindicar bestieses. I els “catalanistes” tant nacionalistes
“moderats” com independentistes fan les seues manifestacions-processons
que
acaben baix l’estàtua de Jaume I. Misteriosament tots semblen molt
contents
i respectuosos amb aquesta data i l’heroi Jaume I.
Però, què s’està celebrant exactament el 9 d’Octubre? El 9 d’Octubre de
1238 les tropes del rei Jaume I entraven a la ciutat de València. Aquesta
ocupació es produïa després de 5 mesos de setge. La València a la que va
entrar Jaume I estava quasi buida, 30.000 del seus habitants foren obligats
a abandonar-la els dies d’abans. Les dures condicions de la rendició de la
ciutat imposaven que totes les cases foren repartides entre els cristians. A
més, s’afirmava que aquells musulmans que es quedaren a València es
convertirien en esclaus del cristià a qui el rei havia donat o repartit la
seua antiga casa. Així doncs el 9 d’Octubre s’està celebrant una neteja
ètnica.
Encara hi ha més, la guerra de conquesta del País Valencià era considerada
guerra Santa als infidels i el Papa l’havia declarat croada. Jaume I era
doncs un rei croat, ambiciós i cruel. Deu anys abans havia conquerit
Mallorca, els historiadors estan d’acord en assenyalar que la població
autòctona de l’illa fou exterminada i els supervivents venuts com a esclaus
i traslladats com a mercaderia a altres llocs d’Europa. Llavors es tracta
d’un rei genocida.
L’escut de la Generalitat valenciana és la figura d’aquest rei. Jaume I és
reivindicat fins i tot pels sectors més ultres dels blavers. A la vegada,
posa nom als casals d’Acció Cultural del País Valencià. La Universitat de
Castelló és diu Jaume I…Estem a l’any del 800 aniversari d’aquest monarca
i estem veient que des de distints sectors s’està exaltant i rendint culte a
aquest sinistre personatge.
Tornem a la conquesta de València. Les tropes cristianes abans d’aconseguir
la victòria havien estat fent durant anys atacs i guerra practicant dures
tècniques militars com l’incendi dels camps, el saqueig de les hortes,
tallar els arbres, segrestar gent i vendre’ls com a esclaus. La població
estava aterrida. Abans d’entrar a València les tropes cristianes ja havien
passat per Borriana d’on també havien expulsat a tota la població.
Hi ha un mite que parla de Jaume I com un rei tolerant que va crear un regne
on convivien cristians i musulmans. Però la realitat històrica és ben
distinta. S’oblida la neteja ètnica de Mallorca i la neteja ètnica de la
ciutat de València. A més, hi han documentades gran matances com la de Biar.
El mite de la tolerància de Jaume té com a origen el fet que una de les
tècniques de conquesta era la de permetre capitular als pobles o aljames i
fer serfs als seus habitants, que continuaven vivint a canvi de pagar
nombrosos tributs i perdre les millors cases. Aquesta pràctica era des d’un
punt de vista militar necessària, perquè feia que la resistència no fora a
mort. A més, era molt rentable econòmicament, ja que la població morisca es
convertí en serfs d’una classe feudal poderosa i abusadora.
A més, expulsar als moriscs no era empresa fàcil. El fanatisme i les
ambicions dels cristians van fer que el 1248 es decretara l’expulsió total
dels moriscs valencians. Aquest decret ocasionà la rebel•lió generalitzada
dels moriscs i l’expulsió total no pogué ser efectiva, pel que l’edicte
quedà en paper mullat. El que sí que s’aplicà fou una política de
desallotjaments i ocupació de les terres fèrtils. Els moriscs eren expulsats
de les zones costeres, de les planures fluvials, de les millors terres… i
foren deportats a zones muntanyoses que feien un paper paregut a les famoses
“reserves índies”. Una situació així ocasionava nombroses revoltes. Quan
Jaume I morí el seu fill, Pere el Gran, hagué de conquerir de nou gran part
del regne ja que els moriscs estaven en constants rebel•lions. Aquesta
política de “reserves índies” fou aplicada per segles, fins que el 1609,
Felip III de Castella i II de València, conegut amb el malnom de Felip “el
Pietós”, decretà l’expulsió definitiva.
La bandera que onejava a València, el 9 d’Octubre del 1238, el penó de la
conquesta, que significà la deportació i l’esclavitud dels antics habitants
de València, era la quatribarrada que era una de les banderes reials. La
bandera d’un rei feudal que governava tant a Aragó com a Catalunya. Aquesta
era la bandera de la guerra i del Poder en unes societats medievals plenes
d’injustícies socials, privilegis, abusos, humiliacions, fanatismes i
intoleràncies. D’aquesta bandera directament deriven les altres senyeres
utilitzades avui en dia amb els seus afegits (franges blaves, estels…).
Que una bandera com aquesta vulga representar la llibertat i la igualtat o
ser una alternativa a la realitat existent es una paradoxa i una impostura.
Resulta curiós que Jaume I utilitzara distintes banderes, encara que totes
foren de barres roges i grogues. A la conquesta de Mallorca la bandera
utilitzada no tenia quatre barres roges, sinó dos. La mateixa bandera de les
dues barres roges i les tres grogues fou la utilitzada per la Marina de la
corona d’Aragó durant segles i segles. Així en nombroses pintures i mapes
trobem vaixells amb aquesta bandera. Aquesta bandera està dibuixada en la
pintura que representa la darrera expulsió dels moriscs pel port de Dénia al
1609. Aquesta bandera fou freqüentment utilitzada pels vaixells que
navegaven pel mediterrani. A l’any 1785 Carles III decreta una llei per la
qual regulava l’ús de les banderes als vaixells dels seus regnes. Per a
l’Armada decretà com a obligatòria l’actual bandera espanyola, de fet aquest
es l’origen de la bandera de l’Estat espanyol. Per a la Marina Mercant
s’imposa com a obligatòria, fins 1927, una bandera de dos barres roges i
tres grogues.
Resulta sorprenent que en certs ambients que van d’alternatius la bandera
espanyola siga menyspreada, al mateix temps que la quatribarrada és
idolatrada. Potser que en el fondo la primera tinga com origen la segona…
De totes maneres, les dues són grogues i roges i ambdues tenen darrere una
història de genocidi que no els agrada recordar. Les dues representen el
Poder, l’Autoritat i el patriotisme valors que des d’ací volem rebutjar,
ambdues banderes mereixen ser menyspreades. La llibertat no té bandera i si
la té és negra de dol.
No volem banderes que representen Estats, Pàtries (patriarcats) i formes
d’organitzar-se centralistes. No volem un govern, ni a Madrid, ni a
Barcelona, ni a València, perquè no volem cap capital, ni govern.
No volem reivindicar ni a Jaume I, ni a l’últim rei moro Zayyan. Posats a
fer homenatges a figures històriques triem als anònims llauradors
autosuficients que al llarg de la història han odiat els impostos i les
jerarquies, gents humils que somiaren amb gaudir fraternalment de la terra.