És evident que hi ha “idees”, és a dir, conceptes profunds que segueixen camins amagats a través del curs aparent d’aquest absolut misteri que anomenem “temps”. Per si calia, doncs, una demostració del mar d’autoenganys en què s’enfonsa el materialisme, vet aquí al rescat el temps, que només pot ser expressat i mig entès per mitjà d’abstrusos models matemàtics, però mai copsat intuïtivament. És així, doncs, com del fons dels segles, podríem dir, retornen una vegada i una altra els símbols, per tal de despertar-nos del somni material i recordar-nos que som, bàsicament, una il·lusió que és suportada per una sèrie d’apriorismes no raonats, tals com la “existència” mateixa, per no parlar del suadíssim “cogito ergo sum” que no s’aguanta per enlloc. Hem d’esbandir creences simplistes en l’estil de l’extrem materialisme, però també creences infantils com la de la “creació”, aquest moment màgic en què tot esdevé realitat tangible, amb les quals van de la maneta els aparents extrems. L’ultraracionalisme, així, s’estén a cada costat d’un espectre cec i sord, impedint copsar els matisos necessaris a fi de tractar d’extreure’n, almenys, allò que podríem anomenar una mena de “ordre profund” intemporal, amb totes les reserves degudes a la lamentable manca d’un lèxic adequat a les circumstàncies. Prenguem el cas de dues figures com ara aquella iconogràficament impactant de la crucifixió cap per avall de Sant Pere (des d’un punt de vista purament simbòlic, amb el màxim i profund respecte a les creences de cadascú) i la figura del Penjat del Tarot, amb una cama creuada sobre l’altra, la qual òbviament beu del mateix doll procedent del profund inconscient col·lectiu junguià, amb la reserva que, essent el temps perfectament il·lusori, com sabem, cap de les dues poderosíssimes imatges pot reclamar per a si cap mena de preeminència, en un sentit qualitatiu. En resum, ambdós personatges ens parlen poèticament de la “inversió” que hem d’efectuar en el nostre sistema de valors, per tal de calcular adequadament el nostre “fons espiritual” enfront de la inevitable materialitat, no gens desdenyable, tampoc, en tant que “medi” en el qual necessitem portar a terme l’existència quotidiana, sense deixar de banda les exigències morals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!