Evidentment, la mort és la dissolució del jo, com també ho és del món, en tant que el món és una projecció del jo. Cada vegada que algú mor cessa, doncs, una versió sencera de l’univers, que correspon a la visió de l’aparent individu que “se’n va”. Al cap i a la fi, vida i mort no són més que estats il·lusoris dins una realitat profunda que conté virtualment tota la infinitat d’estats que puguem imaginar com a possibles i, també, aquells que ens semblarien inconcebibles. L’individu, aquesta fictícia espurna de comprensió i il·luminació enmig del profund no-res, adquireix, així, capacitats (les quals no sempre, o gairebé mai, sap com manejar) per a exercir algun control sobre la seva pròpia existència material, tan precària, excepte quan ens adonem que hem arribat tard, car la “programació” efectuada intemporalment en el no-res actua mecànicament en el sentit que la infinita fragmentació que cada individu virtual reuneix a la seva manera, s’entrecreua (en la “concreció” de la il·lusió material) amb totes les incomptables versions de l’acoblament dels fragments fornits pels individus aparents, proporcionant, així, en conjunt, un món que (malgrat la coherència que presenta, a primera vista, als ulls dels observadors/usuaris/membres) causa inevitablement una certa perplexitat i incòmoda sensació d’incomprensió entre el públic, donada la intensitat de les tensions causades per la “coexistència” i la dificultat de conjuminar interessos, opcions i opinions incompatibles en la pràctica. Hem, doncs, d’exercir humilitat i posar-nos “en mans” de l’ésser total, únic i absolut, per tal de mirar d’obtenir, almenys, una atenuació dels mals causats pels inevitables conflictes, mentre sabem que mai comprendrem què fem “aquí” ni perquè hi ha d’haver cap jo ni cap món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!