El bloc Antoni Garcia #noupais #nouLH

Aquest procés va començar l’any 2001, a Lisboa, en una cimera intergovernamental on els caps d’Estat i de Govern de la UE van posar-se d’acord per adoptar l’estratègia coneguda com a Agenda de Lisboa, per convertir Europa en “l’economia més competitiva del món”, convertint la competència en el valor de referència de la UE. Davant la progressiva llibertat de circulació de capitals, persones i mercaderies, només l’àmbit dels serveis (o sigui més del 65% del PIB europeu) està encara sotmès a restriccions nacionals importants. El que permet l’Agenda de Lisboa és, de facto, que la Comissió Europea faci una liberalització quasi completa dels serveis, amb el vistiplau dels governs i la tenaç insistència dels grups de pressió empresarials i financers. En publicar, el gener del 2004, la seva proposta de directiva sobre serveis en el mercat interior, la Comissió Europea desencadena el seu atac més complet i radical contra l’estat de benestar de la UE.

La proposta de la directiva Bolkestein abraça tots els serveis: els serveis privats tant els que son d’àmbit legal com els professionals , lampista, fuster, treballadors de la construcció, de la distribució, del turisme, del transport, de la sanitat, de l’assegurança sanitària, del medi ambient, de l’arquitectura, de la cultura, dels buscadors de talents, i els serveis públics (o Serveis d’Interès General) que inclou tant els subministradors de serveis voluntaris de benestar social com els organismes d’inspecció tècnica. Els serveis públics es veuran perjudicats a partir del moment en què exigeixen que es paguin taxes. Així, els únics que no s’hi inclouen són els relacionats amb el nucli de sobirania de l’Estat (exèrcit, policia, administració de justícia, etc.).

La directiva Bolkestein intenta assolir el seu objectiu de desregulació mitjançant l’eliminació gradual de les restriccions nacionals i minant sistemàticament les lleis nacionals amb la utilització del que es coneix com a principi del “país d’origen”. Si s’aprova la directiva, les empreses de serveis a la UE hauran d’obeir tan sols els requisits del país d’origen on estigui establerta la seva seu social. Als altres Estats membres on subministrin serveis no se’ls permetrà imposar restriccions ni controls de cap mena. En el futur, qualsevol empresa podrà esquivar les dures restriccions nacionals reinstal·lant la seva oficina registrada o, senzillament, establint una oficina fantasma en un altre Estat membre. Això li permetrà esquivar amb facilitat i sense cost els convenis col·lectius locals relacionats amb sous, requisits relatius a les qualificacions i als estàndards de salut, seguretat, protecció del medi ambient o del consumidor.

L’aprovació de la directiva provocarà, sens dubte, una allau de relocalitzacions a la UE. Les petites i mitjanes empreses s’uniran a l’èxode massiu encapçalat per les grans companyies cap a localitzacions més afavoridores i menys exigents per treure profit dels diferents nivells de regulació que hi ha a la UE, amb el conseqüent augment de la competència deslleial (dumping) en els àmbits fiscal i social.

Amb la directiva es barra definitivament el pas a un camí progressiu d’harmonització fiscal i social per a tota la UE. Com es deia en el paralitzat tractat constitucional, s’espera que el mateix mercat sigui l’únic factor harmonitzador, la qual cosa vol dir que l’ harmonització es produirà, inevitablement, “a la baixa”, amb l’extensió dels estàndards europeus més precaris.

La competència ferotge serà la regla arreu. Una autèntica guerra social entre països, entre sectors, entre ciutadans de països diversos, entre generacions… Aquesta és l’Europa que tindrem en un futur no llunyà.

El principi del país d’origen provocarà la desvertebració i el desmantellament del mercat laboral: per exemple, si una empresa de Portugal decideix a Espanya acomiadar treballadors polonesos (o d’un altre Estat membre, o fins i tot de fora de la UE, contractats a Polònia) no haurà de demanar el vistiplau de les autoritats espanyoles, perquè les autoritats poloneses ho autoritzen i aquests treballadors estan sotmesos a la legislació de Polònia. I també els sous i les condicions laborals seran els del país d’origen. També, les empreses espanyoles “fantasma” la seu de les quals es traslladi a països de l’Est podran modificar els drets socials dels treballadors residents a Espanya.

Les prohibicions introduïdes per la directiva Bolkestein arriben a tots els nivells administratius (locals, regionals, estatals) i, com a conseqüència, violen el principi de subsidiarietat arrelat al Dret Comunitari. La directiva no tan sols perfecciona el mercat interior sinó que acaba de desmantellar la democràcia i els guanys socials i democràtics aconseguits en els darrers 200 anys. Aquesta és la manera com la Comissió Europea, que quasi no té legitimitat democràtica, desafia el poder discrecional de les administracions dels Estats membres, que són institucions escollides democràticament i sota control de ciutadans europeus.

Si el Parlament europeu l’aprova, la directiva s’aplicarà als 25 països de la UE. Fora innocent creure que és una coincidència que l’ampliació de la UE i el registre de la directiva, que van néixer l’any 2004, apareguin simultàniament i que fenòmens com la directiva i l’Acord General de Comerç de Serveis – AGCS, que la UE encapçala amb els Estats Units en el si de la OMC, i que tants perjudicis ha ocasionat, no depenguin l’un de l’altre.

Des del mes de març proppassat diverses instàncies nacionals i europees han desencadenat l’alarma i s’ha organitzat una crida per mobilitzar les forces progressistes i combatre aquest projecte de directiva, que ens porta una regressió social.