Afedemón!

Arantxa ¡Vamos! Memorias de una lucha, una vida y una mujer, ha sortit a la venda amb polèmica inclosa. L’extennista, sense cap mirament, s’hi esplaia denunciant a la seva família d’espoli i manipulació. Quaranta-cinc milions d’euros que, Arantxa dixit, s’han esfumat en mans de qui gestionava la seva carrera i alguna cosa més: els seus pares. També parla de com, a banda de controlar la seva economia, també tenien sota control la seva vida sentimental. 

Ràbia i rancúnia. Necessitat de diners. Males influències. Entre d’altres, motius suficients per tal d’escometre contra aquells que la van aconduir a l’èlit mundial del tennis. Que no a l’èxit personal, es veu. Tot plegat, massa roba bruta que, en comptes de rentar-la a casa, l’extennista que va tenir el món als seus peus, prefereix escampar sense cap mena d’escrúpol. 

 

No he llegit el llibre. Ni ganes. No em ve de gust assistir a un seguici d’acusacions contra uns pares que, independentment de com hagin gestionat els diners de la seva filla, no se’ls pot treure el mèrit d’aconduir-la a ser la número ú del tennis mundial. I que, n’estic convençuda, ho han fet des de l’amor. No puc ni vull imaginar-m’ho d’altra manera.

Quatre títols del Gran Slam en categoria individual, sis en dobles i quatre en dobles mixtes. Prou mèrits per ser considerada una de les millors tennistes dels nostres temps.

La petita d’una família amb una gran tradició tennística, va iniciar-se en la raqueta als quatre anys, seguint les passes dels seus germans Emilio i Javier. I, als disset, va aconseguir derrotar a la número ú del món, Steffi Graf a la final del Roland Garros, l’any 1989.

A partir d’aquell moment, la seva carrera va pujar com l’escuma. Sempre acompanyada i victorejada per la seva família. Un clan, els Sanchez Vicario, que ara veuen com la seva petita descarrega fel contra els seus pares. Paraules agres que llença a consciència per fer mal. Ganivets, que feia temps que afilava, per llençar-los-els al mig del cor.

Amargor. Rancúnia. Ràbia. Ira. Menyspreu. Sentiments que ella ha sentit i sent per les dues persones que li han donat tot allò que ella diu que li han pres. Uns pares destrossats a qui demana explicacions d’on són tots els seus diners guanyats amb la suor de la seva front, mai més ben dit. A qui acusa davant dels Tribunals d’apropiació indeguda i administració deslleial.

A vista d’ocell, no puc entendre com es pot ser tan desagraïda amb aquells que t’han dut al món. Ja ho sabem, ser pare no és fàcil. I, com més t’entestes en fer-ho bé, pitjor et surt. Tanmateix, acusar als propis pares diu molt poc d’un fill. I fer-ho, des de la balconada, encara pitjor.

Diu que s’ha sentit presonera del jugar i guanyar. I que no li han permès viure tot allò que vivien les noies de la seva edat, Certament, per tal d’arribar a ser la número ú del món, m’imagino que calen moltes hores d’esforç i una severa disciplina. Sense aquestes dues aptituds, no hagués guanyat tot el que ha guanyat. I, ara, no estaria parlant dels diners que han marxat ni del patrimoni immobiliari que ha canviat de mans. 

Arribar on ella va arribar no és de franc. Però hauria de saber, amb els seus quaranta anys i escaig, que és reprovable esbombar ara, a misses dites, i quan té les butxaques buides i els d’Hisenda la segueixen de prop, que s’ha sentit controlada gairebé en tot pels seus progenitors. Que només volien fer d’ella una campiona a costa d’apartar-la de tots els plaers de l’adolescència i joventut. 

Recupero les paraules del seu pare, quan va escriure el llibre “Forja de campeones”: “Los frutos que esperamos recoger todos los padres son exclusivamente la felicidad de nuestros hijos, un porvenir seguro para ellos y que logren también una familia estable el día que ellos decidan. No conozco todavía unos padres que programen el porvenir de sus hijos pensando en sí mismos, en su seguridad el día de mañana. El oficio de padres es el único en el que normalmente no hay pleitos, ni reclamaciones, ni esperanza de resultados financieros.”

No fa falta dir res més.