Uns dies a Egipte (9): El Caire, algunes impressions
Tot i que la majestuositat i les condicions en què vam ser a Abu-Simbel fan que el record que ens queda sigui inesborrable, si algú em demanès que triés entre dos llocs a Egipte, segur que el meu dubte seria entre Luxor i El Caire. Ja he comentat que alguna cosa deu tenir Luxor que deixa gairebé tothom enamorat. Jo mateix he tingut durant dies la sensació de ser-hi encara. La ciutat i els seus temples han estat presents en alguns dels meus somnis, encara que no hi tinguessin res a veure, i quan he estat badant, en aquelles estones que els pensaments volen, indefectiblement (i encara ho fan de tant en tant) tornaven a Luxor.
Tot i així, també hem quedat sotmesos a l’encant del Caire. El Caire és una de les experiències més semblants al caos que hem viscut. El soroll dels cotxes, amb un parc automobilístic més pròxims als anys 70 que a l’actualitat, els clàxons, els crits de la gent, el trànsit inaturable, la gent travessant per mig de les autovies, botigues obertes a les tres de la matinada… Diuen que El Caire és la ciutat que mai no dorm. I segurament és cert. Ja he fet esment de com és d’impressionant sentir els milers de mesquites de la ciutat fent la primera oració del divendres totes a la vegada, a les quatre del matí.
És cert que quan estàs a El Caire et porten a veure les Piràmides i l’Esfinx, la mesquita d’alabastre, l’Església penjada, i el mercat de Khan El Khalili. Però més enllà d’aquestes obligades i meravelloses visites, ens vam quedar amb la mateixa ciutat. Ara, no podem negar que passejar pel Caire pot acabar semblant quelcom pròxim a un esport de risc. Travessar els carrers per a qui no hi està avesat pot ser una tasca gairebé de superheroi, i les distàncies dels llocs “que queden a prop”, no es medeixen amb les mateixes unitats que ho fem nosaltres. Potser per això, si aconsegueixes trobar el Restaurant que t’han indicat i tornar a l’hotel on t’allotges, la descàrrega d’endorfines és tan gran que només et queden bones sensacions…
La fotografia està presa des de Giza, i dóna una idea de les dimensions (i la contaminació) de la ciutat.
Tot i així, també hem quedat sotmesos a l’encant del Caire. El Caire és una de les experiències més semblants al caos que hem viscut. El soroll dels cotxes, amb un parc automobilístic més pròxims als anys 70 que a l’actualitat, els clàxons, els crits de la gent, el trànsit inaturable, la gent travessant per mig de les autovies, botigues obertes a les tres de la matinada… Diuen que El Caire és la ciutat que mai no dorm. I segurament és cert. Ja he fet esment de com és d’impressionant sentir els milers de mesquites de la ciutat fent la primera oració del divendres totes a la vegada, a les quatre del matí.
És cert que quan estàs a El Caire et porten a veure les Piràmides i l’Esfinx, la mesquita d’alabastre, l’Església penjada, i el mercat de Khan El Khalili. Però més enllà d’aquestes obligades i meravelloses visites, ens vam quedar amb la mateixa ciutat. Ara, no podem negar que passejar pel Caire pot acabar semblant quelcom pròxim a un esport de risc. Travessar els carrers per a qui no hi està avesat pot ser una tasca gairebé de superheroi, i les distàncies dels llocs “que queden a prop”, no es medeixen amb les mateixes unitats que ho fem nosaltres. Potser per això, si aconsegueixes trobar el Restaurant que t’han indicat i tornar a l’hotel on t’allotges, la descàrrega d’endorfines és tan gran que només et queden bones sensacions…
La fotografia està presa des de Giza, i dóna una idea de les dimensions (i la contaminació) de la ciutat.