Secundària Memòria

Vaig tenir l’ocasió de veure aquesta pel·lícula aquest cap de setmana passat. Tot i que penso que Clint Eastwood n’ha dirigit de millors (Mystic River, Cartas desde Iwo Jima, Sin  perdon, per posar tres exemples), crec que és una pel·lícula que confirma que possiblement el Sr. Eastwood passarà a la història com un gran director, més que no pas com un excel·lent actor, tot i que he de reconèixer que sóc una mica hooligan de les seves interpretacions als incommensurables spaghetti-westerns dels setanta (“El bueno, el feo y el malo”, “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenía un precio”, etc.), treballs que, entre altres coses per la música i l’hieratisme del seu protagonisme no em cansaria de veure.

Però, sincerament no crec que ningú, a la vista d’aquelles pel·lícules pogués acabar pensant que el seu protagonista acabaria excel·lint en la direcció cinematogràfica.
Més enllà de l’argument, un fet aparentment real de segrest d’un nen l’any 1928 i la lluita de la seva mare per recuperar-lo malgrat els obstacles que a la seva voluntat hi posa gairebé en ple el departament de policia de Los Angeles, el valor de l’obra està en el tractament dels personatges i la seva credibilitat.
Fins els crèdits finals no em vaig adonar que la protagonista femenina era Angelina Jolie (cosa que normalment no sol passar desapercebuda); John Malkovich fa també un paper convincent i Jeffrey Donovan està excel·lent en el paper de l’insensible capità Jones.
Em resulta difícil recordar plànols generals o perspectives àmplies de les escenes. En canvi, l’expressivitat dels pricipals personatges resulta absolutament aclaparadora.
Certament, una pel·lícula aconsellable, que malgrat el  seu metratge (dura gairebé dues hores i mitja) manté l’interès de l’espectador (si més no el meu) viu durant tota la estona.