Secundària Memòria

Vaig obrir el meu compte al facebook més encuriosit que no pas pensant trobar-li cap utilitat real. Quan vaig, a través d’aquesta eina, retrobar coneguts, entrar en contacte amb els meus germans, relacionar-me amb gent de la feina (poca) i descobrir que podia saber què pensaven algunes persones pròximes que tenia “agregades” vaig pensar que potser sí que estava bé la cosa aquesta.
Ara però he decidit començar a esborrar “amistats”. Estic cansat que em proposin jocs als que no vull jugar, que em convidin a esdeveniments als que no vull anar, que em proposin referèdums als que no vull votar i que em suggereixin amistats que no conec o no vull conèixer.

He esborrat algun familiar que he pogut veure que simpatitza amb grups parafeixistes i xenòfobs catalans i d’altres que fan servir l’insult com a únic element de reflexió. He esborrat amics de la meva filla perquè crec que, encara que ells no tinguin prou sentit comú i es pensin que quan escriuen només l’altre interlocutor llegeix, crec que no tinc dret (i si el tinc no vull exercir-lo) a assabentar-me de determinades coses. I he esborrat la meva filla de les meves amistats, perquè crec que si té alguna cosa per explicar-me ja vindrà a fer-ho i si no ho fa no vull saber-ho fent l’espieta per Internet.
De vegades un es sorprén de la poca prevenció i nul·la precaució que se sol tenir: el fet que internet sigui impersonal no vol dir que sigui anònim. I molts hi som amb nom i cognoms. Si la decisió és consistent i conscient, cap problema. Però si respon a una moda, malament.
El facebook és una revolució, no en tinc cap dubte, però com tantes altres coses, si no es pensa quan s’utilitza, si no som conscients que a través seu estem exposant coses que, segurament, cara a cara no exposaríem a ningú, pot arribar a ser perillós. És clar que, segurament, tot és qüestió de ser sel·lectiu. És precisament aquesta sel·lectivitat la que em duu a començar a esborrar-ne suposades amistats, un consell que he començat a fer extensiu a aquell qui vuilgui escoltar-me.

Ara fa quatre anys justos, en un altre lloc, escrivia sobre les eleccions a l’Iran. I em lamentava de vàries coses, entre elles que els mitjans de comunicació d’aquí (vull dir d’Occident) qualifiquessin el llavors candidat Ahmadinejad d’ultraconservador.
Si us preneu la molèstia d’anar a l’enllaç amb aquella entrada, veureu que el que deia llavors es pot aplicar fil per randa a la situació d’avui, només canviant el nom del Rafsandjani (l’altre candidat llavors) per de Muzavi (l’actual).
Quatre anys després, amb Berlusconi, Sarkozy, els populistes i ultradretans (aquests sí, tots plegats, que ho són d’ultraconservadors!) holandesos, austríacs, anglesos etc, en plena puixança, encara ens permetem donar lliçons de com s’ha d’estructurar i regir un país que ni tan sols entenem. I quan encara no sabem recomptar vots al nostre país, anem a explicar als altres com s’ha de fer això…

Sóc dels (pocs) que vam anar a votar ahir. Per tant em sento legitimat per lamentar que la dreta sigui majoritària al Parlament Europeu. Alguns diran que el debat entre dreta i esquerra és anacrònic. Potser sí, però normalment això ho diuen gent que vota partits de dreta (o de centre, que vé a ser el mateix). Sóc conscient que cada vegada més el marc de les coses s’estableix a Europa i, per tant, és important (per a mi, és clar) que els que delimitin aquest marc no ho facin amb els interessos de les grans multinacionals i dels grups de pressió neoliberals (o ultraconservadors).

Un tindrà les seves contradiccions, de vegades difícils de portar, li costarà més o menys entendre coses com la venda lliure de medicaments, o l’avortament lliure sense coneixement dels pares als 16 anys i algunes decisions que li semblen més fruit d’un electoralisme puntual dels governants que no d’una decisió raonada en profunditat. Aquest un, o sigui el que això escriu, tampoc no creu que el dilema sigui, en aquest darrer cas, entre aquest avortament lliure i considerar delinqüent qui avorta. En tot cas, un considera que l’avortament s’ha de despenalitzar i que es tracta d’un dilema ètic, no judicial.
Però tot i determinades contradiccions, entenc que només l’esquerra garanteix el progrés social i el no retrocés en aspectes laborals, de llibertats, de medi ambient, de seguretat alimentària i d’altres que la societat europea ha anat construint al llarg de més de cinquanta anys.
Per tant, lamento que hagi guanyat la dreta i que tingui capacitat d’influir en directrius i normatives que establiran el marc de moltes de les lleis de les què es dotaran els estats i, en el nostre cas, les anomenades comunitats autònomes amb més o menys capacitat legislativa.
Dit això, entenc que el personal no hagi anat a votar. Mai no havia vist tanta gent junta dient mentides d’una forma tan descarada i desvergonyida. M’han fet sentir vergonya aliena.
Tot i els meus dubtes, vaig acabar votant i ho vaig fer per ICV. M’alegro per Romeva, un dels pocs eurodiputats que explica amb claredat què fa a Europa. Amb tot, he de reconèixer que vaig tenir a les mans la papereta d’II. I que m’ha sabut greu que no hagi tret un eurodiputat. Aquí també em vaig haver de plantejar una lluita entre la meva coherència personal i la ràbia que em fan la major part dels politics que sembla que hagin competit per veure qui feia quedar més votants a casa.

..no ens costa tolerar l’existència
de gran nombre d’acusadors, puix l’innocent, si és acusat, pot ser
absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui
l’acusi; i més val haver d’absoldre un innocent que no pas deixar de
donar al criminal l’opció de defensar-se.

El Govern de l’Estat ha decidit que l’avortament sigui lliure fins a la setmana 14 de gestació i que això pugui ser així a partir dels 16 anys sense autorització dels pares.
No seré jo qui s’oposi a què els majors de 16 anys puguin gaudir de drets pels que vaig lluitar durant la joventut. Jo no vaig poder votar a les primeres eleccions perquè no tenia els 21 anys que constituien llavors l’anomenada “majoria d’edat” i en els ambients en què llavors em movia la reclamàvem per als 16, no per als divuit en què a hores d’ara està marcada.
El què no entenc és que una persona es consideri prou madura per prendre una decisió que, en molts casos, pot condicionar fortament la seva vida i en canvi no estigui considerada prou madura per participar i decidir sobre qüestions polítiques com a votant.
Per coherència, una de les properes lleis o decrets del Govern hauria de ser rebaixar l’edat de vot als 16 anys. Si ho fan, entendré algunes de les darreres decisions. Si no és així, i molt m’ho temo, tornarà a demostrar-se que es legisla de cara a la galeria i, en aquest cas, per una qüestió d’imatge més que per altra cosa. Una imatge, tanmateix, que no sé si tindran gaire clara els milers de pares d’adolescents que creuen que tenen alguna cosa a dir, si més no, que creuen que tenen el dret (fins i tot el deure) d’estar al costat de la seva filla si es dóna la circumstància d’haver de plantejar-se una decisió d’aquest tipus.

Està clar que les carreteres perden interès com més lluny són de la capital. Ahir mateix al matí sentia a la ràdio i llegia en algun diari digital que s’havien acabat les obres de la C-17 que provocaven tantes retencions i queixes entre els conductors.
Ahir a la tarda vaig estar 35 minuts per fer el recorregut Vic-Tona (uns 6 quilòmetres) en aquesta carretera per causa d’unes obres que ja fa força setmanes que duren. Aquest matí, pel mateix motiu he trigat més d’una hora i mitja per anar de Rubí a Manlleu (78 quilòmetres, normalment una hora, màxim una hora i cinc).
Conclusions: o bé m’ho he imaginat tot perquè la C-17 no té obres; o bé el tram de Tona a Vic (i viceversa) no correspon a aquesta carretera, o tot plegat són imaginacions meves i mai no hi ha hagut obres en aquesta via.

Ara fa cinquanta anys (que es diu ràpid) que Raimon va fer i cantar per primera vegada aquest emblemàtic tema. Si seguiu llegint, hi trobareu el meu petit homenatge en forma del vídeo de la versió en japonès d’aquesta cançó, una versió que posa la pell de gallina gairebé igual que l’original

Decisions com  la d’ahir del Parlament Europeu negant la possibilitat als Estats de tallar arbitràriament la connexió a la xarxa a usuaris que cometin pràctiques suposadament delictives (llegiu: descàrregues d’internet) em fan pensar, com va ser el cas recentment de la polèmica proposta de les 65 hores laborals, que de vegades té més importància votar a les eleccions europees que no pas a les espanyoles.
L’avantatge d’Europa és que la disciplina de vot, si n’hi ha, és menys fèrria i els eurodiputats actuen moltes vegades empesos pels seus propis condicionants polítics i ideològics, que és del que es tracta, i no de disciplines estatals o de partit, de manera que és més fàcil que s’acabin identificant amb el seu hipotètic votant que no de l’altra manera.
Al damunt, alguns d’ells, i ara em ve al cap el Raül Romeva, tot i que no és l’únic, ens expliquen amb pèls i senyals el què fan i les seves sensacions quan una proposta avança o no, i les expliquen de maneres molt més convincents que el que fan els nostres diputats espanyols o catalans amb inestable, transitòria, i sovint oportunista vocació blocaire.
Em quedo, a cavall de les dues coses, amb la frase final de l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb:

Amb independència del debat sobre els drets d’autor, que és molt important, el valor de la decisió del parlament rau en que talla el pas a la indefensió jurídica que cada vegada més es vol introduir, com una amenaça constant. Perquè no pot ser que ens convertisquen a tots en sospitosos per defecte, en compte d’innocents. I perquè no pot ser que, damunt, s’articule un sistema de penes al marge dels tribunal i sense cap possibilitat de control democràtic. Que és d’això del que estem parlant.

Déu està disposat a impedir el mal, però no pot?
Llavors no és omnipotent. És capaç, però no hi està disposat? Llavors és
malèvol. És capaç i disposat? Llavors d’on ve el mal? Pot ser que ni ho vulgui ni ho
pugui? Llavors, per què l’anomenem Déu? -Epicur, filòsof (c. 341-270 dC)

Opinar de temes de salut pública sempre té un risc, que és el d’haver de menjar-se amb patates les opinions, perquè la realitat després igual acaba donant la raó a les “autoritats”. Però correrem aquest risc. I ho farem començant per dir que l’alarma que des de les administracions i amb la complicitat dels mitjans de comunicació s’està generant és desmesurada.
De grip n’hi ha hagut des dels inicis de la humanitat. L’any 1918 hi va haver una gran pandèmia (sembla que es va originar a Espanya i per això rebé el nom de grip espanyola -i olè-) que es va endur per davant milions de persones en tot el món. Des de l’aparició de les vacunes la mortalitat per causa de la grip ha disminuit notablement.
(segueix)

Cada hivern es produeix al nostre país (i a tot el món, suposo) una epidèmia de grip. Amb major o menor virulència en funció de la sensibilitat dels virus a les vacunes que, de manera preventiva, es distribueixen als segments de població que tenen més risc si adquireixen la grip: persones grans, pacients amb malalties cròniques i personal que hi està en contacte (en aquest cas no tant perquè no agafin la grip sinó perque han d’evitar transmetre el virus a els altres). Un dels indicadors que el Departament de Salut registra per avaluar la virulència de l’epidèmia és l’increment en la mortalitat durant les setmanes que dura.
La grip és un procès víric molest però que no sol, per regla general, revestir gravetat per si mateix, més enllà de les qüestions laborals i la despesa en analgèsics i mocadors. La principal problemàtica que es genera amb la grip és que en persones grans o amb malalties cròniques pot afavorir el desenvolupament d’altres processos respiratoris, com ara pneumònies o sobreinfeccions que, aquestes sí, poden donar lloc a complicacions greus que podrien, si no es tracten, acabar amb la mort del pacient. De fet, en l’epidèmia o pandèmia de grip de l’any 18 la principal causa de mort dels milion de decessos que hi va haver van ser les pneumònies.
No crec que la grip porcina aquesta es comporti de manera diferent. De fet, els dos casos que, hores d’ara, sembla que s’han diagnosticat a l’estat s’han comportat com a refredats lleus. Els més de cent morts de Mèxic, sembla que s’estan convertint en força menys quan s’analitza si la causa és directament atribuible al virus… Perquè tot aquest enrenou? Em sembla bé que se’n parli i se’ns n’informi, però trobo fins i tot exagerat que s’administri antivirals (caríssims per altra banda) a persones que no formen part de poblacions de risc.
Potser vaig errat i d’aquí uns dies he de signar un plec de descàrrecs o una disculpa amb la humanitat per haver dubtat de l’eficàcia i l’eficiència de les autoritats sanitàries.
Amb tot, he de reconèixer que pel que pugui ser, si trobo un porquet que esternuda, procuraré apartar-me’n.