Secundària Memòria

No serà perquè no hi hagi motius per a escriure. Però potser és que estic en “baixa forma” per a la polèmica. Qui més qui menys ha opinat i elaborat saberudes hipòtesis sobre com ha estat possible que a casa nostra hagi passat una cosa com l’anomenat “cas Millet”. I jo, fins ara, no m’he decidit. La consternació que ha provocat veure com un prohom a qui, com hem anat descobrint, s’hi adreçaven tiris i troians a la recerca de la donació perduda, havia estat capaç de sotmetre a l’espoli una de les més notables institucions de la cultura, encara dura. I cada dia en sabem una de nova.
Crec que al nostre país hi ha hagut una idealització insana de la burgesia. Parlo de la burgesia industrial catalana, que amb una especial dosi de transfuguisme i transvestisme polític ha sabut ser sempre allà on havia de ser per mantenir el poder i, òbviament, els diners. Segurament no és políticament correcte referir-s’hi perquè les activitats de les famílies (moltes d’elles emparentades entre sí) que constitueixen el nucli dur d’aquesta burgesia formen part del procès de creació d’allò que eufemísticament hem acceptat anomenar la “societat civil”.

(segueix)

Si la burgesia catalana era tan “progre” i tan bona, tan moderna com ens volen fer veure, quin sentit té que fos a Catalunya on van sorgir els més importants elements del moviment obrer, sobre tot l’anarquisme, al darrer terç del segle XIX? Per què ha de semblar que la bomba del Liceu va ser un acte “aïllat”? Poques vegades s’explica que la “modernització” de Barcelona es va fer passant per damunt de les classes i dels barris populars. No va ser aquesta burgesia la que provà de frenar les reivindicacions obreres amb el pistolerisme durant les dues primeres dècades del s XX? Es cert que van donar suport en bona part a la República Espanyola, però també és cert que moltes d’aquestes famílies van “reentrar a Barcelona” l’any 1939. I que al 76 es van vestir de quadribarrats… com si haguessin estat lluitant contra el franquisme durant els 40 anys de la dictadura.
Ara, alguns es sorprenen que, com deia aquell, “un dels nostres” hagi pogut fer una estafa com la que poc a poc es va descobrint. Però aquesta és la realitat del país. La realitat que tots sabem és que sempre hi ha hagut molta gent amb dos carnets, un a cada butxaca, pregant només per encertar i no equivocar-se de mà quan l’hagués d’ensenyar. El nepotisme, l’amiguisme, les corrupteles, els tractes de favor han estat i són una manera de fer i una constant a la nostra història. En un moment determinat va semblar que això es trencaria, però aquelles famílies de les que parlava abans estan presents en gairebé tots els àmbits i en tot l’arc polític del país. Si algú es pren la molèstia de fer un arbre genealògic de la classe política catalana que va “liderar la transició” (com els agradar d’expressar-ho) entendrà aviat què vull dir.
Per això, quan sento que algú reclama crear moviments “transversals” per a aconseguir objectius de país (per exemple, Carretero l’altre dia) no puc menys que riure i pensar que evidentment aquesta transversalitat és la que assegura que continuin manant (no parlo de governar sinó de manar) els que sempre, amb els diferents règims que des de 1870 hi ha hagut a l’Estat Espanyol, ja han vingut manant.

És una veritat, m’atreviria a dir que contrastada, que hi ha més gent que mor a causa de les idees dels altres que no pas defensant les pròpies.
I això deu voler dir que quan algú afirma que moriria per les seves idees, en la majoria dels casos el que vol dir és que mataria per imposar-les.

Com sembla que el tema de la grip ja no dóna per gaire i que cada vegada hi ha més veus reclamant que ens deixem d’histèries individuals i/o col·lectives, gairebé sense solució de continuïtat, hem trobat una altra qüestió per emplenar les portades de la premsa durant uns quants dies: el suposat debat sobre la prostitució.
La veritat és que no acabo de tenir clar si aquest suposat debat és sobre la prostitució o sobre el seu exercici al carrer. I si he de ser sincer, tampoc no tinc clars alguns aspectes del que en penso. El que sí que tinc clar és que la dosi d’hipocresia amb què es farceix és considerable i què les declaracions de determinats polítics de l’Ajuntament de Barcelona s’estan fent més en clau electoral (ai, les enquestes!) que no pas de voluntat de resoldre un suposat problema.

Perquè el problema real només és un: hi ha una sèrie de persones, de dones majoritàriament, que estan sent explotades, ja sigui per màfies, ja sigui per “xulos” i que aquesta explotació es concreta en el que, de vegades, de manera eufemística s’anomena “sexe remunerat”. La legislació d’alguns països considera delicte la retribució d’una relació sexual ja que constituiria una forma d’explotació de la dona. I evidentment, és delicte també el proxenetisme.

El què s’està plantejant ara és purament una qüestió estètica: treure el comerç sexual del carrer per tal que “els nostres fills no ho vegin” (Hereu dixit); traslladar-lo a zones “ad hoc” (proposta verda de barri vermell); abolir la prostitució (idea de ‘n Trias; per cert, algú em pot explicar què vol dir això? sobre tot, què en farem de les persones que exerceixen la prostitució? prohibir-la? fer-la il·legal? les convertirem en delinqüents per poder-les detenir, cosa que ara no podem fer?).

(segueix)

A mi em sembla que manca voluntat global per anar una mica més enllà en el debat. I fins i tot per afrontar preguntes incòmodes que jo no sóc capaç de respondre, entre altres coses perquè jo, com a individu sense més capacitat de decisió que la que em dóna una papereta cada quatre anys (i a fe que això en aquests moments és ben poca cosa!), només puc tenir opinions, no respostes.

Per exemple:

És la prostitució SEMPRE I EN TOTA CIRCUMSTÀNCIA una forma d’explotació? Un tendiria a respondre que sí, que el que una persona es vegi obligada a comerciar amb el seu cos implica una forma de sumisió i explotació. Però a un no li acaba de quedar clar si sota aquests raonaments, emesos de forma absoluta, no hi ha condicionaments religiosos i de paternalisme moral més que no pas de llei natural.

Quan ens proposem “acabar amb la prostitució” tenim clar si estem parlant només de treure-la del carrer, o en realitat algú ha fet un plantejament general de què cal fer amb aquestes dones que, en molts casos no han fet mai res més i que, fins i tot, en alguns casos consideren la seva una professió “normal, com qualsevol altre”? I en els casos de les que no tenen “papers”, ens quedarem tan tranquils expulsant-les del país (si és que es pot fer)? Quin problema haurem resolt?

És possible “regular” l’exerici de la prostitució extirpant la veritable lacra, que són els proxenetes? i en tot cas, no seria un contrasentit considerar delinqüents els clients que són la veritable font d’ingressos de les prostitutes?

Certament, el tema dóna per a un debat molt profund perquè hi ha implicacions ètiques, estètiques, legals, econòmiques, culturals, etc. Però, a risc d’equivocar-me, penso que s’ha posat ara d’una manera un xic oportunista al damunt de la taula, sense la intenció de resoldre la qüestió de fons, només fent evidents els aspectes més superficials i possiblement estètics, del tema.

Les solucions que, políticament, s’han enumerat aquests dies, si és que es poden qualificar així, només tenen a veure amb l’ocultació del tema. No amb cap model de societat. No amb un model de societat en què cap persona hagi de vendre el seu cos per tal de sobreviure o encara menys, una societat en què ningú pugui obligar a una altra persona a fer us del sexe amb finalitats comercials. I fins i tot aquí ens continuaria quedant el dubte: i què passa en els (escassos però no excepcionals) casos en què una persona individual deicideix lliurement utilitzar el seu sexe com a font d’ingressos?

El problema, com la realitat, és polièdric, té tantes cares i genera tants dubtes que mai no ens l’acabaríem. I menys, al meu entendre, si en el seu plantejament no tenim un model no ja de ciutat o de país, sinó de societat. Cosa que no sembla que estiguin massa predisposats a fer determinats polítics, per més que se n’omplin la boca. 

Gairebé dos mesos és el temps que ha passat des que el 12 de juliol vaig penjar la darrera entrada en aquest bloc. En aquests dos mesos he fet tres setmanes de vacances, dues setmanes de feina, i una nova setmana de vacances. I per diversos motius no sempre fàcils d’explicar, no he estat en condicions de mantenir viu el bloc.
Ara, amb el retorn a la rutina (les rutines) sembla que tot sigui més fàcil. En aquest temps he tingut la possibilitat de fer moltes petites i insignificants però alhora grans coses. He llegit, caminat, pujat muntanyes, he anat en bicicleta, he vist pel·lícules, he dormit de nit i he fet la migdiada de dia. M’he emprenyat (com tantes vegades) llegint el diari i he mirat molt poca televisió. He respirat. I bàsicament, he descansat de la feina, que ja em convenia.
I parlant de la feina, ara a preparar l’hivern. A suportar la histèria col·lectiva de l’anomenada grip nova (abans dita grip porcina, però li van canviar el nom per molts motius, un d’ells m’imagino que la por d’un sector tan nostrat com el de les llangonisses a ser víctima del descrèdit…) i a no oblidar que d’aquí a tres mesos ja tindrem aquí la grip vella. De les coses que hem fet potser en sortirà algun post en els pròxims dies. M’he llegit d’una tirada els Mil·lèniums i encara m’estic recuperant. Però he llegit també el darrer llibre de Bernardo Atxaga i altres coses.

M’he engreixat i ara toca perdre pes. Potser perquè les mans ara em queden més lluny del teclat em costa tant escriure. O potser sigui perquè les coses que no diem de vegades són més importants que les que diem. En tot cas, penso que ja sóc aquí de nou. Per a qui passi per aquí voluntariament o desprevinguda.

He tingut l’oportunitat d’anar a veure la pre-estrena de l’adaptació que Marc Martínez ha fet del Mirant enrere amb ira de John Osborne, al teatre Borras. Quatre personatges segrestats per les seves pròpies circumstàncies que s’expressen a través de la seva rebel·lia en uns casos o conformitat en d’altres amb el què els ha tocat viure, posant constantment de manifest la seva incapacitat, la seva cobardia per modificar res d’allò que els passa per davant.

Però més enllà de les interpretacions que un pugui fer de l’obra, crec que és bo destacar el paper dels actors, senzillament grandiós: la naturalitat amb què actuen, el canvi natural entre català i castellà dins una mateixa conversa (l’obra està ambientada a casa nostra, suposo que a Barcelona), els petits detalls que ens els fan identificables fan que tota la seva actuació tingui una credibilitat que sovint no observem en les interpretacions teatrals.
No sóc un bon crític i molt menys de teatre. Però si un surt d’una obra tensa, dura, inconformista, i difícil com aquesta amb un somrís als llavis, deu ser perquè s’ho ha passat bé.
I llavors es veu en l’obligació quasi ètica d’aconsellar a tothom que li agradi el teatre que no es perdin aquesta obra.