La política catalana, cosa d’homes?
Llegia fa pocs dies (potser ahir?) la dificultat que l’Artur Mas per trobar o per posar dones en l’equip de direcció del seu partit, no sé si perquè a CDC no n’hi ha de preparades, o perquè en el sovint esvalotat galliner postpujolista hi ha massa galls amb ganes de gresca que, en estendre les seves ales, impedeixen que les pobres gallinetes es facin visibles.
Tampoc a ERC, ni al mateix PSC sembla que les dones amb una certa responsabilitat organitzativa tinguin massa visibilitat pública, que sovint es tracta d’això, que es vegin. I a ICV i companyia, tot i que sembla que ho proven, tampoc no sembla que se n’acabin de sortir.
I dic això perquè es veu que els grans partits espanyols encapçalen el que seria, per dir-ho d’alguna manera, el rànquing europeu de paritat. PSOE i PP tenen en llocs importants de la seva organització dones, que sovint són la veu i la imatge del partit.
Tampoc a ERC, ni al mateix PSC sembla que les dones amb una certa responsabilitat organitzativa tinguin massa visibilitat pública, que sovint es tracta d’això, que es vegin. I a ICV i companyia, tot i que sembla que ho proven, tampoc no sembla que se n’acabin de sortir.
I dic això perquè es veu que els grans partits espanyols encapçalen el que seria, per dir-ho d’alguna manera, el rànquing europeu de paritat. PSOE i PP tenen en llocs importants de la seva organització dones, que sovint són la veu i la imatge del partit.
És evident que l’actitud i ideologia de moltes dones en politica ha estat clàssicament més masclista que la de molts homes, i que no pel fet que sigui dona la número 2 o 3 (en el cas del PP català la número 1, però aquest número compta poc vist el pa que s’hi dóna) un partit farà un gir en la seva política en relació a la dona… Però alguna cosa deu voler dir.
I una cosa diu segur. Que els catalans no som tan europeus com ens pensàvem, si més no, no ho som més que els espanyols en qüestions de paritat, que a Catalunya la política sembla que sigui “cosa de hombres”, com deia aquell anunci, i que al nostre país encara ens queda un camí per recórrer en aquests temes, potser perquè alguns estan massa enderiats a mirar-se el melic i comparar-lo amb el melic (masculí, evidentment) del veí, també massa sovint capficat a picar-li el lloc, de vegades (i així ens van les coses) per pebrots com a única raó.
I una cosa diu segur. Que els catalans no som tan europeus com ens pensàvem, si més no, no ho som més que els espanyols en qüestions de paritat, que a Catalunya la política sembla que sigui “cosa de hombres”, com deia aquell anunci, i que al nostre país encara ens queda un camí per recórrer en aquests temes, potser perquè alguns estan massa enderiats a mirar-se el melic i comparar-lo amb el melic (masculí, evidentment) del veí, també massa sovint capficat a picar-li el lloc, de vegades (i així ens van les coses) per pebrots com a única raó.
No sóc ‘paritària’ militant, però aquestes excuses de que ‘no se’n troben’ avui en dia, quan al pp i al psoe n’han trobat quan les han buscat, em semblen lamentables. Que els grans partits catalans siguin els del ‘rànking’ més baix, fa pena.
Si no en tenen les haurien de buscar i festejar, dones que potser responen als ideals del partit -o al que sigui, avui dia no sé si això dels ‘ideals’ funciona- i que encara no són ‘directament’ a la política, amb una mica d’ambició, estic segura que n’hi deu haver un munt.
Una altra cosa és que ja hi ha molts senyors barallant-se per manar i aquesta no és la prioritat, hores d’ara.