La discusió sobre l’hijab, una forma més de perdre el temps
Darrerament hi ha hagut força controvèrsia sobre el cas d’una noia (una nena) a la que es deixà en suspens l’escolarització fins que "l’autoritat competent" decidís si podia anar o no amb mocador ( l’hijab, no el vel, i això ho aclareix molt bé el diputat Mohamed Chaib en un article a La Vanguardia, tot i que de vegades se’n parla com a sinònims) a l’escola. Apart que em sembla una tronada manera de fer perdre el temps i els diners públics a la gent amb debats que no duen a res (crec que l’essencial és el dret a l’educació!), penso que aquest tipus de controvèrsies venen sempre alimentades per postures més o menys xenòfobes, ara disfressades de "laïcisme".
A l’hospital on treballo hi ha força noies, catalanes de pares
magrebins, que arriben a treballar i en marxen amb hijab, molts
d’ells, paga la pena dir-ho francament bonics i fins i tot elegants. En alguna conversa amb
elles he pogut veure que no li donen cap transcendència religiosa a la
qüestió, és en tot cas un tema d’identitat, sobre tot cultural. Sembla
clar que com més reticències genera el mocador, més se senten elles
empeses a dur-lo, sense que això qüestioni per a res el seu respecte a
els altres costums, els nostres, que les envolten.
No recordo on, llegia, que si del que es tracta és de fer desaparèixer
de les aules els signes d’identitat (fins i tot suposant que els
mocadors, vels, o, perquè no, les creus o les estrelles de David penjades al coll, fossin duts com signes religiosos no deixarien de
ser identitaris), caldria començar per les samarretes del Barça, o el
Madrid o l’Espanyol o el que sigui que cada vegada més poblen les aules
de tots els nivells educatius.
Tot i que, al meu entendre, barreja els conceptes de vel amb hijab, us deixo un enllaç al bloc del meu germà, que d’aquestes coses hi entèn, que fa pocs dies va publicar un post breu però aclaridor sobre el tema.
magrebins, que arriben a treballar i en marxen amb hijab, molts
d’ells, paga la pena dir-ho francament bonics i fins i tot elegants. En alguna conversa amb
elles he pogut veure que no li donen cap transcendència religiosa a la
qüestió, és en tot cas un tema d’identitat, sobre tot cultural. Sembla
clar que com més reticències genera el mocador, més se senten elles
empeses a dur-lo, sense que això qüestioni per a res el seu respecte a
els altres costums, els nostres, que les envolten.
No recordo on, llegia, que si del que es tracta és de fer desaparèixer
de les aules els signes d’identitat (fins i tot suposant que els
mocadors, vels, o, perquè no, les creus o les estrelles de David penjades al coll, fossin duts com signes religiosos no deixarien de
ser identitaris), caldria començar per les samarretes del Barça, o el
Madrid o l’Espanyol o el que sigui que cada vegada més poblen les aules
de tots els nivells educatius.
Tot i que, al meu entendre, barreja els conceptes de vel amb hijab, us deixo un enllaç al bloc del meu germà, que d’aquestes coses hi entèn, que fa pocs dies va publicar un post breu però aclaridor sobre el tema.
Cal anar molt amb compte amb aquests temes. Primer que res cal ser respectuosos amb els altres per tal d’exigir que siguin respectuosos amb nosaltres. Cal respectar la resta de cultures.
Algú s’ha plantejat si les noies poden entrar a les aules amb un piercing o ensenyant el tanga?
Com diu, el primer de tot és el dret a l’educació i que aquesta xiqueta entri a l’aula, com sigui
HI ha molts prejudicis i molta por a la diferència, però crec que tampoc és el mateix una noia adulta que una nena petita. De tota manera, el soroll ha estat excessiu i estic d’acord amb tu en tot el que dius, amb prohibicions sovint s’aconsegueix l’efecte contrari i, a més, augmentar els prejudicis.