indrets comuns (un poema)
De vegades quan escrivim no fem més que utilitzar formes que prèviament ja hem vist escrites de la mà d’altres autors. I, sobretot, quan rellegim el que hem escrit comencem a trobar indrets comuns, imatges repetides que, temps enrera, ja eren presents en les pàgines que altres abans que nosaltres van escriure.
D’aquí el poema que podeu llegir si teniu la bona voluntat i la paciència de seguir amb aquest apunt.
Aquest poema és inclòs a La mirada de la gàrgola, que en pocs dies arribarà a les llibreries, i de la que en els propers dies us n’aniré deixant petits tasts.
D’aquí el poema que podeu llegir si teniu la bona voluntat i la paciència de seguir amb aquest apunt.
Aquest poema és inclòs a La mirada de la gàrgola, que en pocs dies arribarà a les llibreries, i de la que en els propers dies us n’aniré deixant petits tasts.
INDRETS COMUNS
És probable que tot el que escrivim
no sigui més que el fruit quasi madur
de lectures més o menys digerides
d’escrits i de poemes de poetes
als quals trobem racó Parnàs amunt.
Podem pensar també que molts dels mots
com ara melangia, o solitud,
silenci, o còdol, créixens, o miratges,
mirall o maltempsades potser hauran
estat apresos mentre transcorríem
al llarg d’adolescències de sal,
reiterades. I és força probable
que en l’esforç d’imitar l’inimitable
el temps s’hagi aturat en una pàgina.
(Dins La mirada de la gàrgola)
Preciós, Antoni, ja tinc ganes de tenir el llibre a les mans. Et dono la raó, no vegis la de vegades que he pensat que no fem o diem res nou. ¿Recordes aquell poema meu que vaig penjar a relats titolat Hereva de mots i sentiments?
Fan pensar aquestes coses oi?