Europa: una enorme roda de molí
Europa havia de ser
la plataforma que ens permetria ser més lliures. A través d’Europa, d’una banda
els catalans hauríem d’aconseguir allò que és difícil a través d’Espanya; i per
altra banda, la sensibilitat social europea, a anys llum de l’americana, també
havia de dur-nos a una societat del benestar que ens permetria oblidar, deien
alguns, la utopia socialista.
Un té la modesta
opinió que l’entrada a la
Unió Europea de determinats països està constituint un llast per
als que eren socialment més avançats. O una excusa, per als seus governants per
a posar fre al progrés social, potser. Polònia, mal que ens pesi, perquè ens
haurien de caure simpàtics, ha esdevingut un país filointegrista, amb
legislacions dignes de les pitjors (si és que n’hi va haver que no ho fossin) èpoques
del franquisme, amb persecució ideològica, homofòbia i afavoriment de la delació
com probablement no havia arribat a fer el règim comunista. Això sí, disfressat
de democràcia. S’exigeix a Turquia unes condicions per entrar que no tinc clar
que compleixin alguns dels països de l’antic Est, ara abocats a l’economia
neoliberal de mercat.
Europa només té
sentit si permet el progrés i la llibertat dels seus ciutadans. Per a
constitucions retrògrades, per a opressió dels treballadors i de les
nacionalitats, per a una determinada manera de veure el liberalisme, ja estem bé
com estem. Vull dir que ja estem prou malament com estem i no val la pena
complicar-nos més la vida.
Jo sóc dels que en
un moment determinat vaig creure en Europa, que després vaig passar a l’escepticisme
i, lamentablement, ara percebo que al meu interior hi va creixent una
desconfiança absoluta a aquesta Europa que ens volen fer empassar com una
enorme roda de molí.
Quan el ‘lobbys’ amb més capacitat d’influència sobre la classe dirigent sovint aposta per solucions on sovint és pitjor el remei que la malaltia.
Amb la puja dels preus dels diners per un major negoci intercanviari i especulació de les entitats financeres en benefici dels més afavorits. Quan Japó va optar davant una situació inmobiliaria i de crisi semblant i va mantindre la tendència d’uns tipus d’interes proxims a zero i prioritzan la solvència financera i fiabilitat economica.
Quan matindre l’actual pressió fiscal europea sobre un increment exagerat dels preus dels combustibles fossils és suïcida que pot provocar un colapse o iptus economic.
Una inflacció progressiva de les despeses que significa el suïcidi dels seus sectors productius més estrategics amb la seva progressiva deslocalització i inviabilitat.
Una Europa que no només els interesos financers de les multinacionals li exigeixen el suïcidi del seu sistema agrari i productiu de forma progressiva per ‘salvar el tercer món de la fam’ com excusa.
Si no que la solvència de l’actual societat del benestar occidental està basada en un control de la natalitat suïcida enfront una situació precària o d’inviabilitat socio-economica i d’encariment reproductiu a Occident que fa que resulte més viable, economic i necessari importar recurs humans a gran escala dels països del tercer món.