Cua de lluç o cap de sardina (una metàfora)
No és fàcil. Acostumat en els darrers anys a ser cap de sardina, la nova situació el converteix, de sobte en cua de lluç. Més protegit, més sencer i dins una estructura més gran, menys dèbil davant les amenaces dels taurons. Però també menys protagonista, menys interactuador amb la realitat immediata. Com a cap de sardina era capaç de prendre les decisions sobre les coses que afectaven al seu propi organisme. Com a cua de lluç depèn dels moviments de la resta de l’organisme per acabar de saber cap a on va.
Quan era només un simple cap de sardina sempre havia defensat que era molt millor i més segur ser cua de lluç. Ara ja no n’està tan segur. Potser perquè la nova situació l’afecta a ell i abans ell era el que donava els consells.
Però “no està el forn per bolls” que diu un amic seu. I més val adaptar-s’hi, que no sigui que, de sobte, es trobi a la gola d’un tauró o, pitjor encara, després d’una tirada de xarxes, exposat a una intempèrie eixuta, preludi de la conversió en vulgar sardina de llauna.
Una reflexió que ve de lluny… Crec que és difícil treure’n l’entrellat. Totes les parts son prou bones i a les llaunes i estem la majoria. No?
Records
Quelcom “massa personal” que no acabo d’entendre però que sé que tampoc tinc dret a esbrinar. Si et conegués més potser coneixeria dades que me’n falten per interpretar-ho 🙂 L’única cosa que se m’acut és que has canviat de responsabilitat a la feina.
Salutacions i endavant