Converses sobre el dolor i la mort (8): més coses a partir d’Eluana
El govern italià ha legislat, i el Parlament italià ha aprovat, l’alimentació forçosa de les persones que no puguin pèixer-se per elles mateixes. Des del punt de vista ètic això no solament és qüestionable sinó que crec que és una veritable aberració.
L’objectiu d’un sistema de salut no ha de ser únicament prolongar la vida dels ciutadans, costi el que costi i estiguin en l’estat que estiguin. La salut, que és el que ha de defensar aquest sistema, té una definició que inclou la necessària qualitat de la vida. No és només que es visqui sinó també com es visqui.
Alguns, de manera demagògica ens diuen: “Ah, així, algú que ja no serveix per la societat, algú que està molt malalt i no té esperança de tornar a una vida saludable, és susceptible de ser eliminat?” Prou sabem que no és d’això del què estem parlant.
(segueix)
la fotografia és de Jose Gama
Entre els principis de la bioètica hi ha el d’autonomia, que inclou la capacitat del malalt per decidir les condicions en què ha d’arribar a la fi dels seus dies. Certament, en el cas d’Eluana això era difícil i aquí han hagut d’intervenir els seus pares, cansats de veure com s’aplicaven a la seva filla unes mesures que no tenien cap altra intenció que la d’allargar el seu estat vegetatiu.
Però, la llei aprovada a Itàlia implica que no servirà de res que una persona hagi deixat dit, i escrit en molts casos, que si es dóna la circumstància no desitja que li siguin aplicades mesures per perllongar atificialment la vida.
Si és així, els legisladors tan poc donats darrerament a ser intervencionistes en les coses per les que haurien de ser-ho, estaran intervenint en allò que les persones tenen de més preuat, que és la seva vida en tots els aspectes, inclòs fins i tot el de la seva fi.
A mi, el tema no em preocuparia gaire sinó fos perquè tinc la percepció que un cert integrisme cristià (no només catòlic) està difonent-se en certes capes de la societat, i que aquests fenòmens poden arribar a constituir, per a alguns, part de l’ideari amb què combatre el necessari laïcisme de l’estat.
Sóc molt donat a escriure comentaris molt llargs en els articles dels altres “se me va la pluma fácilmente”, (ull no confondre amb “se me ve la pluma -o las plumas- fácilmente”) serà perquè algun dia encara que llunyà vaig ser un professional dels millors en el tema mecanogràfic (“al tanto”, amb diploma i tot i reconegut professionalment) i perquè el tema de les tecles (com el de la teca) sempre se m’ha donat bé. Pensa que amb 18 anys vaig treure un “excel·lent” en piano anant per lliure en l’examen al conservatori de música de Barcelona. Al mateix conservatori vàries persones em van felicitar perquè, segons deien, era un cas únic en molts anys. No me les vull donar de res, simplement que un coneix els seus límits però també sap que és allò que sap fer molt bé, simplement; mi millor ni pitjor que els altres sinó diferent en quant a habilitats. Per aquest motiu deu ser que vaig triar entre d’altres un poema de Joan Brossa que parla de la màquina d’escriure per a musicar-lo junt a dos més en l’homenatge conjunt al que vaig participar i que està també al meu blog: “La màquina és una combinació de tecles, barres, molles, palanques, que serveix per a escriure…”
La cosa està en que volia dir-te que, tanmateix, tampoc seria llarg en aquest comentari, tot i que ja se m’ha anat la ploma més del compte, però, en tot cas, i només dir-te que els polítics darrerement s’han convertit en persones que legislen sobre qualsevol aspecte, controlant-ho tot, prohibint-ho tot, no sé on anirem a parar. I que m’ha agradat especialment les teves reflexions, i per destacar alguna cosa: “L’objectiu d’un sistema de salut no ha de ser únicament prolongar la
vida dels ciutadans, costi el que costi i estiguin en l’estat que
estiguin. La salut, que és el que ha de defensar aquest sistema, té una
definició que inclou la necessària qualitat de la vida. No és només que
es visqui sinó també com es visqui” Tu n’ets un professional qui millor que ningú per dir-ho. En tot cas, estic totalment d’acord amb tu. Renoi, tant d’acord podria començar a semblar certament sospitòs 🙂