Secundària Memòria

No serà perquè no hi hagi motius per a escriure. Però potser és que estic en “baixa forma” per a la polèmica. Qui més qui menys ha opinat i elaborat saberudes hipòtesis sobre com ha estat possible que a casa nostra hagi passat una cosa com l’anomenat “cas Millet”. I jo, fins ara, no m’he decidit. La consternació que ha provocat veure com un prohom a qui, com hem anat descobrint, s’hi adreçaven tiris i troians a la recerca de la donació perduda, havia estat capaç de sotmetre a l’espoli una de les més notables institucions de la cultura, encara dura. I cada dia en sabem una de nova.
Crec que al nostre país hi ha hagut una idealització insana de la burgesia. Parlo de la burgesia industrial catalana, que amb una especial dosi de transfuguisme i transvestisme polític ha sabut ser sempre allà on havia de ser per mantenir el poder i, òbviament, els diners. Segurament no és políticament correcte referir-s’hi perquè les activitats de les famílies (moltes d’elles emparentades entre sí) que constitueixen el nucli dur d’aquesta burgesia formen part del procès de creació d’allò que eufemísticament hem acceptat anomenar la “societat civil”.

(segueix)

Si la burgesia catalana era tan “progre” i tan bona, tan moderna com ens volen fer veure, quin sentit té que fos a Catalunya on van sorgir els més importants elements del moviment obrer, sobre tot l’anarquisme, al darrer terç del segle XIX? Per què ha de semblar que la bomba del Liceu va ser un acte “aïllat”? Poques vegades s’explica que la “modernització” de Barcelona es va fer passant per damunt de les classes i dels barris populars. No va ser aquesta burgesia la que provà de frenar les reivindicacions obreres amb el pistolerisme durant les dues primeres dècades del s XX? Es cert que van donar suport en bona part a la República Espanyola, però també és cert que moltes d’aquestes famílies van “reentrar a Barcelona” l’any 1939. I que al 76 es van vestir de quadribarrats… com si haguessin estat lluitant contra el franquisme durant els 40 anys de la dictadura.
Ara, alguns es sorprenen que, com deia aquell, “un dels nostres” hagi pogut fer una estafa com la que poc a poc es va descobrint. Però aquesta és la realitat del país. La realitat que tots sabem és que sempre hi ha hagut molta gent amb dos carnets, un a cada butxaca, pregant només per encertar i no equivocar-se de mà quan l’hagués d’ensenyar. El nepotisme, l’amiguisme, les corrupteles, els tractes de favor han estat i són una manera de fer i una constant a la nostra història. En un moment determinat va semblar que això es trencaria, però aquelles famílies de les que parlava abans estan presents en gairebé tots els àmbits i en tot l’arc polític del país. Si algú es pren la molèstia de fer un arbre genealògic de la classe política catalana que va “liderar la transició” (com els agradar d’expressar-ho) entendrà aviat què vull dir.
Per això, quan sento que algú reclama crear moviments “transversals” per a aconseguir objectius de país (per exemple, Carretero l’altre dia) no puc menys que riure i pensar que evidentment aquesta transversalitat és la que assegura que continuin manant (no parlo de governar sinó de manar) els que sempre, amb els diferents règims que des de 1870 hi ha hagut a l’Estat Espanyol, ja han vingut manant.