Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Al costat dels xiprers

És una situació curiosa la que patim els que, provenint de móns allunyats del que és en sentit estricte la lletra, arribem un dia a veure publicat en paper el fruit dels nostres neguits, de les nostres dèries. Ens convertim en rara avis als ulls de tothom. Uns, els lletreruts insignes, ens veuen com intrusos. Els altres, com desertors, encara que de vegades podem percebre una certa i sana enveja, perquè, sobre tot en el camp de la medicina, que és el meu, hi ha molta gent que hauria volgut fer, si hagués disposat de temps i voluntat, allò que per casualitat o per disposició dels déus, alguns hem pogut concloure. I si, com en el meu cas, això ha estat, de moment, per partida doble, doncs encara millor.
O sigui que, per a aquells que passeu de tant en tant per aquí, en els propers dies, hi deixaré uns quants dels poemes que, per bé o per mal, conscients que no farem història, han quedat plasmats en allò que ara se’n diu "suport paper".

ADAGIO A L’OMBRA D’UN XIPRER

En el plor contingut i constant d’un adagio
al costat de xiprers que mai no et faran ombra,
alçaran violins renovades pregàries
a déus en què no crec, però que per tu tornen.

I un estol de vaixells, travessant la penombra
de la mà d’un Caront taciturn, gemegaire,
a qui et vas entregar quan tancares la porta,
vindran per a retreure’ns l’oblit inevitable.

Sents? Hi ha el plor mantingut i serè del capvespre,
la remor persistent i gairebé inhumana
que destorba els estels i els muda en ens feréstecs

desfermant el dolor que, temps ha, et devorava.
Sento el so sostingut d’instruments que es retiren
i puc percebre en ell els teus ulls com em miren.

La fotografia és d’Israel Clarà
El poema esta inclos al llibre "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra"

  1. enhorabona, company, és tot un sonet d’adàgio: generós, a la recerca de l’eventual dolor de l’Altre, vertebrat per un lirisme imaginatiu, l’aridesa del mal resta compensat per la riquesa del vocabulari, ací hi ha una anècdota que dispara una categoria: les paraules són a voltes més salvífiques que els analgèsics,

    salut i endavant

    JC

  2. Subscric el missatge de sota.
    JC: no trobes que li hem de donar la benvinguda al Parnàs?

    La foto, de tot d’una, m’ha semblat el Calvari de Pollença.

    L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Respon a theoreia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.