Centenari bloquívol: una bona excusa per confessar-se

Aquest és l’apunt, entrada o post número 100 (cent) en aquest bloc. Probablement no m’hauria de produir una emoció exagerada ja que en la meva vida blocaire prèvia ja havia passat de 300 (tres-cents) a memòria restringida, i n’havia escrit un centenar llarg a efectes secundaris. Però aquesta centena té alguna cosa d’especial. En primer lloc perquè quan vaig començar fa uns deu mesos aquesta nova aventura bloquívola, no tenia un convenciment gaire sòlid de la seva continuïtat. Per altra banda, aquest fet ha coincidit amb una època d’una certa intensitat en la meva (disculpeu el que ara diré) producció literària.

En efecte, el mes de març del 2007 vaig publicar el meu primer llibre,
Els murs de l’odi, al que després va seguir Al costat dels xiprers que
mai no ens faran ombra,
per acabar amb la publicació d’aquí a uns dies
d’un tercer poemari, La mirada de la gàrgola, que per bé que no serà
l’últim, representa en certa manera el tancament d’una intensa
temporada productiva, i dóna pasa una etapa que espero que sigui una
mica més reflexiva en això de l’escriure. Però això mai no es pot dir.
L’únic que puc dir del cert és que amb més o menys periodicitat, amb major o menor assiduïtat, amb les mateixes o més grans dificultats, ens mantindrem fidels al món dels blocs. Per bé o per mal, ja no sóc dels que pensen que aquest tipus de moviment, corrent o moda tingui gaire capacitat per canviar el món. En el millor dels casos, permet identificar gent igual que un mateix, o amb les mateixes dèries o neguits. Fins i tot recuperar amistats que s’havien volatilitzat per aquelles coses de la vida o del destí. I aquesta és precisament la gràcia. O almenys una de les gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*