Llambordes

Ho he de dir en veu
alta. Em nego a sentir-me culpable de considerar-me hereu del 68, encara que
jo, llavors tot just tenia 9 anys i probablement sigui més aviat fill del
trienni 74-76, que per aquests indrets també va ser prou mogudet.

Però començo a
estar fart de l’actual tendència a infantilitzar la història i a fer-nos creure
que determinats moviments socials han estat anècdotes puntuals que han incidit en la
història pre-escrita.

Estic,
decididament, fart de veure que les coses es rellegeixin des d’una òptica neo-liberal
oblidant que sense aquelles llambordes que volaven les coses serien iguals que
fa 41 anys.

I de vegades, ho
confesso, enyoro el mur de Berlin i la guerra freda, perquè mentre existia el perill a l’altra banda, el capitalisme no se sentia segur, i cedia fins acabar per assumir l’estat i la
societat del benestar. Un cop desapareguts els dolents de la pel·lícula, tinc
la sensació que fa gairebé vint anys que anem marxa enrere. Fins i tot he
arribat a pensar que en aquesta marxa enrere acabarem veient com es recol·loca
al seu lloc el cap de Lluís XVI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*