Israel Clarà, demà a Granollers

Demà, a la Biblioteca de Can Pedrals, de Granollers, la Núria Sagués i jo presentem dos llibres de l’Israel Clarà. L’Israel és un personatge estrany, en el sentit de no convencional, carregat de loquacitat desbordant que es tradueix en la publicació a hores d’ara (i no puc assegurar que no els hagi augmentat quan el post vegi la llum) d’una cinquantena llarga d’obres.
Així com hi ha gent de qui se’n diu que “xerra pels descosits”, l’Israel escriu pels descosits. I sol fer-ho bé. Molt bé. O si més no, a mi m’agrada com escriu i m’agrada que ho faci de les coses què parla.

Això de les presentacions de llibres és divertit. Mai saps com anirà. Quan una vintena de persones et confirmen que hi seran, llavors els dos darrers dies apareix una reunió inesperada a la que hi ha d’anar la meitat de la gent, i l’altra meitat té un inesperat mal de panxa que els obliga a fer repòs aquell dia precisament. En canvi, dies que et pensaries que com és dissabte no vindrà ningú, o no has pogut localitzar els amics de sempre perquè vinguin a fer “bulto”, de sobte t’apareixen els fidels de la llibreria o responen amics a qui només per compliment havies remès la invitació.
Després ve la feina de, segons el públic, procurar no repetir-se. Tothom sap com vas començar a escriure i perquè. Tothom sap què signifiquen els teus poemes. Tothom?
Però quan el que fas és presentar un altre autor, llavors la cosa és més complicada. D’entrada els amics que vinguin no tenen l’obligació moral de comprar el llibre. En tot cas venen pel “morbo” de veure com te’n surts d’una situació compromesa, que traduida al món dels colors es defineix com un “marron”.
Demà, doncs, presentarem dos llibres de l’Israel. I ho farem perquè ens ho ha demanat ell, la persona que ha fet possible que publiquèssim els nostres primers llibres a través d’Òmicron; ho farem perquè, almenys en el meu cas, em ve de gust explicar a la gent les sensacions que em desperta la lectura dels llibres d’un altre; i ho farem sobre tot, i abans que res, perquè creiem que els llibres son bons, perquè contenen bona poesia, sense artificis ni grandiloqüències, que val la pena que arribi a la gent. Per pocs que siguem tots plegats.

Un pensament sobre “Israel Clarà, demà a Granollers

  1. Hola company, reconec que fa un temps que no havia entrat al teu bloc; però no n’ets una excepció. Darrerament feia temps que no hi havia entrat pràcticament al bloc de ningú. No és que sigui un “traïdor” és que sóc un mandrós. Passo moments de crisi “blogueril”. Ara estic molt amb el tema de Facebook (m’ha donat per aquí). També he estat molt proper a twitter; malgrat que ara m’hi estic distanciat, hi has de perdre moltes hores. La veritat és que m’estic replantejant moltes coses. Aviat farà mig segle que estic per aquí, per aquest món. Tinc cançons, tinc un micro, tinc una guitarra, tinc un teclat, tinc un Mac, tinc molta i bona veu i tinc la música molt arraconada. Escric poesia des de l’any 82 i de tant en tant me’n recordo i faig un poema. Fa uns dies vaig fer-ne un de nou i el vaig penjar al bloc. Tinc càmera de fotografies, tinc habilitat per això de la fotografia; tinc un compte pro a Flickr. Tinc idees sobre política, hi ha coses que em cremen per dins, necessito dir-les. Tinc amics, tinc temps per veure’ls, tinc cotxe, tinc bicicleta, tinc targeta de metro. Uf!, tinc tantes coses que no sé que fer amb elles, i mentre hi penso no faig gaire cosa. Sí, puntualment escric al bloc, darrerement torno a estar per ell, però m’ho estic replantejant tot. No sé com acabarà.

    També tinc ganes d’anar a presentacions de llibres, a escoltar conferències, a manifestacions, a reunions del sindicat, a no sé quants actes però tu no em vas avisar que presentaves dos llibres, no m’has donat l’oportunitat que m’hagués agafat mal de panxa al mateix temps que estava convocat a una reunió. Sincerament és així, no t’enganyo pas, m’hauria agafat mal de panxa, i és que m’agafa mal de panxa perquè estic en un replantejament vital. Ara, ahir sí que vaig anar a la presentació del llibre de Jesús M. Tibau, va ser pura causalitat. Vaig sortir de casa, hi ha dies que ni surto, per acompanyar la meva dona a l’acte de graduació (no sé si es diu així), anava a recollir el títol de Doctora per la Universitat de Barcelona, després havíem d’anar a deixar el nen a classe de pintura al Casal de Vallromanes i, com que al mateix temps hi havia la inauguració de l’exposició de fotografia del meu amic Antoni Bofill i m’hi vaig trobar uns quants amics m’hi vaig quedar. Després la regidora de cultura de l’ajuntament ens va agafar a uns quants i vinga a la presentació del llibre que era a continuació. I mira, vaig ser-hi. Tot plegat, ahir no va estar malament el dia i avui ja m’estic replantejant que fer amb tot plegat.

    Salutacions
    Jordi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*