Converses sobre el dolor i la mort (4): Morir

La mort és el dolor dels que es queden. Morir en si no és més que
l’acabament d’una sèrie de reaccions químiques i biològiques que
anomenem vida. Algunes d’aquestes reaccions les traduïm en sentiments.
I quan algú, la proximitat del qual ens fa sentir sensacions
agradables, desapareix per sempre, es genera una sensació de buidor, de
desassossec, difícil de racionalitzar.
Per a tot ésser viu la mort
és senzillament el futur. Però, per als humans que hem desenvolupat la
capacitat d’estimar, d’odiar, de sentir-nos bé sols o acompanyats, de
sentir-nos millor o pitjor, però mai igual en presència dels altres, el
saber que la presència d’un altre és ja un fet impossible, ens porta de
vegades a contemplar la vida com un absurd sense esperança.
Quan mor
un amic, ja ho diu la cançó, queda una buidor impossible d’emplenar.
Quan en pocs mesos assisteixes al funeral de dues persones que
consideres amigues i t’assabentes d’una tercera que porta el mateix
camí, quan han mort en edats molt per sota del que avui en dia es
considera l’esperança mitjana de vida de la població, quan t’adones que
has començat a deixar d’anar als funerals dels pares dels amics per
passar a anar als de companys de la teva edat, t’envaeix un sentiment
difícil de definir barreja d’impotència i mala llet, barreja de
tristesa i emprenyada.
Morir no és el pitjor que ens pot passar. El
pitjor és el dolor dels que queden. La mort dels pares és un fet
duríssim però respon a una lògica, fins i tot en aquells casos en que
es produeix “abans del que toca”. I el dolor per la mort dels amics és
un dels més difícils de suportar. N’hi deu haver un, de dolor d’aquest
tipus, evidentment superior. Però no vull ni esmentar-lo.

Publicat a Memòria restringida l’agost de 2006

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*