Converses sobre el dolor i la mort (3)

Amic Betulià, no se si eres
conscient quan esmentaves el cas de Frígia i Eutimó de les emocions que
m’havies de fer reviure. Jo era, certament, gran amic del de Tarraco, i amb ell
havíem compartit aventures entranyables que ara mateix no ve al cas d’explicar.
I coneixia Frígia ja que era cosina en segon grau de la que va ser, fa temps la
meva esposa, a la que va estar unida per una sentida i mútua estimació.


Aquestes emocions a què em refereixo
es troben precisament al límit del que podríem anomenar dolor. Potser un dolor
de l’esperit, o de l’ànima, aquella mena de dolor que et corseca i et limita
l’enteniment fins límits difícilment explicables a través de les paraules.

I és aquí, on reprenent el fil dels
meus arguments contra el dolor, vull reincidir en el què et deia. Quin sentit
té, què en trec jo d’aquest dolor? Només desesperació i pena. I quin remei
existeix per superar aquesta pena? Ara et parlo d’un altre mal diferent del mal
físic, pitjor encara que el dolor de l’òrgan que podríem, si fos el cas, acabar
extirpant per tal d’alliberar-nos-en. Un mal que no te seu, que no sabem com
eradicar i que ens arrela dins l’abdomen i se’ns dissol endins les carns.

Encara no he trobat, i ja fa mesos
que el cerco, cap cirurgià que pugui ajudar-me en la difícil lluita de
l’extirpació d’aquests mals tan profunds i si he de ser sincer crec que acabaré
morint sinó d’aquest dolor, segur que acompanyat, per més que passin anys, del glaç
que em recorre les venes quan hi penso. I et puc assegurar que els he cercat de
dalt a baix del país, des de les muntanyes al mar, passant per la plana. I hores d’ara,
només he trobat aprofitats, estafadors i xerrameques.

No sóc, Betulià Àlgic, no sóc
persona, ho saps, donada a la complaença en la pròpia pena. Ben al contrari,
sempre he volgut lluitar enfront de determinades adversitats amb resolució i
alguns diuen fins i tot que amb arrogància. Però ni beuratges ni efluvis, ni tan sols el dolç vi que per
tal d’oblidar penes m’he fet portar de les meves vinyes del nord m’han permès
superar aquestes morts.

Anem, però, a allò de què tu em
parles. Em dius, i t’ho demanes tu mateix, si no hauria estat millor mantenir
el dolor per de saber d’on venia. I jo et responc amb una altra pregunta: si el
mal era incurable, quin sentit tenia mantenir el seu símptoma. Allò que cal que
el metge faci per demostrar la seva destresa, que no sempre ha de ser només
tècnica, és tenir la capacitat per davant de tot de no fer mal i, en segon
terme de fer bé, dues qüestions que, mal que et pugui semblar el contrari, no
són sinònimes. No sé si m’entendràs si et dic que no fer mal ja és un bé, però
que sovint en provar de fer un bé, i fins i tot, fent-lo, podem acabar per provocar
mals que ens resultin irreversibles i devorin, tot sols, els benefici concedit
per les nostres accions.

Si, per obtenir un bé que en aquest
cas seria la desaparició del dolor i l’agonia, el resultat va ser la mort, que
no és potser millor la mort sense dolor que el patiment dels estertors agònics
i l’ofec a què l’absència de tractament ens hauria dut?

Si el resultat final havia, pel cas
al que fem referència, de ser igualment la conversió de Frígia en fum i en
pols, podem considerar lícit mantenir l’esforç agònic a què hauria estat
abocada, per perllongar de manera indefinida el sofriment durant el temps que
fos que el seu cos hauria pogut aguantar-ho?

I en el cas d’Eutimó, no ha estat
molt millor que s’hagi tret la vida abans que no conservar-la en la deplorable
situació a què s’havia vist empès després de l’òbit de la dolça Frígia? I quin
futur hauria esperat als seus fills, sense mare i amb un pare en braços del vi
i de la melancolia? Si més no ara, poden confiar a tenir la sort de ser
acollits per alguna família atreta pels recursos que, en testament, els va
deixar el seu pare. Ara, almenys, els esposos comparteixen la mort que ja és
molt més que el que haurien tingut, més enllà del record, l’un sense l’altre si
un dels dos hagués sobreviscut.

Fragment de la correspondència entre Hipodínic de Barcino i
Betulià Àlgic, actualitzat en algunes de les seves referències per tal de
fer-ho més entenedor als lectors i lectores del nostre temps d’avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*