Converses sobre el dolor i la mort (2)

He
llegit atentament, estimat Hipodínic, les teves reflexions sobre l’escassa
justificació que atribueixes al dolor. Però, essent cert i per tant en això
te’n dono la raó, que un cop trobat el mal, és poc el sentit que té mantenir la
sofrença, no em sembla menys encertat opinar que si esmercem massa esforços a
fer desaparèixer el dolor, correm el risc de no acabar de ser conscients si
som sota els efectes dels beuratges que per atenuar el mal hem administrat a
canvi la que corrupció de l’òrgan dolorit persisteixi encara.

Vull
dir amb això que en tant que alertant de mals majors, és el dolor bon aliat de
la salut, i que no cal pretendre la seva ràpida desaparició, sinó que aquesta
hauria de ser progressiva i continuada per tal d’assegurar-ne l’eficàcia. I em
venen aquí al cap alguns exemples que a tu, bon coneixedor de la naturalesa del
dolor, no t’hauran passat per alt.

Potser
el més flagrant de tots sigui el cas de Frígia, la jove dona d’Eutimó de
Tarraco, que segons tinc entès va arribar a ser, abans que la dissort i la
desesperació per la pèrdua de la seva muller el fessin llevar-se la vida, un
bon amic teu. Doncs, com et deia, a Frígia li sobrevingueren intensos dolors al
baix ventre als pocs dies d’haver vist la llum el segon dels seus fills i
aquest dolor fou atribuït per diferents metges als efectes de l’infantament
sobre el cos de la
matriu. Esperançats
en l’efecte de les tisanes que li van
administrar per tal com esperaven que fessin cedir les contraccions a què
l’úter era sotmès, van confiar els saberuts doctors que les coses evolucionaven
en correcta forma quan observaren una quasi immediata abolició del còlic.

I
així com sorprenentment coincidiren en el diagnòstic inicial, ja no ens causà
sorpresa la discussió que va ser
establerta entre ells sobre quines podien ser les causes no ja del fracàs del
tractament sinó de l’evolució que, fatal, i de forma sobtada es produí i que
deixà en tanta i comprensible desesperació el teu bon amic.

No
hauria estat la permanència del dolor un ajut per a saber que el mal que sembla
ser que corroïa les vísceres de Frígia no havia estat curat, com ho semblava,
amb la simple administració de calmants?

Estic
d’acord, ja t’ho he dit, amb tu quan afirmes que no té sentit el dolor en ell
mateix. Però m’hauràs de concedir que si en te un, de sentit, el dolor, aquest
és precisament acostar els qui en saben no només a la localització sinó també a
la naturalesa i en la mesura del possible al seu origen. I per bé que això
segurament no hauria salvat la vida d’aquesta pobre dona, no obstant encara no
tan desgraciada com és ara el fill que concebí d’Eutimó, almenys ara sabríem el
mal que li va devorar les entranyes.

Fragment de la correspondència entre Hipodínic de Barcino i
Betulià Àlgic, actualitzat en algunes de les seves referències per tal de fer-ho
més entenedor als lectors i lectores del nostre temps d’avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*