Converses sobre el dolor i la mort (1)

Podries, amic
meu, assegurar del cert que no és per patir que hem vingut a aquest món?
Perquè, amb certesa, si no és ben bé així, prou que sovint ho sembla.

Massa vegades
les nostres referències quotidianes passen d’una o altra manera pel dolor. Des
de les petites molèsties provocades pels cops més nimis, o els sords dolors del
ventre causats per les pesades digestions posteriors a excessos alimentaris als
què en aquests temps nostres som amb freqüència donats, o els més intensos i
viscerals dolors que cal resoldre quirúrgicament, fins el doloriment més
espiritual i angoixat, o encara aquelles inquietuds per les coses pendents a
què donem, amb raó o sense, gran importància, tot en la nostra vida passa en
algun moment pel tamís del dolor en qualsevulla de les seves moltes i variades
formes de presentació.

I et
demanaràs, és just que l’home (i saps que empro el genèric masculí per
referir-me a qualsevol individu de la nostra espècie, sigui quin sigui el seu
gènere) hagi de conviure amb aquest tipus de desfici? Perquè, un cop acomplerta
la seva missió d’alertar-nos de l’existència d’alguna disfunció de l’organisme,
quin altre sentit podem atribuir-li? cap ni un, i ho saps prou bé, de tal
manera que aquells que defensen que els dolors, o fins i tot el Dolor, així en
majúscula, purifiquen, aquells que fins i tot opinen que ens acosten a una
suposada divinitat, són al meu modest entendre víctimes, al seu torn, d’una
perversitat que els fa confondre plaer i dolor.

Considero, i
tu que bé em coneixes ja saps que sóc sincer en els meus plantejaments, que només
des d’aquesta confusió perversa, o bé des de la consideració de plaent la
sofrença de l’altre, pot haver ningú que justifiqui la permanència del dolor. I
no és que consideri pas dolenta en si mateixa la confusió de què parlo, car si
a algú li plau el dolor propi, és per ell el sofriment i me’n guardaré prou de dir-hi res.

Però per a mi,
i crec que tu ets també de la meva opinió, per a mi, dic, que no comparteixo la
distribució de les connexions nervioses de què deuen estar dotades aquestes
persones, si algun dia m’és, per desgràcia, donat un mal que m’adoloreixi en
extrem, deixeu-me que disposi dels recursos que me n’alleugin.

I per a tots
aquells que a causa d’algun dolor irredempt sofreixin, hi haurà d’haver
analgèsia no només en dosi, sinó també en concepte suficient. De manera que
caldria no tolerar a cap metge, cirurgià o infermera (i torno aquí a excusar-me
per l’ús dels sexuats mots genèrics) denegar en cap mesura a un hom que es
planyi de dolor, sinó el seu guariment, almenys una determinació que pal·liï aquesta
malvestat.

Fragment de la correspondència entre Hipodínic de Barcino i
Betulià Àlgic, actualitzat en algunes de les seves referències per tal de
fer-ho més entenedor als lectors i lectores del nostre temps d’avui.

2 pensaments sobre “Converses sobre el dolor i la mort (1)

  1. No em vingueu amb el dolor com a argument de purificació o, fins i tot, de ser necessari per fer-se més fort. No vull cap dolor, malgrat que la seva existència és “inexpugnable”, no poder evitar el dolor, el patiment, el sofriment a la nostra vida. Tanmateix quan hagi una manera de rebaixar-lo, negar-s’hi és ridícul. Ara penso en els “testimonis de Jehovà” que es neguen a que es facin transfusions de sang en els seus familiar malgrat els hi vagi la vida, per exemple. En el cas contrari, voler mantenir amb vida a aquella persona que pateix, i se sap que el seu patiment és irreversible, en contra de la seva voluntat és un acte de pur sadisme.

    Altrament, ens parlen en aquest text dels masoquistes, bé, el seu problema. Però això també em fa pensar en allò que jo sempre mantinc com a principis bàsics: “No vulguis pels altres el que no vulguis per a tu” o “Estima els altres com a tu mateix”. Llavors, què passa amb els masoquistes quan apliquem aquests principis? Doncs, si ells volen el dolor per si mateixos, probablement el volen pels altres i fan pràctica d’aquesta lògica de pensament. I aquells que no s’estimen pas, com els psicòpates, perquè probablement ningú els ha estimat mai en alguns casos, com podem pretendre que estimin els altres?

    El dolor físic és inevitable però pot alleugerir-se, el dolor psicològic també. Una adequada formació emociona, en valors, en control de l’estrès, etc., començant des dels primers anys d’escola, potser podria donar com a resultat que nosaltres i el nostre entorn fos molt diferent, potser aconseguiriem que aquelles premises que jo hi exposo ens provoquessim més felicitat, menys competivitat, més solidaritat, menys dolor psicològic, menys dolor provocat pels altres. Però continuaria existint el dolor físic. Tanmateix com diria Errico Malatesta (no és exacte però és la idea), en una societat on ja no ens haguessim de preocupar per problemes socials, per problemes de llibertat individual i col·lectiva, per problemes laborals, etc., aquell dolor inevitable, com és la pérdua d’un ésser estimat, etc. ja seria més tolerabe en tenir els altres problemes resolts. Més o menys aquesta seria una de les idees del seu discurs.

    El dolor és inevitable però si podem prescindir dels dolors controlables, podríem focalitzar totes les nostres energies i el nostre aprenentatge en aquells que són incontrolables i segur que tot seria més fàcil. És una opinió així de passada.

    Salutacions
    Jordi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*