Kosovë: si ens hi comparem, no anem pas bé

Per una vegada seré políticament incorrecte, sobre tot pel que fa a la manera de pensar de l’establishment més nostrat. Moltes alegries, moltes copes de cava, moltes al·lusions al fet que ja poden participar en competicons internacionals… però molt poca reflexió sobre què significa la independència de Kosovë.

Anem per parts: parteixo de la base que el que es fa independent no és mai un territori sinó els seus ciutadans. Per aquí, doncs, cap objecció al procès. Ara bé, i acceptant que el record d’una batalla al segle XIV no justifica el naixement d’una nació, algú s’ha entretingut a pensar, raonar o posar sobre la taula quan apareixen el que ara anomenem albanokosovars a Kosovë? Aquest territori va ser majoritàriament serbi durant molts segles. És al llarg del segle XX que apareixen els albanesos, a partir de migracions i desplaçaments de població com les que s’han viscut en molts llocs d’Europa.
Encara a finals dels 90 prop del 25% de la població era d’origen serbi. Una proporció que disminuí ostensiblement per acció de desplaçaments forçats i en els que l’acció de les Nacions Unides hi té força implicació.
És evident que desmembrant de Sèrbia una part que molts en consideren l’origen es pretèn castigar novament un poble per l’acció dels seus governants. De l’humiliació d’Alemanya al Tractat de Versalles en va sorgir un monstre (el nazisme) i una guerra que va costar milions de morts a Europa i el món sencer. L’humiliació de Sèrbia només incrementarà el nacionalisme serbi i la serva versió més agressiva i filofeixista, com ja hem vist en algunes imatges de les manifestacions, tant a Belgrad com a Mitrovica.
Algú dirà que no hi té res a veure, però, imagineu-vos que en un fenomen migratori interior, que per raons laborals podria produir-se, milers de treballadors d’origen magrebí (i és només per posar un exemple, podrien ser també equatorians) se’n van a viure al Ripollès, bressol de Catalunya. I que, per raons òbvies i en una situació d’hipotètica independència de Catalunya, ells, esdevinguts majoritaris, en reclamen la seva. Cultura diferent, llengua diferent, religió diferent… No estaria justificat? Què en diríem llavors?
Insisteixo que qui s’autodetermina no són mai els territoris, sinó els seus ciutadans, de manera que, potser, no tindriem més remei que acceptar-ho. És això portar una situació a l’absurd? No ho tinc clar…
En fi, com deia aquell del "DINAMITA": Reflexionem-hi, doncs, reflexionem-hi…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*