Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Estirant un fil, de vegades surt un poema

No recordo ben bé l’any, però probablement va ser el 1977. Feia dos anys que havia acabat el batxillerat, a una filial d’institut a l’Eixample, concretament l’IPSE, on en els anys anteriors havíem aconseguit engegar per Sant Jordi una mena de certàmen poètic, un concurs per a alumnes i ex-alumnes.
M’hi vaig presentar amb un recull, que encara conservo dins d’una carpeta, escrit a mà, intentant imitar la lletra d’una màquina d’escriure de la que no disposava, i el vaig guanyar. El premi consistia en poder triar un o dos llibres de la paradeta que es muntava a l’escola per aquelles dates.
I vaig triar-ne dos. Un d’ells, Les ciutats, de Narcís Comadira. I només començar el llibre un poema, els primers versos del qual m’han perseguit des de llavors: Potser no ho sap el déu, absort en el seu marbre/que un altre déu de carn, altivament se’l mira.
A partir d’unes anotacions que vaig fer al llibre, un costum que vaig tenir de jove i que ara m’irrita, en diversos moments de la vida he anat provant de fer una mena de rèplica del poema, no en el sentit de contestació sinó d’una altra visió del mateix fet. La imatge del déu absort, indiferent (o no) a allò que passa, abatut per una captivitat marmòria m’ha resultat sempre especialment atractiva. I d’estirar aquell fil en va sortir el sonet que, amb el títol "L’Estàtua" encapçala una de les parts d’Al costat dels xiprers...

L’ESTÀTUA

«Potser no ho sap el déu, absort en el seu marbre
que un altre déu de carn altivament se’l mira».
NARCÍS COMADIRA

S’ho mira el déu de lluny i no endevina
amb quina insana enveja un home espia
el poder absolut que li’n sospita,
la força omnipotent que li imagina.

Marmori, al pedestal, la melangia
rossega al bell diví l’escassa vida
d’aquest totpoderós que a penes crida
sabent-se abans amat pels que l’odien.

Esdevingut reclam per a turistes,
de nit ni dorm ni vents ni foc congria,
veient, absort, algun grup que es desvia

a altres espais, mes no hi presenta lluita.
Del centre just d’aquests salons albira,
crepuscular, del seu temps l’agonia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.