Maragall, l’Alzheimer, la perifèria de les lletres i les lletres en majúscula

No sempre m’és possible escriure al meu bloc en dissabte. Avui, però hi ha diverses coses que em fan tenir-ne ganes, encara que sigui molt breument. N’esmentaré tres, que com deia aquell són importants (per a mi) encara que potser no siguin ni les úniques ni tan sols les més importants. I com tampoc no sé ordenar-les per importància les esmento tal i com em ragen.
La primera potser sí que és la més important. Si més no a nivell de repercussions al nostre país. Aquest matí el President Maragall ha comunicat que està afecte de la malaltia d’Alzheimer. I ho ha fet en un lloc que dóna més relleu a la seva declaració, a l’Hospital de Dia d’aquesta malaltia a l’Hospital de Sant Pau. Ja he parlat en altres ocasions, i per tant no em repetiré, de com n’és de dura aquesta malaltia tant pels que la pateixen com, sobre tot pels que se’n fan càrrec del pacient. Per això, l’escenificació de Maragall no ha pogut ser més encertada. Ho ha fet acompanyat de familiars i amics, conscient que en un moment o altre els tocara "carregar" amb les conseqüències del procès que fa poc s’ha iniciat, i la durada del qual és imprevisible. I m’ha semblat valuós que ho hagi explicat ell, ja que massa sovint les famílies (i el personal sanitari) tendeixen a amagar als malalts la realitat del que tenen i a no informar-los del que els pot passar, cosa que acaba repercutint en el maneig de les complexes situacions que poden succeir en el decurs del procès.

El segon tema del que vull parlar està en la línia del autobombo. Ahir vam presentar a la llibreria Pla de la Calma de Cardedeu els llibres de la Núria Sagués i meu.
Per als que ens movem en el que jo anomeno la perifèria (gairebé els
banlieus) del sistema editorial i de l’star system de la literatura,
aliens a fires i events, petits actes com aquest, envoltats bàsicament
d’amics i d’algun escadusser curiós que s’hi deixa caure, tenen un gran
significat de reafirmació personal. En el meu cas, i perdoneu la
immodèstia, haver aconseguit entre poc abans de Sant Jordi i la data
d’avui "col.locar" (passeu-me l’expressió), més de 150 exemplars d’un
llibre de poesia i haver-ho fet editant-lo amb una editorial
que també podríem situar a la perifèria del sistema, em sembla una cosa
que voreja l’heroicitat. L’acte d’ahir ens va servir a la Núria i a
mi, i també al Vicenç Ambrós
que ens va fer una esplèndida presentació dels dos llibres, per a
acabar-nos de convèncer, si és que no ho estàvem prou, que hem de
seguir en aquesta línia i si pot ser treballar per crear una mena
d’entramat de complicitats amb la gent que com nosaltres considera i
creu que té coses a dir, si més no a qui les vulgui escoltar.
El tercer tema és només una curiositat. Ahir penjava una entrada al bloc fent esment de la Biblioteca Britànica i la seva pàgina "turning the page". Avui ho publica Vilaweb.
Bé, doncs, si no se n’ha aprofitat algú (cosa que ajudaria encara més a
incrementar el meu ego, que de tant en tant ja em va bé) i ha utilitzat
la meva referència per fer-ne notícia, aquesta és la demostració del
poder d’internet: un discret i humil blocaire s’ha avançat (també
perquè li ho havien fet saber per correu electrònic) als medis
d’informació.
I com, pel que veig, avui estic pres d’una certa locuacitat bloquera,
aprofito per agrair des d’aquí, per si em llegeix, l’Albert Gibert la
seva proposta (evidentment acceptada) de llegir algun dels poemes que
tinc penjats a Relats en Català al seu programa dels dimarts a la nit a
Mataró Radio. És d’aquelles cosetes que fan més suportable el dia a dia, excessivament feixuc en el que massa sovint estem immersos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*