Cap a on va el sistema de salut català? Una reflexió

Des de fa anys ens han fet sentir que teníem motius per estar orgullosos del Sistema Sanitari o de Salut (que no és estrictament el mateix) català. Tan orgullosos i cofois, que l’hem anat explicant com un model d’èxit per tot el món. Desenes, potser centenars de professionals ja fossin metges, infermeres o gestors han anat pel món des dels anys 90 explicant les bondats del nostre Sistema, la separació entre provisió i compra de serveis, el concepte del Catsalut com asseguradora pública, la distribució territorial d’hospitals i centres de salut que afavoria l’accessibilitat i l’equitat en l’atenció a les persones amb problemes de salut. I això ho hem explicat al Brasil, a Argentina, a Colòmbia, a Veneçuela, a Costa Rica, països de l’Est d’Europa…, indrets on consultores de salut optaven, en virtut de l’experiència i bon fer aquí adquirits a la gestió d’hospitals, àrees de salut, sistemes estatals de salut. 

De fet els anàvem a explicar un marc teòric que aquí no teníem desenvolupat, però en sabíem tant, de fer-ho, que algunes d’aquestes consultories vivien pràcticament dels informes que feien per a determinats països.

Però en els darrers anys, de la mà de la crisi, han anat canviant algunes coses. Es qüestiona el model de proximitat (massa hospitals i massa tecnologia en cada un d’ells), es qüestiona les dotacions de professionals (els ratis, en diem)…  De fet, personalment, sempre he posat en dubte el model “pujolià” de creixement del sector sanitari al nostre país, per bé que he de reconèixer que, si he tingut feina ha estat, en part, gràcies a aquest model. En un país petit com el nostre, amb 7 milions d’habitants (5 quan es va començar a teixir la xarxa), és una exageració que existeixin més de 70 hospitals i que n’hi hagi 6 o 7 d’alta tecnologia. I la concentració d’aquests hospitals que existeix a l’àrea de Barcelona és senzillament un despropòsit. Però aquest és un altre tema, diferent del que jo volia parlar i sobre el que qualsevol altre dia podríem entrar en debat.

El que em preocupa és que s’està consolidant una tendència a la culpabilització dels malalts com a responsables de l’elevada despesa sanitària. Des de les llegendes urbanes sobre la hiperfreqüentació de determinats col·lectius als serveis d’urgències, fins al control pressupostari de la prescripció de fàrmacs i proves complementàries, s’ha anat configurant un model de pensament que deixa de banda la mala planificació de serveis, l’amiguisme en el creixement del sistema i l’expansió ineficient per acabar fent recaure responsabilitats en usuaris i professionals del sector.

Una perversa confirmació de tot això és present en el programa dirigit al que s’anomena Pacient Crònic Complexe (PCC), és a dir, les persones que tenen vàries malalties cròniques en fase evolucionada i que com a conseqüència d’això són usuaris freqüents dels recursos sanitaris, ja sigui perquè van sovint a urgències, o perquè necessiten ingressar molt sovint o necessiten medicaments de preus elevats.

L’axioma sobre el que es fonamenta el nou plantejament de l’atenció al PCC és que aquests malalts representen només el 5% de tots els malalts, però consumeixen més del 50% dels recursos. Per tant, ens diuen, hem d’orientar la nostra activitat cap a aquest 5% perquè “si ho fem bé”, actuant sobre relativament pocs pacients, el benefici per al sistema, en termes d’estalvi recursos pot ser molt important. La lletra del pla d’atenció a aquests malalts no ho diu de manera explícita, però el sentit que des de la gestió se li dóna és directament de desmedicalització: si aquest senyor o senyora serà segurament mort d’aquí un any (i perdoneu-me la claredat del terme), ¿perquè hem de donar-li medicaments cars que a llarg termini no el beneficiaran en res? El problema està quan comences a veure que persones que, és cert, segurament no estarien vives d’aquí un any, corren el risc de deixar d’estar-ho ja en dos o tres mesos. I això genera problemes ètics, sí senyors. Perquè esclar, al pacient al que li retiren medicacions per raons “cost-benefici” ningú no li’n demana l’opinió.

I l’altre tema, si el sistema es centra en el 5% de pacients que consumeixen més del 50% de recursos, està oblidant-se del 95% de pacients que tenen malalties greus, agudes o no i que cada vegada recorden més, en el seu trànsit pel sistema, a la imatge de la pel·lícula The Wall en què un professor de dibuixos animats fa passar els alumnes per una trinxadora i en surt carn picada.

El sistema s’està orientant a una reducció dràstica de les estades hospitalàries. Per tant, els malalts aguts tendeixen a estar cada vegada menys dies a l’hospital, independentment que es diagnostiqui o no la malaltia que els hi ha portat. Conseqüència: moltes persones surten sense diagnòstic ja sigui cap a domicili o als hospitals d’atenció intermèdia (els antics sociosanitaris), pendents de resultats en uns casos o, pitjor encara, sense que se’ls hagi estudiat a fons la causa de la seva dolença. Òbviament, no es pot generalitzar, però crec que avui en dia som molts els que podem afirmar sense embuts, que aquesta situació no és anecdòtica.

Això sí, molts d’aquests hospitals mostren, cofois, premis a l’excel·lència en qualitat i gestió basats essencialment en la reducció d’estades, el descens de mortalitat i la productivitat (és a dir la capacitat d’atendre més persones en menys temps i amb menys professionals). Això, sense que en lloc d’aquests premis quedi registrat que molts pacients marxen abans d’hora dels hospitals perquè són derivats a centres d’atenció intermèdia o tornen de manera precària a domicili, i perquè tampoc ningú explica que els pacients sovint ja no moren als hospitals d’aguts perquè ho fan a les unitats de cures pal·liatives dels centres sociosanitaris (o dels propis hospitals d’aguts, però com el finançament és diferent del global de l’hospital, no entren a les estadístiques), en residències o a domicili, atesos pels equips PADES.

Acabo. Tinc la meva opinió, i només és una opinió, sobre què hi ha al darrere del progressiu desmuntatge del sistema. La tendència a la privatització en la seva forma light, catalana, o heavy, madrilenya, són dues cares diferents del sistema liberal-conservador que s’imposa i que només té un horitzó: carregar-se els guanys que, com ens recordava Stéphane Hessel a “Indigneu-vos”, després de la Segona Guerra Mundial s’havien aconseguit pel que fa a protecció social i de la salut, deixant el “negoci” en mans privades.

Perquè al final de tot, no ens enganyem, aquesta crisi forma part d’una guerra ideològica.

Un pensament sobre “Cap a on va el sistema de salut català? Una reflexió

  1. M’alegro molt de tornar-te a veure per aquí. Interessants reflexions.

    Més enllà del que expliques sempre m’ha semblat exagerat el cofoïsme sobre la sanitat quan en la vida real he viscut -en el temps de vaques grasses- situacions molt lamentables. De vegades més recursos no vol dir que les coses funcionin millor, el mateix podria aplicar al tema de l’educació.

    Ara empìtjorem, és clar, però no he acabat d’entendre mai tants cants a favor de les meravelles del món sanitari ‘en general’, he trobat de tot a tot arreu i els problemes més greus que he viscut en directe o de forma indirecta no eren precisament a causa de manca de recursos sinó respecte al tema humà i a temes organitzatius i una mica kafkians. I el que ha anat molt bé ha estat també a causa de la humanitat dels professionals més que no pas dels recursos que tenien.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*