Reflexions d’un no-votant d’Esquerra

Vagi per endavant que no sóc partidari de suposats fronts independentistes que es plantegen des d’un essencialisme gairebé racial i que en canvi dec ser un dels pocs que encara s’emprenyen quan des de determinats sectors es critica l’obra del Tripartit. Per tant no sóc ni pretenc ser imparcial ni equànim.
Des de la poca (nul·la) autoritat que em confereix el fet de ser un no-votant d’Esquerra (ERC), crec que no em queda més remei que manifestar el meu desencís per la deriva centrista del partit que suposadament havia de “convertir” els partits d’esquerra al sobiranisme.
Desencís fonamentat en el fet que, temps enrere, havia arribat a creure que era possible bastir projectes comuns amb amplis sectors del PSC i encara més d’ICV. Però la política interna d’un partit alimentat per les rancúnies entre capelletes i l’aspiració dels seus líders a convertir-se en èmuls de Macià va ser una de les causes fonamentals de les moltes derives del tripartit. Esquerra va ser a totes les crisis. Les divertides (Perpinyà, Jerusalem) i les penoses (Carretero, l’Estatut).

Llegeixo avui mateix que el seu líder actual (Oriol Junqueras) se sent legitimat per acostar-se a CiU. Fantàstic. Això ja ho va fer l’ara beatificat Heribert Barrera i el partit es va passar més de 15 anys al desert polític. Ideològic no, perquè cada vegada és més clar que no hi ha ideologia a Esquerra. No dic als seus militants, que en conec uns quants, i crec que no es mereixen l’espectacle dels seus dirigents d’abans i ara.
Esquerra abjura ara dels governs en que va participar i que va ajudar a fer que semblessin més ineficaços i ineficients del que en realitat van ser (si no no s’explicaria que gairebé tota l'”obra de Govern” de Mas des de fa quasi un any estigui orientada a desmuntar gairebé peça per peça el que va fer el Govern anterior).

I ho fa, a més a més, buscant ser acollit en la casa mare de la dreta catalana. Suposo que hi té tot el dret. Crec que el resultat serà d’una banda l’augment de CiU (perquè he de votar Esquerra si el que em pot oferir ja ho tinc amb aquests altres?) o dels identitaristes recalcitrants i estimuladors de xenòfobs de SI.
Hi va haver un moment, entre el 2003 i el 2005 que vaig pensar que potser acabaria un dia votant Esquerra. Ara tinc clar que no hi ha, en l’arc parlamentari, un partit sobiranista que lluiti pel país sense llençar-se en braços de la dreta que, al capdavall, com sempre acabarà retallant drets nacionals, socials i vinculant-se amb Madrid a través del conegut “peix al cove”, un peix del que jo ja no estic en condicions d’alimentar-me. Perquè em sembla que em declaro en vaga de fam política, vist el pa que s’hi dóna.

5 pensaments sobre “Reflexions d’un no-votant d’Esquerra

  1. Per un votant d’Esquerra pot ser tot li semble molt bé aquest impuls. El que no sembla normal és que la direcció d’ERC treballe per contentar els votants del PSOE-PSC, el PP o Izquierda Unida.

    Al igual que per un votant del PP, el PP li puga semblar molt bé.

  2. Jo sí que critico el tripartit, en concret el segon que va ser un bunyol. Esquerra ha estat un partit que sempre ha anat a la deriva, no ha fet ‘història’ i ha caigut en el parany de sacrificar la seva independència política cercant una mica de poder, cosa que ha fet que s’estavellés una i altra vegada i que perdés fins i tot el poc poder aconseguit amb aquests clientelismes.

    Només cal veure la poca continuïtat dels seus lideratges. És una llàstima tot plegat, però em temo que continuen si fa no fa i que ensopeguen en les mateixes pedres una i altra vegada. I em sap greu, perquè fa falta un partit amb els ideals que, en teoria, haurien de sostenir. 

    Si ets catalanista no pots pactar amb psoe i fer passar bou per bèstia grossa i si ets d’esquerra i republicà no pots ser la cueta de convergència, certament, perquè ja hi ha sectors convergents una mica menys dretans que fan el mateix que ells.

     

  3. He llegit avui un article a l’Ara, de’n Joan Manuel Tresserras. Certament, el que explica em resulta atractiu. Bona part del que diu de les idees fundacionals i immediates d’ERC m’atrau. Si fos per ell i les seves idees gairebé m’hi apuntaria. Sobretot perquè delimita molt bé les prioritats i les comparteixo.
    Dissortadament, penso que l’actual ERC no és la que dibuixa Tresserras.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*