Liquidant la societat del benestar (i)

Mals temps per a la societat del benestar: salut, educació i serveis socials estan al punt de mira de les polítiques de dretes que, teòricament, han de treure el país de la crisi.
És impossible retallar despesa en sectors on els pressupostos de les empresses corresponen a personal (o sigui a persones) en més del 60 o 70% (i de vegades més) del seu montant sense tocar precisament aquest concepte. El missatge que, de forma insistent ens arriba és que cal ser menys per fer el mateix. Augmentar les hores de feina perquè així són necessaris menys suplents quan hi ha baixes o arriben les vacances; de retruc, la nostra hora de feina passarà a valer menys, evidentment i per tant si a mi em cal un suplent, contractat per hores també val menys…
En el cas concret de sanitat, cal assenyalar una situació peculiar: estan desmuntant el sistema que ells mateixos van crear fa vint-i-cinc anys. Pujol sempre recordava, cofoi i orgullós allò de que hi havia un hospital cada trenta quilòmetres. Ara ja ens diuen que no és que no sigui sostenible (això fa anys que jo ho vinc dient i em costa aferrissades discussions amb amics i companys!), sinó que no és viable, que cal aprimar estructures (i per tant serveis i prestacions) i que fins i tot potser algun hospital haurà de tancar.
En moltes comarques els hospitals s’han convertit en la principal empresa i moltes famílies, en l’actual situació de crisi industrial (existeix indústria al nostre país?) depenen exclussivament del sou d’un dels cònjuges que fa d’auxiliar o de portalliteres a un hospital comarcal. Perquè molta gent quan pensa en hospitals només veu els metges, o en el millor dels casos també les infermeres, però la majoria dels treballadors d’un centre hospitalari no són ni una cosa ni l’altra. Disminuir les plantilles dels hospitals comarcals portarà a situacions insostenibles en comarques deprimides o a un pas de la depressió econòmica.
Cada dia que passa comprovem com el govern “dels millors” es converteix i aprofundeix més en el fet de ser el govern “dels mateixos” de fa deu anys. Les mateixes cares de llavors estan ocupant càrrecs de responsabilitat, direccions generals, sotsdireccions… però les polìtiques que propugnen o si més no els missatges que transmeten ens remeten a la dialèctica tatcheriana. De la crisi, diuen, n’hem de sortir “enfortits”. El que no ens diuen és que, amb determinades polítiques, no està prou clar que en sortim vius…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*