Em fa una mandra parlar de política…

Temps enrere m’agradava escriure apunts al bloc relacionats amb la política del país. Opinar sobre el què i el com de les coses és saludable. També és veritat que, sobre tot en la maragalliana etapa, hi havia dia sí dia també coses per comentar. Bones, dolentes i, sovint, divertides.
Ara, em costa molt fer-ho. La política del país està instal·lada en una mediocritat tan profunda que esglaia. No ho dic a nivell de les persones, ja que alguns dels candidats semblen fins i tot coherents quan els deixen parlar. És un problema d’idees. No n’hi ha  gaires i les que hi ha sembla que només tenen el valor d’una consigna. Alguns  volen creure i s’autoconvencen que aquesta mediocritat és exclussiva del tripartit, però aquesta explicació només denota que han retirat els miralls de casa seva. Avui llegeixo que si CiU guanya col·locarà una senyora democristiana de presidenta del Parlament, suposo que com a homenatge i record a la visita papal de fa pocs dies…
Potser sóc jo que ja no crec en res. Encara no sé quina candidatura votaré, tot i que tinc vàries certeses: qui jo voti no té cap opció de guanyar les eleccions; entre les opcions que tinc, una fins i tot ho té difícil per tenir diputats; tot i que sóc definitivament sobiranista no votaré cap de les candidatures explícitament independentistes, ja que em resulta impossible confiar en cap d’elles. O el que és pitjor, en cap de les persones que les encapçalen.
Però no em quedaré a casa. I no em caldrà “tapar-me el nas” per votar, perquè al final, voti per qui voti, ho faré amb el màxim convenciment i amb la certesa de que guanyi qui guanyi (que no seran els “meus”) haurem de seguir ltreballant i lluitant perquè no ens segueixin fent pagar una crisi que no hem creat nosaltres.
Em fa mandra parlar de política. D’aquesta política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*