Quan els pares es van casar

Quan érem petits, i ja no tan petits, i vivíem a casa dels pares mai no ens passava per alt l’aniversari del seu casament. Entre altres coses perquè ells el teníen sempre present i, d’una manera o altra, s’acabava celebrant. Ahir era aquesta data i hi vaig pensar no sé ben bé per quin motiu. El fet és que avui m’he adonat que ara fa dos anys que haguéssin celebrat el 50è aniversari, si no fos perquè cap dels dos ja no hi és.
Recordar la història dels propis pares no és fàcil. Un té tendència a que li quedin únicament els records més tendres i a pensar que li hauria agradat poder-li explicar a l’un o l’altra determinades coses que han anat passant. Quan el pare va morir, jo tenia 30 anys tot just i per tant mai no va tenir l’opció de valorar o opinar (que, coneixent-lo, segur que ho hauria fet negativament) sobre determinats girs de la meva activitat o carrera professional.
Quan vols fer més memòria és quan t’adones que probablement no els podries definir com un “matrimoni feliç”. Cinc fills, una única feina durant molts anys no gaire ben pagada, una tendència compulsiva a fer despeses innecessàries i a estar embrancat en crèdits als que era difícil fer-hi front, i una severitat en la relació amb nosaltres en temes que segurament no la necessitaven, fan que, amb la distància, el record del pare sigui agredolç. I en canvi a la mare, segurament, només li podríem recriminar haver aguantat massa coses  que avui en dia són inaguantables.
Però el temps és el temps i el seu pas ens dóna l’oportunitat de quedar-nos amb els aspectes més agradables del record. I per mantenir el record sempre va bé recuperar velles fotografies, com la que penjo, de la cerimònia del seu casament. Una manera com una altra de recordar-los, ara que ha fet cinquanta-dos anys que es van casar i cap dels dos no hi és per tenir-ho present.

4 pensaments sobre “Quan els pares es van casar

  1. Les relacions amb els pares i encara més amb els pares i mares d’un altre temps acostumen a ser complexes. Amb els anys va entenent que eren éssers humans amb defectes, com tothom, i que, de fet, no els vas poder triar, com tampoc no vas triar el país on vas néixer. Crec que en aquest tema hem millorat força, cosa que no vol dir pas que els fills no acabin, tampoc, d’estar satisfets del tot de nosaltres, qui ho pot saber?

  2. Un tema que mou. Jo, en vaig perdre un de jove, l’altre encara puc gaudir de la seva companyia i ajut.
    Quan més passa el temps, m’adono que no els coneixia gens. Ara penso que m’hagués agradat fer-ho.
    Tens raó desem en preferència els aspectes més agradables.

Respon a J?lia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*